En aquests moments estem recordant l’alliberament del camp d’extermini de Mauthausen, on van morir uns 7500 espanyols republicans, seixanta vuit eren de Terrassa, i només vint-i-set en van sobreviure. Com no podia ser d’una altra manera l’Ajuntament de Terrassa s’ha sumat a la commemoració del Dia d’homenatge als deportats i deportades víctimes del nazisme.
Ara hi ha presa per a commemorar-ho tot i fer reconeixements a tort i dret, en aquest cas als deportats i deportades, a l’exili república, a les víctimes del franquisme i així anar fent. Moltes d’aquestes commemoracions s’han anat fent gràcies a la societat civil que per sort no ha perdut la memòria, mentrestant, les institucions com per exemple la municipal, durant molts anys va patir un oblit interessat amb un mal anomenat governs d’esquerres. Mai i va haver cap interès per a recuperar la memòria perduda durant la farsa de la transició, això si, el govern local de torn mai va oblidar fer-li la pilota i homenatges als propers als poders fàctics locals i repartir medalles a determinats prohoms locals lligats als sectors industrials, inclús a alguns franquistes reconvertits. S’havia de mantenir el mal anomenat esperit de la transició i evitar atiar el foc de l’enfrontament, buscant una falsa reconciliació.
Sobretot el Psc-PsoE local va preferir no entrar en polèmiques i va optar per a renunciar a recordar l’etapa republicana, els generava un veritable destorb i preferien l’oblit miserable, això si, de quan en quan, a algun dels seus els feien algun record i inclús els dedicaven algun espai o carrer, també van tenir sort alguns altres més propers al PSUC i IC, quan van poder governar, però això, son excepcions.
Cal tenir en compte que el primer homenatge i record a l’exili república fa uns anys, el va organitzar una entitat veïnal, on després l’Ajuntament s’hi va afegir. Els soldats republicans enterrats al cementiri van ser recuperats i recordats gràcies a la tasca insistent de l’Antoni Font que va forçar a l’alcalde Pere Navarro a recordar-los, ja que aquest no va mostrar el més mínim interès. I tot el referent a les víctimes del franquisme i de l’extermini nazi fa molts pocs anys que s’ha posat de moda, però que em genera molts dubtes si de veritat és per convenciment i la necessitat de no oblidar, i sobretot, a les persones que ho van patir.
Com és que després de més de quaranta anys de governs mal anomenats d’esquerres, l’oblit va ser l’eix fonamental i no es va començar a recordar i homenatjar a totes aquelles persones que van patir l’assassinat, la repressió i tot tipus de represàlies. Perquè es va renunciar i mantenir aquest oblit, on molta part de la memòria històrica viva s’ha anat perdent, i ningú ha fet res per a mantenir-la viva. Molts exiliats retornats han anat morint totalment oblidats i amagats, sense cap reconeixement públic i institucional.
Només cal veure el nomenclàtor urbà, per a veure que hi manquen moltes persones que hi haurien de ser, menys prohoms, menys verges i capellans, menys industrials, i menys referències al no res. On son els alcaldes republicans fins l’any 1939? Només s’ha recordat de forma i interessada al Samuel Morera per a satisfer a determinats interessos. On son els sindicalistes assassinats fins l’any 1939? On son tots aquells assassinats al Camp de la Bota? On son els assassinats als camps d’extermini nazis? On son els exiliats retornats a la nostra ciutat plenament oblidats i que ens van deixant? Ni un sol nom. Com deia un regidor de cultura i algun alcalde, el nomenclàtor millor que sigui poc definit, per a evitar problemes i enfrontaments, per tant, millor l’oblit i la manca de memòria.
Això si, a alguns prohoms econòmics de la ciutat, els dediquem el que calgui, i a l’hora de repartir medalles de la ciutat el mateix. Només cal veure com aquestes s’han repartit en alguns casos, o veure la galeria de l’Ajuntament dedicada als mal anomenats ciutadans il·lustres, un veritable desvergonyiment que en alguns casos fa molt mal als ulls, ja que uns quants no son mereixedors d’aquest concepte, i que per desgràcia demostra la orientació ideològica i de domini de qui ha manat aquesta ciutat. Ningú diria que hem tingut més de quaranta anys de governs mal anomenats d’esquerres i que han estat incapaços de fer neteja tant d’aquesta galeria, com del nomenclàtor. Cal suposar que algun alcalde no ho va fer perquè tenia l’esperança que hi seria entre ells, al cap i a la fi, era un d’ells. Una veritable vergonya i una oportunitat perduda.
Bé, espero i desitjo que aquestes celebracions vagin més enllà de retre homenatges modals, i d’una vegada, s’aprofiti l’oportunitat de fer un homenatge permanent als que encara viuen, als que van ser assassinats i sabem el seu nom, i els dediquem els espais de reconeixement públic en equipaments, carrers i places. Ara podem refer i recuperar allò que alguns van preferir viure i governar en un oblit miserable i que no van merèixer, ja que molts van lluitar i morir per una República d’esperança i canvis, i que mai se’ls ha reconegut com cal.
Un primer pas, tal com ja vaig indicar en d’altres articles, és recordar d’una vegada als alcaldes republicans, i així anar fent llista que és molt llarga.
I d’una vegada treien de l’espai públic monuments i noms de carrers dedicats a veritables farsants i criminals, com l’Alfons Sala, no només per franquista, sinó perquè durant anys va ser el responsable de topinades permanents, corrupció, i de promoure la repressió organitzada per mitjà del sometent, amb una interpretació de l’ordre subjecte als interessos de poder i dirigida contra sectors obrers. Com tampoc ara, com pretenen alguns, de blanquejar a un veritable criminal i botxí del franquisme, com l’Emili Matalonga. O la plaça dedicada al Rector Homs, que feia proclames contra la República i contra els sectors obrers, i a favor de l’alçament militar i la seva repressió.
Fem els homenatges que calgui, però per convenciment i sobretot, perquè molts dels oblidats s’ho mereixen i cal recordar-los d’una forma efectiva, i no amb un mer acte puntual, tenim moltes oportunitats i l’Ajuntament, les eines per a fer-ho de forma efectiva.
Salvador Pérez Riera
