Diumenge 26 de març ens va deixar l’estimat amic Manuel (Badalona, 26.2.1928 – Terrassa, 26.3.2023). Amb vint-i-quatre anys arribà a Terrassa, a Sant Pere, el gener del 1953 acabat d’ordenar a Montjuïc en el marc del Congrés Eucarístic Internacional. D’aleshores ençà l’hem tingut gairebé sempre entre nosaltres. No relataré la seva “carrera” eclesiàstica perquè ja ho han fet el Bisbat de Terrassa i el mateix bisbe Salvador en la seva homilia. Diverses persones que vam ser a la Missa exequial vam comentar que no es va dir ni piu de la seva vida de compromís cívic, social i cultural.
I aquí vaig: professor, durant trenta quatre anys a les escoles Vedruna i a l’Escola Pia, on hi va impartir classes de llatí, grec i història de la filosofia. Es va moure, llargs anys, amb una moto Guzzi de color vermell d’aquelles que tenien el canvi de marxes al costat del dipòsit de la benzina. Algú encara el recordava amb la seva corpulència, passant per pont de Sant Pere dalt de la moto, d’altres rentant-la al pati del Casal.
Com deia a l’encapçalament va ser un home de país: cofundador de la Llibreria Àmfora, d’Òmnium Terrassa, anys ha va ser membre actiu, del Partit Socialista Federal en nom del qual imprimien fulls volants i informatius amb una multicopista que van poder comprar, aprofitant la confiança que aquells anys desprenia anar
amb sotana.
La màquina i les impressions es feien al Casal de Sant Pere, allà no molestaven als veïns amb el soroll i gaudien de certa protecció a l’ombra del campanar. En aquells primers anys va crear, al Casal, els Tallers de Natzaret, on els nois aprenien a fer de fuster, d’electricista, de llauner, de paleta, etc. va ser consiliari de l’Aspirantat d’Acció Catòlica, que fins aleshores depenia dels pares Carmelites.
Els nois d’aquella època recorden que organitzava excursions, en recorden especialment una a Queralt, amb un autocar amb sanitari incorporat. La primera cançó que els va ensenyar a cantar va ser la sardana Llevantina que ell acompanyava amb la flauta de bec, organitzava també la castanyada, amb els escoltes i noies
guies el 1r Camp de Sant Jordi a Can Bon Vilar.
Anys més tard esdevé consiliari de l’Agrupament Escolta Mn. Homs i el de noies A.E. Santa Maria d’Ègara (cofundats per Joan Prunés i Torredemer, Miquel Gibert i Codina, Pere Pera, entre d’altres. Ja sent rector de Matadepera, també s’implicà amb l’Agrupament Escolta i Guia Abat Escaré. La seva simpatia era tal que el 2000 el poble li va dedicar un gegantó. Va publicar periòdicament articles, sempre en català, al Diari de Terrassa (2000 al 2002).
La seva afició a la recerca el va portar a publicar fins a quatre llibres, Mossén Jaume Torres i Cuscó, rector de Matadepera 1864-1933. Akribos, 1990; Els orígens del nou poble de Matadepera, Parròquia de Sant Joan, 1997; El procés hidràulic a Matadepera, Fundació Mina, 2002; Com un foc nou que torna a prendre, Omikron, 2005 i una 2a edició revisada i actualitzada, editada perla Fundació Torre del Palau el 2018 que vam revisar a fons i que ell deia que volia que fos el seu pensament, talment un testament espiritual.
No vull deixar de ressenyar les trobades que fèiem els capellans un cop al mes, el diumenge al vespre i que era itinerant per les rectories, en dèiem “el pa amb tomàquet”. Quan tocava anar a Matadepera ningú se’l perdia, perquè era un encontre divertit i afable, les menges ben preparades, li agradaven les gourmanderies. I tot amb les sempre interessants anècdotes i històries que ens explicava, era un home de molta cultura i gens embafat.
Els anys 60 (1959-1969), els escoltes i les noies guies van impulsar amb motiu de la Festa de Sant Jordi una Missa a Santa Maria, a la Seu d’Ègara, que ell encoratjava i va presidir en algunes ocasions. En sortir es repartien roses i un recordatori dibuixat per en Kim Casanovas i Mas. Any rere any esperàvem aquella trobada que era un tast de llibertat i de la pàtria que anhelàvem. Era un acte de catalanitat i de fe. El cant dels goigs en acabar la Missa esdevenia el moment culminant.
Uns discursos homilètics històrics com el que va fer l’11 de maig del 1961 a Coll d’Eres en motiu de la inauguració del monòlit que commemora els 50 anys de la mort del poeta Joan Maragall. El sermó a la Missa dalt del turó del Montcau el 20 de juny del 1965 en motiu de la inauguració de la taula d’orientació que va instal·lar el Centre Excursionista de Terrassa i encara el parlament en l’Homenatge al pare abat Aureli Maria Escarré el 1968 al Centre Social Catòlic de Terrassa.
Tots aquests parlaments són una exaltació a la llengua, a la natura i a Catalunya. I encara, si podeu, llegiu el seu darrer llibre, editat per la Fundació Torre del Palau que he esmentat, l’article sobre la promoció de la dona que escriu al seu alumnat. Avui els nous aires eclesials, ja tocava, ens parlen de la casa de tots, de l’ecologia i de la igualtat de la dona.
El Manuel ja ho predicava i ens en parlava els anys 60 del segle passat. Si no fos agosarat podríem parlar d’un profeta, però tinc la seguretat que no li agradaria, disculpeu-me’n. Socialment sempre va ser inquiet i crític amb el poder. Amb els anys i a malaltia el van anar apaivagant tot i mantenir el cap clar. La companyia de la noia que el cuidava, i mare del que ell amb estima deia “el seu net”, el va ajudar a passar els seus darrers llargs anys. Mentre va poder periòdicament es
trobaven un grupet de feligresos de Terrassa i Matadepera i celebraven Missa, aquella estona de pregària i d’acció de gràcies els ajudava a tots i a totes. Jo el vaig visitar no tantes vegades com mereixia, però sempre parlàvem de cultura local i d’història.
També em parlava de filosofia i teologia i de la seva manera de veure les coses i l’església, les esquematitzava amb peculiaritat. Tenia temps per pensar i reflexionar. L’havia anat a veure amb en Joaquim Badia i Tobella, amb qui l’unia una gran amistat amb ell i tota la família. Mentre va tenir autonomia per moure’s, el Manuel, un cop a la setmana anava a Can Prat i a l’entorn de la taula compartien una llarga estona de diàleg i debat sobre el país, l’església i tot el que venia a tom.
Manuel, el meu record entranyable i fins sempre.
Que al Cel ens puguem veure!
