El darrer dia de novembre, farà 120 anys que moria el gran dramaturg irlandès Oscar Wilde. Seva és la sentència següent: “lexperiència no té cap valor ètic. Tan sols és el nom que donem als nostres errors”. Quan penso en aquest mot, projectant-lo en làmbit laboral i després de la sotragada de la COVID19, mentra tremolor. Encara sort que, com a jubilat, em “miro els braus des de la barrera”. Ho dic perquè les empreses, a banda duna bona titulació, demanen “hores de vol”. Traduït a realitat, això no és altra cosa que experiència. No sho volen jugar tot a la carta destudiants acabats de titular, amb expedients impecables, perquè volen resultats immediats. Abans dencabir-se –amb èxit– en el món descriure guions dobres teatrals, Wilde exercí de periodista. Sempre amb un bri picant i crítica social punyent.

Transvasant-lo a lactualitat, molt em temo que –tant amb governs de dretes com desquerres—ho tindria magre. Rebria la plantofada censora dun aberrant i utòpic “ministeri de la veritat”. Hi ha un parell de sentències seves que semblen clavades/ajustades pel virus: “ens passem anys sense viure en absolut…I, de sobte, la nostra vida queda reduïda a un sol segon / Aconseguir ésser natural és tal vegada el més difícil dels posats”… Els primers que no paren désser “teatrals” són els dirigents polítics. No deixen de parir normes i protocols pel poble. Passant-sen per laixella el seu compliment quan els afecta a ells.

Tenim dos exemples clars que els delaten:

el sopar del diari “El Español” (del dia 26 doctubre), amb una llista de personatges de tots els camps de la “jet” més àmplia.

i la missa de la Sagrada Família de Barcelona (7 de novembre) per a beatificar un laic de la guerra civil, amb assistència duns 15 bisbes que tenien “perimetrat” el seu lloc de residencia. Lexperiència personal em diu que em caurà alguna nova creu o batussa crítica en expressar aquesta opinió.

Ací, també, el meu argument de defensa mel proporciona el propi Wilde: “el periodisme modern ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”. Justament qui ocupa un càrrec de “trona” és el que ha de demostrar una coherència major entre allò que diu i el què fa. “Res, non verba!” Després, no es pot pretendre ajustar els errors amb una simple declaració de disculpa. Els agradi o no, caldria fer un pas més enllà i veure, fins i tot, dimissions. En aquest sentit, quan reflecteixo els fets, també em senyo amb una nova dita del dramaturg: “com a mala persona, sóc un total desgavell”.

Qui vol convèncer, primer de tot, ha de dur a terme actes coherents, exemplars i de total empatia. Per tant, no shi val a badar. Com tampoc no em serveix la tesi evangèlica que “qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”. Crec que se mentén prou bé… El desencís de la gent frega lhistrionisme i, així, no aconseguirem eradicar –dels carrers—les manifestacions de tanta gent que discrepa amb la gestió de la crisi pandèmica. La vida cal prendre-se-la amb filosofia. Certament.”Tots vivim a les clavegueres, però alguns mirem les estrelles”… Quan es tracta, doncs, destrènyer-nos el cinturó, tothom juga amb cartes iguals. Després daquest plegat de consideracions –totes elles a partir de la figura del gran Òscar Wilde– faig una crida a lexercici assenyat de lassignatura de lexperiència. Com a contrast final, ja mestà bé no tenir el més mínim cabal daquest valor pel que fa al ram militar. En aquesta tessitura, encara em peto de riure tot recordant la sentència que lexèrcit em va “penjar” en la “cartilla” quan em van “jubilar de la mili”. Deia un graciós i sorneguer “valor se le supone”…

Òbviament, però, aquesta nota mai no pot quadrar –ni de bon tros—en el meu món experimental. “Les preguntes mai no són indiscretes. Les respostes, sí”. A més a més, és millor la crítica que ésser ignorat. Ja estic tip destablir que “lèxit sempre se lendugui el fort i el fracàs, el feble”. La història sempre lescriuen els vencedors… I nÒscar Wilde en té tot el perfil. ……………………………………………………………………………….

Nou comentari

Comparteix