!--akiadsense-->
L’Aina és un nadó que ha nascut a l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa en plena pandèmia del coronavirus. La seva mare ens explica com ha anat una experiència que mai s’hagués imaginat. La parella, Maria Sabes i Sergi Segarra, és de Sant Quirze i l’Aina és la segona filla. La petitona ja té tres setmanes, i ni els avis ni els tiets han tingut la possibilitat de veure-la en directe o abraçar-la per culpa del confinament. Professionalment ella és R&D project manager i ell líder de projectes de I+D+i. Tot i que els dos són veterinaris.
!--akiadsense-->
Com està? Com es diu el seu fill? Perquè aquest nom? Primerenca o ja teniu experiència?
Es diu Aina, va néixer el divendres 20 de març del 2020 i és la germana petita de la Mar. Està bé i tenim la sort de que menja molt i, per tant, va creixent al ritme que li toca. I, el més important en la situació actual amb la pandèmia de la COVID-19: per ara, tan ella com la resta de nosaltres a casa estem sans. La veritat es que no vam decidir el nom que li posàvem a l’Aina fins que la vam tenir ja entre nosaltres. Amb la Mar ja ens va ser complicat escollir un nom perquè teníem opcions per noms de nen però no de nena. Per tant, aquest cop encara ens va ser més complicat decidir-nos. Buscàvem un nom que fos curt, que no donés problemes a l’hora de pronunciar-lo en diferents idiomes i a cap dels dos ens agraden noms fora dels comuns.
Quan va començar a veure’s la magnitud de la tragèdia i vostè embarassada, què va pensar? Què va sentir? I el pare, com va reaccionar? I la família els hi va dir alguna cosa?
A mida que s’acostava el dia 16 de març, que era quan sortíem de comptes, van coincidir la il·lusió i els nervis d’aquests dies en que t’apropes a la setmana 40 amb, en aquest cas, la preocupació per tot el que estava passant al món. De mica en mica s’anava complicant la situació causada pel coronavirus, cada cop s’anaven implementant més mesures i protocols més restrictius, i no podíem evitar donar-li voltes a tot plegat. Tan jo com el meu marit en parlàvem molt; dies abans ja pensàvem en amb qui s’hauria de quedar la Mar durant el part, però, en pocs dies, el que ens va començar a amoïnar més era que arribés el punt en que jo hagués d’estar sola en el moment del part. La família estava òbviament també pendent de la situació i seguint-ho tot plegat amb certa preocupació. No diria que arribéssim a passar moments realment d’angoixa però, com que teníem encara bastant fresc el record de com va anar el primer part, vam haver d’acceptar que aquest no tindria res a veure.
Quan va ingressar? Van prendre mesures a l’hora de desplaçar-se a Mútua? Com van desplaçar-se?
Vam ingressar el divendres dia 20 al matí. El dilluns 16 havíem sortit de comptes i el nostre ginecòleg ens va trucar preguntant què tal anava la cosa. Vam quedar per veure’ns a la Mútua el divendres a les 9 del matí per tal de monitoritzar i valorar els següents passos a seguir. No obstant, la nit de dijous a divendres, a la una de la matinada, vaig trencar aigües i vaig començar amb contraccions. Per aquest motiu, divendres vam anar cap a la Mútua amb tots els trastos per quedar-nos-hi. Ens hi vam desplaçar en cotxe i no vam prendre cap mesura especial; en aquell moment no s’havien recomanat cap mena de protocols especials, més enllà del distanciament social. Tot just en aquell moment es començava a veure alguna persona amb mascareta pel carrer.
!--akiadsense-->
Ens explica la sortida de casa?
Tenim la sort que va ser planificada i sense presses. Havíem quedat a les 9 a la Mútua. Així que el matí del divendres 20 ens vam llevar, ens vam dutxar, vam deixar la Mar a casa dels avis i vam anar cap allà.
I l’arribada a Mútua?
Vam arribar-hi amb temps. El trajecte des de Sant Quirze del Vallès tampoc és massa llarg, però ens va sobtar trobar-nos els carrers anormalment buits i un trànsit molt menor del que hauria estat habitual en un dia feiner a primera hora. De l’arribada a la Mútua ens va cridar l’atenció tot el dispositiu que hi havia muntat, tan a recepció (tanques que no deixaven acostar-te a menys d’un metre del personal), com les mesures de seguretat, personal destinat a regular el pas de persones, i ús de guants i mascaretes per part de molta gent.
