Que li ho preguntin, si no, al bon amic Paco Lucio, “el poeta de Roquetas”. Allí, ens deixà silentment el proppassat dia 7, als 88 anys. Com tants d´altres paisans, es veié obligat a emigrar al principat. Més concretament a Terrassa, on la colònia d’aquella província pren cotes importants. No endebades, dins del nomenclàtor de carrers de al vila, hi ha fins a 10 pobles d’aquells verals. Hi arribà amb 12 anys. El seu primer ofici fou una llibreria del carrer Topete, xamfrà amb Sant Genís (com a repartidor de premsa). Pocs anys més tard, entrà a formar part del “Tarrassa Información” (l’embrió del “Diari de Terrassa”), on esdevingué redactor en cap, tenint cura de la secció de literatura. Un camp on jo el considero un autèntic “crack”.

Començà a escriure l’any 1955. Era home de mentalitat molt oberta. Duia les lletres a la sang. Sobretot, la poesia. Als seus inicis, erafalangista però, als inicis de la dècada dels 60, es reconvertí a l’extrem contrari (del comunisme pur i dur). Graduat en dret, treballà uns quants anys als serveis jurídics de l’ajuntament de Terrassa… Com també ho fa a hores d’ara  –en la mateixa àrea–  una filla seva. Es jubilà l’any 1998.

Dedicà bona part del seu temps a fer critiques literàries en revistes de Barcelona i Madrid. També cofundà la revista “Camp de l’arpa”, formà part del grup “Aquí” i edità “Alandar” (conjuntament amb el seu bon amic Antonio Pérez Roldán, poeta cordovès… I amb Manuel Olmo, Raimundo Ramírez de Antón i Manuel Olmo). Crec que aquesta glossa de record li correspondria  –primer de tot–  a alguns d’ells. Potser amb aportacions de gent com en Quico Sala, Paco Plaza, Santi Ventalló, Santi Palos, Lluís Santaulària i d’altres.

Em produeix emoció especial citar el seu estudi “La lenta y comprensiva mirada de Lorenzo Gomis”. Sobretot bo i recordant qui vaig tenir de professor a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, a la dècada dels anys 70. Era home de ferma convicció religiosa i mestratge impecable. Remarco que fou director del “Correu Català” (de 1977 a 1981) i conseller, assessor de presidència i columnista de “La Vanguàrdia”. En la vessant poètica, destaco “Perdido por el tiempo” (1964), “La nube y el viento” (1966), “Concierto provisional” (1977), “Tiempo sin redención” (1984), “Tiempo y dolor” (1999), “De camino” (2001) i “Tiempo romance” (la darrera, que correspon a l’any 2018, on agrupà 20 romanços de temàtica diversa).

Val a dir que, a finals dels anys 60, era prou conegut en àmbits literaris estatals. Tant és així que escrivia articles d´opinió en revistes com “El ciervo” i “Cuadernos hispanoamericanos”. Raó de més per definir que la seva anomenada ultrapassava fronteres. No puc passar per alt un parell de detalls prou importants, al meu entendre: “Los Días del Hogar”: un recordatori del seu pas  –durant 4 anys– a una casa d’acollida per a orfes de guerra (“El Canario”) situada a l´extraradi d’Almeria capital i que, l’Any 1957 va col-laborar am l’escolapi Ramon Castelltort per a crear la Festa de la Poesia de Terrassa.

En fi, tot plegat no deixa d’ésser un “flash” ràpid, però summament necessari en un moment com aquest. A partir d’ací, la darrera petició que expresso  –per d’ací a tres anys, d’acord a normativa–  que les autoritats locals prenguin nota de posar el seu nom en algun carrer. A ésser possible, que no caigui en l’oblit! D’altra forma, faré de mosca collonera…com solc fer en altres temes. Resta anotat a la meva agenda i seré inflexible. Els bons no se n’haurien d’anar mai! Ell superava totes les qualificacions. 

Benvolgut Paco, que la terra et sigui lleu!

Nou comentari