Parlar de l’any 2020 és parlar de l’any de la pandèmia. Per aquest motiu, és un dels clars protagonistes en el marc dels reportatges monogràfics que estem realitzant per al 5è aniversari de Món Terrassa. En aquest article, fem una mirada enrere reflexiva sobre l’esclat de la Covid i de balanç de com s’ha gestionat aquest any i mig ja de restriccions i pandèmia de la mà del doctor Jaume Boadas, director assistencial del Consorci Sanitari de Terrassa.
El març de 2020 va esclatar a casa nostra la pandèmia. Un any i mig després com ens trobem?
Ens trobem amb un sentiment ambivalent. Per un costat tenim la satisfacció que entre tots hem aconseguit donar sortida a aquesta situació d’emergència sanitària, i que també hem aconseguit una campanya de vacunació històrica. D’altra banda, ens trobem amb un cert cansament, per la feina acumulada, però també per la incertesa del futur proper. No sabem com serà. Actualment la situació de la pandèmia és d’estabilitat amb una lenta i progressiva tendència a anar disminuint. Encara anem diagnosticant casos nous de COVID a l’Atenció Primària però molt menys que a principis d’estiu. La pressió a la UCI ha disminuït molt, però els pacients crítics, evolucionen lentament i estan diverses setmanes ingressats. Posteriorment un grup de pacients tenen seqüeles post COVID que tarden temps a recuperar, i d’altres pateixen seqüeles que limiten les seves activitats habituals.
Com a centre hospitalari i com a model sanitari, quina és la lliçó més important que hem après amb aquesta pandèmia? I com a ciutadà, quina diria?
Aquesta pandèmia va sobrepassar el sistema sanitari, a tots els nivells, tant per la intensitat, sobretot a la primera onada, com per la duració. Ja duem 19 mesos continuats, amb alguns curts períodes de millora entre les onades, i per tant hi ha un esgotament físic i emocional, tant dels professionals sanitaris com de la societat en general. La millor lliçó d’aquesta crisi és l’enorme resposta que hi ha hagut dels professionals sanitaris, de totes les categories, metges, infermeres, personals de neteja, de serveis generals, administratius sanitaris, informàtics, els serveis de suport d’administració, etc. El repte era immens i desconegut, i la professionalitat de les persones que treballen en l’àmbit sanitari ha estat extraordinària. Sense aquesta resposta tan generosa i eficaç, hagués estat impossible fer-hi front.
Tenim un deure com a país, de reconeixement a aquests professionals, i que els seguim necessitant perquè puguin atendre a tots els pacients tan de COVID, com sobretot dels pacients amb altres patologies no COVID, que continuen essent la majoria, i que durant algunes etapes de la pandèmia no hem pogut atendre amb la intensitat que voldríem. Aquesta pandèmia va despertar una onada de solidaritat i de generositat per part de tota la societat que no havia vist mai fins ara, i que va ser clau per poder-nos sortir de la primera onada. Ara la societat necessita recuperar-se, perquè també està patint les conseqüències emocionals, econòmiques i socials de la pandèmia.
Ara que pot semblar més fàcil, què creu que s’hauria d’haver fet i no es va fer? És a dir, si pogués canviar alguna cosa, què seria?
Els dies o setmanes previs a la primera onada, quan vèiem que a Itàlia, la pandèmia estava fent estralls, probablement hauríem d’haver activat el confinament de forma més precoç, ja que era l’única eina eficaç que teníem en aquell moment. Hauria ajudat a disminuir l’impacte de la primera onada. Posteriorment, possiblement s’hauria d’haver fet una desescalada més lenta i progressiva, encara que entenc que les restriccions socials són difícils de sostenir en el temps. Finalment, penso que l’ús de la mascareta hauria de ser més extensiu, en totes les situacions on hi ha interacció social.
I fem-ho també a la inversa, mirant enrere, què és el que més el sorprèn positivament o què no s’esperava de com es va reaccionar o com es va actuar?
El més gratificant de tot el que hem viscut en aquest any i mig ha estat en general la resposta dels professionals. Ha estat una resposta exemplar, però a més, mantinguda en el temps. La professionalitat de tothom ha estat per sobre de tot. Tothom, en general, es va alinear ràpidament amb la situació i va treure el millor de si per donar resposta a la situació. S’han canviat torns, s’han fet milers d’hores de més, s’han modificat descansos, s’han canviat continguts de feina de molts professionals, i tothom ha col·laborat. S’ha de reconèixer que el Sistema Sanitari també va respondre ràpidament habilitant les eines administratives i econòmiques perquè els centres poguéssim donar una ràpida resposta a totes les necessitats que van aparèixer de cop. Es van posar eines i recursos suficients per poder abordar la situació, encara que hi havia moltes dificultats a nivells de mercats internacionals.
Al primer any va ser especialment dur per la manca de material i per la incertesa de com tractar la malaltia. Aquest 2021, ja amb la quarta i cinquena onada, què està sent el més dur?