Com va viure aquells primers moments? Quin va ser el tracte dels professionals? Va veure o va notar alguna cosa especial? Es detectava que són dies estranys?
Ho vam viure amb força tranquil·litat i prou confortables. Inicialment, abans que es decidís que s’havia de fer l’ingrés, el personal sanitari era més distant. No obstant, un cop es va iniciar el protocol d’ingrés tothom va ser molt amable, atent i proper. Una de les idees que ens amoïnava una miqueta era trobar la Mútua saturada de gent, però no va ser així; la sala de parts estava gairebé dedicada exclusivament a nosaltres.
I si ens pot fer cinc cèntims de com va anar el part… Quan va pesar?
El part va anar molt bé. Vam arribar a la Mútua que ja havia dilatat 3 centímetres. Hauria estat ideal poder sortir al carrer per passejar una mica i així ajudar al procés natural, però la situació amb la COVID-19 no ho va permetre. Per tant, vam haver de continuar amb les eines que teníem disponibles com la pilota, l’oxitocina i, finalment, l’epidural. Al ser un segon part, va ser molt més ràpid, no vam necessitar instrumentació i a les 15:08 ja teníem l’Aina als braços. Va pesar 3,2 kg, una mica més que la seva germana gran.
Quan la van donar d’alta?
Ens varen donar l’alta el diumenge 22 de març (a les 48 hores) just després de realitzar la prova del taló.
Davant la situació actual, haurà de prendre més mesures de les que tocarien si no hi hagués pandèmia?
Les principals mesures són potser les més evidents: a diferència d’un post-part normal, tant a l’hospital com a casa, a l’Aina no l’hauran pogut visitar ni família ni amics. Ens sap molt greu, i especialment per la família més propera. I el que més greu ens sap és que no sabem fins quan durarà. L’Aina té gairebé tres setmanes i ni els seus avis ni els seus tiets l’han pogut abraçar. Això sí, no parem d’enviar fotografies i vídeos i de fer videotrucades amb tots ells.
Faria alguna reflexió de tot el que passa aquestes setmanes?
Com a reflexió general, mai ens hauríem imaginat una situació així. Aquest any s’ha allargat el permís de paternitat i comptàvem amb poder disfrutar de la nostra segona filla i poder-li dedicar tota l’atenció necessària. És a dir, tenir temps de gestionar documentació sense pressa i, tot i així, disposar encara de vàries setmanes de “tranquil·litat” a casa, i amb la Mar anant a l’escola. Tot el que havíem planificat al voltant de la introducció de la Mar amb l’Aina no es va poder fer: anar a veure-la a l’hospital, mantenir una rutina per reduir possible gelos, etc. La situació en la que ens trobem ara, per contra, no té res a veure: estem les 24 hores del dia a casa amb un nadó que necessita més tranquil·litat de la que li podem oferir i una nena de 3 anys cansada d’estar confinada a casa.
I com es gestiona?
No és fàcil gestionar-ho i menys quan, com a mínim, durant el seu primer mes de vida (i ja veurem quant de temps més), l’Aina no podrà sortir de casa i la seva germana tampoc. Això sí, l’Aina sempre podrà dir que va néixer en plena pandèmia. Una altra reflexió que ens agradaria fer és tot el que té a veure amb la documentació que cal gestionar després del part i les dificultats que ens hem trobat. En condicions normals tots aquests tràmits ja són prou farragosos, però amb el problema actual és encara més complicat. De fet, ja ens va sorprendre fa 3 anys que molts d’aquests tràmits no es puguin gestionar telemàticament. Durant els primer dies post-part és prou important que els dos progenitors puguin estar a casa, i haver de gestionar tota aquesta paperassa implica molt de temps, desplaçaments innecessaris, i cues que es podrien evitar. I la pandèmia no ha fet més que agreujar el problema. Creiem que hi ha una falta d’informació important relacionada amb aquest tema. Sobretot hem tingut molts problemes amb la tramitació dels permisos de maternitat i paternitat.
