Què hagués estat de Terrassa sense el tren del Nord? Segurament una altra molt diferent. La seva arribada fa ara tot just 165 anys va ser fonamental per al desenvolupament industrial d’aquella vila vallesana-fins al 1877 no rebria el titol de ciutat- de més o menys 6.000 habitants. La data màgica: El 16 de març de 1856, que coincidia amb el Diumenge de Rams. El nom popular només fa referència a l’ubicació de l’estació, al nord del nucli urbà consolidat, format llavors per uns 40 carrers

La línia va ser construída per la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona. El 1852 fou autoritzada la seva construcció mitjançant concessió. Les obres es van iniciar amb gran lentitud i no va ser fins a l’11 de febrer de 1855 que es va inaugurar el primer tram des de Montcada i Reixac fins a Sabadell. El dia 1 d’abril de 1860 es va inaugurar el tram fins a Lleida, essent la primera línia que unia dues capitals catalanes. Finalment el 17 d’agost de 1861 el rei va inaugurar l’arribada a Saragossa fent íntegrament tot el trajecte.

Uns cinc-cents operaris van construir la via entre Barcelona i Terrassa, entre els quals hi havia dos-cents presoners sota la vigilància d’alguns soldats de guarnició. La direcció de l’obra anà a càrrec de l’enginyer Pere d’Andrés i Puigdollersm, ens explica l’historiador Bernat Pizzà.

A les 9 del matí del 16 de març de 1856 es concentraven a l’estació del Nord de Barcelona les autoritats i convidats, encapçalats pel capità general de Catalunya, Juan Zapatero, el governador civil, Ignacio de Llácera, i el caporal segon de capitania, Joaquim Bassols, per tal d’assistir a la inauguració del tram de via de ferro de Sabadell a Terrassa. El comboi ferroviari estava integrat per dos cotxes amb carcassa tancada sobre dos eixos i amb enganxaments que, a cada arrancada del tren, provocaven la conseqüent sotragada. La locomotora portava el nom de Zaragoza.
“El trajecte entre Barcelona i Sabadell es va cobrir, a una velocitat entre 30 i 40 quilometres/hora, amb trenta-quatre minuts. Arribats a Sabadell els esperaven les autoritats eclesiàstiques, el rector de Sabadell i el prevere Joaquim Coll i Torras i el vicari Magi Morgades, ambdós en representació del prior de Terrassa, Francesc Casals, agreujant per una malaltia, tots els quals procediren a la primera benedicció, la de la sortida.
En menys d’un quart el tren feia la seva entrada a la nostra ciutat. A Terrassa era festa gran i els terrassencs omplien a vessar l’estació i l’entorn proper a la via, i en arribar el comboi expressaren el seu entusiasme amb visques, aplaudiments i música. A les andanes l’alcalde Miquel Vinyals i el consistori en ple i altres autoritats de la vila feien els honors de rebuda, mentre la banda municipal amenitzava l’acte. Es procedí a una segona benedicció, la d’arribada i els parlaments protocol·laris i, acabada la cerimònia la comitiva es va dirigir a l’església parroquial del sant Esperit per celebrar un solemne Te Deum, alhora que a l’estació arribava el primer tren oficial de servei públic.
El fum, el vapor i el soroll varen ser les noves sensacions que van experimentar els bocabadats vallesans al pas del tren. Els primers dies funcionaren quatre trens diaris, dos al matí i dos a la tarda i el preu del bitllet en primera classe era de 12 cèntims, en segona de 9’5 i en tercera de 7 cèntims. Un comboi estava estructurat en un vagó de primera classe amb carruatge tancat, un de segona amb cortinetes de lona amb una capacitat per a 38 passatges i el de tercera sense sostre amb 138 places. Normalment els trens ordinaris només portaven segona i tercera i el trajecte fins a Barcelona durava prop dels tres quarts d’hora, per tal com una diligència invertia prop de les cinc hores.”

Nou comentari