La Mery, el Dàcar, la papaola, la taifa… són paraules amb un indiscutible ADN terrassenc. No ets de la ciutat si no les coneixes. I un altre exemple és llòfia. Què és?
D’aquesta manera parlem d’una taca a la roba, la que es fa quan es menja i de manera involuntària. La llòfia és la marca que en resta. L’origen de la paraula és força desconegut, tot i que en el llibre “Els noms de Terrassa” es recorda que a Llofriu d’aquestes taques n’hi diuen llufes, i a Itàlia hi ha l’expeessió fare llofia quan alguna cosa s’espatlla.
Va néixer aquí, i ara és arreu del món. El alguns indrets de Catalunya, al pal amb una baieta a la part interior per netejat el terra se n’hi diu “mocho” o “fregona”, dos castellanismes, tot i que en català se’n pot dir fregadora o escuradora. A Terrassa som diferents, i parlem de la Mery, el nom de l’empresa que el va inventar. Amb el temps, el mot ha fet fortuna a altres municipis, però el seu ADN és egarenc.
Si no ets de Terrassa no sabràs pas de què parlem. Fins i tot si hi vius potser en desconeixes la història. La paraula es genuïna, i recorda, segons tots els indicis, la capital del Senegal. Una autentica “delicatessen”.
Un dàcar és un pastisset de forma arrodonida fet de pa de pessic, omplert de trufa, cobert amb llimadures de xocolata i coronat per la corresponent cirereta vermella.
Avui passa força desapercebut a les pastisseries egarenques, tot i que fa unes dècades n’era una de les grans estrelles i del pocs pastissos que ho havia a les botigues especialitzades, que avui han multiplicat la seva oferta.
L’oferta ha fert que avui el Dàcar sigui un pastisset més, però no ha perdut gens del seu encant, sobretot per a determinades generacions que era l’únic que trovaben i demanaven als pares.
