Parc Natural de Sant Llorenç

Parc Natural de Sant Llorenç | Diba

L’alta freqüentació de zones com el camí dels Monjos, entre el Pi del Vent i la Mola, i el camí del Montcau i les pluges torrencials són les principals causes de l’erosió del sòl al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Un estudi encarregat pel Parc alerta de la forta erosió que pateix, superior a la que experimenten altres parcs concorreguts. Amb aquest estudi, elaborat per Guim Ursul (ambientòleg i investigador del CSIC), es disposen de dades actualitzades de l’estat actual de degradació dels camins més freqüentats del Parc i s’inicia un pla de seguiment detallat per poder analitzar l’afectació en el sòl de les activitats organitzades, el pas habitual d’usuaris i les inclemències meteorològiques per a poder regular d’una manera més precisa l’ús públic.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac té una gran afluència de visitants a causa de la seva situació geogràfica i al gran ventall d’excursions que s’hi poden realitzar. En els últims anys s’ha incrementat el nombre d’activitats organitzades, com les caminades o les curses de muntanya, així com l’ús per part del públic en general. Aquestes característiques deriven en una pressió demogràfica important que té unes conseqüències en el paisatge, sent més importants en sòls fràgils com els conglomerats, substrat dominant en el Parc. Una d’aquestes conseqüències és la pèrdua de sòl, un recurs no renovable i molt necessari, ja que la seva pèrdua pot comportar efectes negatius en la vegetació, en la microfauna,… i en general, a l’estat dels propis camins.

La degradació de certs punts de la xarxa de camins ha comportat que s’hagin de restaurar certs punts molt freqüentats com el Camí dels Monjos a la Mola o la zona del Montcau. La sobrefreqüentació de la xarxa de camins no és l’únic agent erosiu que causa aquesta pèrdua de sòl, les precipitacions torrencials, molt típiques del clima mediterrani, també hi tenen un paper molt important.

Els camins amb major degradació

L’estudi ha revelat que la pèrdua de sòl mitjana al Parc és de 659,18 cm2, 65,92 m3/km, superior a altres espais naturals com el Parc Natural de la Serra de Collserola (416,19 cm2, Ursul, 2020) o el Rocky Mountain National Park als Estats Units d’Amèrica (444,5 cm2, Svadja et al, 2016). El sector central i el sector de la Mola són els que han obtingut una pèrdua de sòl major, ja que és la zona del Parc on hi ha una afluència major de visitants. En canvi, els sectors del Coll de Boix i de Mura són els que presenten uns valors més baixos de degradació i vulnerabilitat.

Si ens fixem en els itineraris analitzats, el camí dels Monjos, entre el Pi del Vent i la Mola, i el camí del Montcau són els que tenen una degradació més elevada i que per tant, requereixen una atenció major en possibles accions de millora. Finalment, s’ha corroborat que la presència de drenatge en un camí és un factor molt important per tal de minimitzar la pèrdua de sòl, ja que permet que l’aigua superficial no s’escoli pel traç del camí i baixi terreny avall. Els resultats obtinguts demostren que camins sense drenatge tenen fins a cinc vegades més pèrdua de sòl i un increment d’1,5 en l’amplada del camí, valors molt semblants als obtinguts al Parc Natural de la Serra de Collserola.

Per la creació del pla de seguiment de l’erosió, a més de consultar bibliografia adient, l’autor ha analitzat els recorreguts de les activitats organitzades més importants que passen pel Parc i les rutes més freqüentades per tal de seleccionar una sèrie de “punts calents” on es caldria fer un seguiment més acurat de l’erosió. Durant el treball de camp realitzat, s’han visitat aquests zones identificades i s’han localitzat possibles emplaçaments on es podria fer el seguiment de l’erosió.

Nou comentari