Aquest 13 de juliol d ́enguany, fa 101 anys que va néixer el filòsof
alemany Hans Blumenberg. Un dels punts cabdals de la seva obra
és el que acabo de situar al títol del meu article. Des d ́aquest prisma,
volia explicar-nos temes com la gènesi de la significativitat o el
progressiu devenir històric.
Pare del concepte conegut com “metaforologia”, manté que tot allò
que es presenta dessota una metàfora frega molt la realitat. És a dir,
s ́allunya de qualsevol ideologia prefabricada. A partir d ́aquest eix,
podem dir que fou una gran figura del segle XX en aquest camp. S ́ho
autopreguntava o qüestionava tot. Àdhuc preguntes capcioses que
molts entesos defugirien respondre.
Val a dir que –arran la seva condició de mig jueu– li van denegar
l ́accés a les universitats del país, tot i ésser un alumne molt avançat.
A més, també el van condemnar a treballs forçats, essent-ne rescatat
gràcies a l ́habilitat d ́un professor que havia tingut. Això el tragué de
les urpes d ́un patològic i hipòcrita nacionalsocialisme hitlerià, que va
combatre de forma aferrissada i sense embuts des dels seus escrits.
Tot plegat explica que no publiqués un primer llibre fins els 40 anys,
havent-se doctorat als 27. De bon principi, s ́interessà molt per
símbols, mites i al·legories. Amb un estil sorneguer/irònic, arribava al
gran públic, rebutjant tot tipus de dogmatismes. A partir d ́ací,
reflexionava sobre l ́axioma de la vida i el nostre pas per ella.
Entenia com un error la creença bíblica que “la veritat sempre ens
farà lliures”. Per a ell, si aquesta es revela en lloc i moment
inadequats, genera confusionisme. Com a paradigma d ́aquesta tesi,
citava la pròpia Alemanya de la postguerra: si s ́hagués actuat amb
coherència des del principi, mai no hauria esclatat el col·lapse d ́un
genocidi on tot xerricava. Començant per la paranoia megalòmana
d ́uns dirigents vomitivament psicòpates… Fins el punt que la
reconstrucció del país, després d ́una derrota humiliant i del no-res,
va costar anys i panys.
En un context mundial condicionat totalment per la pandèmia, no és
la primera vegada que afirmo el què entenc com una veritat cabdal:
trobo a mancar rivets filosòfics en la gestió de la temàtica per part de
la classe política. Molta teatralitat i gesticulació (a la napolitana),
massa xerrameca buida i no gens empàtica, “suposades” rodes de
premsa inútils (on no es permet cap pregunta dels informadors)…
S ́ho podrien estalviar emetent algun comunicat de premsa a través
dels mitjans… Alhora, valdria la pena que reduïssin notòriament la
presència “estel·lar” i reiterada en emissores de ràdio i platós de TV.
Menys hora d ́exhibicionisme. Més clavar colzes als despatxos, amb
el repte de prendre les millors i més ajustades decisions pel bé de
tota la ciutadania.
Per contra, fa fàstic assistir a l ́espectacle mediàtic
totalment lamentable on els caps de cadascuna de les 17 autonomies
que configuren la “pell de brau” opten per esbatussar-se. Només fan
palès un nul compromís social i un perfecte egocentrisme personal.
Reprenent la línia del filòsof Blumenger, el propi títol anticipa el nucli
del meu pensament crític envers la forma com s ́està gestionant tot
el sidral de la COVID. Tard o d ́hora, la gent –que hi veu i té criteri–
esbombarà i descarregarà tot el seu enuig i cabreig envers tota una
trepa de càrrecs. Molts d ́ells, amb nivell i grau de preparació més
que discutibles. Fregant la ineptitud o la pròpia inutilitat. Tal com deia
el títol de l ́article, l ́absolutisme de la realitat cau el seu propi pes.
……………………………………………………………………………