És cert que al començament de la primera onada vam tenir moltes dificultats per adquirir determinats equipaments, fàrmacs i materials. Era un problema global, i els mercats mundials es van tancar de cop. Ara la situació és molt diferent a nivell de disponibilitat d’equipaments i materials. Hem habilitat nous espais assistencials i hem adquirit un gran nombre d’equipaments mèdics. La principal dificultat que tenim és la manca de professionals a tot el sistema. En general manca personal mèdic i d’infermeria, el que obliga, a vegades, a demanar un esforç addicional als professionals que tenim a les diferents àrees. Això s’ha posat molt de manifest, per exemple, en aquesta cinquena onada, que va aparèixer de manera inesperada, en ple període vacacional, on la disponibilitat de la plantilla és molt menor.
L’any 2020 també va ser l’any dels aplaudiments als professionals sanitaris. Ajudaven aquestes mostres d’agraïment? Es troba a faltar el reconeixement a l’esforç que s’està fent encara?
Crec que no té sentit mantenir un reconeixement públic de manera permanent. La veritat és que en general va agradar en el moment que va sorgir. Actualment continuem rebent mostres d’agraïment de manera individual per part de pacients i familiars.
Em podria dir un moment que recordi especialment, que sigui significatiu de tot el que s’ha viscut? Una anècdota o una situació única que tingui encara avui ben present?
Hi hauria diversos moments. Un va ser quan va morir la primera pacient de COVID, vàrem ser conscient de la magnitud de la crisi que ens queia a sobre. També, va ser molt difícil l’obligat tancament de l’hospital als familiars dels pacients ingressats, malgrat es va establir un sistema de comunicació amb les famílies per via telemàtica, va comportar molt patiment tant a pacients, com a familiars i als mateixos professionals. També, recordo que vam patir molt per la manca de disponibilitat de respiradors durant l’inici de la primera onada, i vam aconseguir trobar tres respiradors a Polònia. Vam aconseguir que els portessin en uns camions directament. Van arribar un diumenge al matí i ràpidament els serveis tècnics de l’hospital els van posar en funcionament. Aquell mateix dia es van intubar tres pacients amb aquests respiradors.
Catalunya ha fet una aposta clara per la vacunació. Com valora la situació general en què ens trobem a Terrassa. És l’esperable? Ha suposat l’estiu un fre a la campanya? Quin és l’objectiu abans que arribi l’hivern?
A la ciutat de Terrassa hem portat a terme una intensa campanya de vacunació per part dels dos proveïdors sanitaris, que ha aconseguit uns nivells de vacunació molt alineats amb la mitjana de Catalunya. Estem a prop del 84% de població amb immunització completa i el 85% en primera dosi. Això a estat possible gràcies a un esforç immens per part dels professionals sanitaris que han fet tot el possible per adaptar-se a una disponibilitat variable de vacunes i a una logística complicada de l’administració. Durant l’estiu hem deixat tots els dispositius de vacunació operatius i els hem anat adaptant a la demanda de vacunació per part de la població, que ha caigut de manera considerable, sobretot al mes d’agost. De cara a l’hivern l’objectiu continua sent tenir el màxim de població vacunada, en aquest moment de 12 anys cap amunt.
Continua essent la vacuna la solució? Resulta poc probable que acabem trobant una cura de la COVID? El 2022 encara tindrem la COVID entre nosaltres?
La vacuna actualment és la solució a la pandèmia. Si no haguéssim tingut les vacunes, l’efecte d’aquestes darreres onades hauria estat demolidor. Creiem que aquesta malaltia continuarà estant present durant bastant de temps, probablement de manera més crònica, i no tant en onades massives com fins ara. En aquest sentit, continuar amb la campanya de vacunació és essencial. D’altra banda, alguns dels protocols relatius a determinades proves o controls que hem adoptat al sistema sanitari probablement els mantindrem durant molt de temps.
I pels que diuen que la vacuna no és efectiva, què els diria? Com creu que hauria estat aquesta cinquena onada sense el vaccí? En tindrem una sisena?
Els diria que estan en el seu dret a no vacunar-se, però que s’ho pensin, per protegir-se ells i a la resta de la societat. El risc de vacunar-se és infinitament inferior al risc de no vacunar-se. Aquesta és una malaltia que afecta a tots els trams d’edat i no només a pacients amb patologies prèvies. És bastant imprevisible la resposta que el nostre cos farà d’avant la malaltia, i per tant, la vacuna es l’única eina que tenim en aquest moment per disminuir aquest risc.
Després d’un any i mig, i amb un futur incert. En quin escenari es treballa?
Després d’un any i mig en el que el conjunt de professionals i el conjunt del sistema hem anat donant resposta a les successives onades, hem activat una ambiciosa campanya de vacunació i afrontem actualment el repte de recuperar la normalitat de l’atenció de la resta de patologies presents als nostres pacients, tant a l’Atenció Primària com Hospitalària. El control del pacient crònic, l’atenció de la patologia aguda no COVID i la recuperació de l’activitat presencial a l’Atenció Primària, són grans objectius que tenim en aquest moment sobre la taula. D’altra banda, haurem de donar resposta a les seqüeles que la COVID ha deixat i està deixant als nostres pacients, tant des del punt de vista físic com des del punt de vista emocional.
