!--akiadsense-->
La nostra cultura guarda una forta relació amb el gènere del bestiari europeu. Una veu popular i una tradició literària, cultural, representativa, artística, etc, que es desenvolupà a Europa, als voltants del s. XI -XII. El bestiari rememorà les històries naturals i simbòliques, de l’època clàssica, amb un bon amanit de la tradició oriental.
Monstres i animals, tots de diferents formes creatives i artístiques, tenen un origen moralitzador comú que, des del S. XIV, fan desfilada pels nostres carrers i donen veu a les nostres llegendes. Cada figura, representa un conjunt de valors: els considerats positius, com les aus (coloms, àligues), i els negatius (serps, micos, porcs, cabres) i, en aquest cas, el bestiari fantàstic, (sirenes, centaures, sàtirs, dracs).
El drac és la representació del mal, la desgràcia i tota cosa dolenta. És el drac, un animal tant endimoniat a l’edat mitjana, que es feia servir com a símil del mateix dimoni. Així, que a La Mola, dins del Parc Natural de Sant Llorenç i en el terme municipal de Matadepera, no podia faltar un element carismàtic de forces malèfiques, amb la seva particular llegenda dignificadora-propagandística, de les forces del bé.
I diu així…
“En temps de comtats catalans, quan el comte Guifré el Pilós governava Barcelona, els sarraïns, com a venjança per les desfetes que els havia infligit els cristians durant la guerra, van deixar una cria de drac amagada en una de les coves de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt per tal que arrasés tot el que trobés al seu pas. Primer menjava el bestiar i destruïa els cultius però, quan es va fer gran, va començar a devorar pastors o viatgers que s’apropaven massa al seu amagatall. Aquella bèstia atemoria qualsevol.
Guifré, alarmat, va decidir enviar el valent Spes, juntament amb els cavallers més braus del comtat, a fer front al drac. Quan la comitiva el va trobar, va començar una cruenta batalla. Eren homes forts, però la pell de la béstia era tan dura que no podien travessar-la i, al cap de molta estona de lluita, cansats, van haver de retirar-se i torna a casa.
Quan el comte ho va saber, va pensar que seria millor que hi anés ell en persona, i així ho va fer. Va trobar el drac al seu cau i, després d’un combat brutal i sanguinolent, Guifré el va aconseguir vèncer clavant-li l’espasa molt a prop del cor”.
Càrol Paez
Autora del blog Edat Mitjana s.V-XV i més
!--akiadsense-->
