El món polític del país va com va. Més ben dit, no va. A empentes i rodolons. Hauria d’ésser una bassa d’oli. Un referent de principis pel conjunt de la societat. Evidentment, no és pas així. Ni de bon tros. S’ha convertit en una vàlvula d’escapament.
Fa pocs dies, en Pep Forn –per més inri, regidor de l ́ajuntament egarenc– es despenjava amb un seguit d’exabruptes. Li vingué de gust fer la clenxa al mig a tot allò que tenia al cap. Sóc, tanmateix, dels qui penso que de ben segur no té ni un bri de raó. En el supòsit que la pogués tenir, les formes han de prevaldre. D’altra manera, si les coses no es diuen correctament, el més normal és qualificar-lo de “boques”.
Fins i tot, en el pitjor dels casos, arribo a dubtar de la seva pròpia credibilitat. La picabaralla ERC-PSC/PSOE ve de lluny. És més: de ben segur que durarà in secula seculorum. Ningú no ho arranjarà. Tan sols, quan hi hagi afiliats assenyats –en una i altra banda– s’arribarà a un pacte de mínims. No crec que sigui el cas actual. Menys encara, amb sortides de to com les de la piulada d ́en Forn en una xarxa social. D’altra manera, la junta directiva republicana l’hauria cridat a l’ordre. Aplicant alguna sanció exemplar del codi de disciplina intern. Fet aquest preàmbul, seguiré dient la meva. No puc pas emprar la teoria del nedar i guardar la roba.
La comoditat no entra dins dels meus plans. Per això, reitero que, l ́ha esguerrat de dalt a baix. Sense més embuts. Tal vegada podria arribar a tenir part de raó pel que fa a mantenir una oposició com cal envers altres formes polítiques. Calia, tanmateix, que tingués cura de la presentació. De l’embolcall. És per això que li aplico un adagi castellà: “por la boca muere el pez”. No deixa d’ésser un bocamoll. Afirmacions com les que ha etzibat passen de taca d ́oli. Allò que no li agrada, ha de fer per canviar-ho des de la trona política. Si no, per què s ́hi ha encabit ? Cal ésser més elegant en denunciar. Si li toques el crostó a algun oponent, el més normal passa per rebre una plantofada escatològica. Si més no, per allò del “ i tu, més !”.
Encara tindrà la santa barra de referir bajanades com un “ho sento. No tornarà a passar”. O que els “altres” del seu clan corporativista el recolzen. Ben poc defensa els valors d ́en Francesc Macià, Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, Heribert Barrera u Oriol Junqueras, per exemple. El reguitzell de bajanades que acaba de vomitar exigeixen una resposta contundent i decidida. No s ́hi val a fer-se l ́orni i passar full. Ni per part d ́ERC ni del ple de l ́ajuntament de Terrassa. No hi poso més pa que formatge. Contrasto uns fets que són els que són. Tots hem llegit els disbarats que han sortit de la seva ploma. Això va a missa…i punt. Pot agradar més o menys. En canvi, les hemeroteques telemàtiques són com la prova del cotó. Ja no podrà dir que se l ́ha malinterpretat.
No és gens creïble. Per tant –tancant l’affaire Forn– hi ha coses que es demostren amb menys soroll mediàtic. Ja ho deia el poeta: “Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar”. Això sí, amb elegància i “savoir faire”. Tot no val. Comptat i debatut, que el pentini la iaia ! Més grollerament, que se ́n vagi a cagar a la via ! S ́ha passat tots els pobles del mapa… I algú –en aquest cas, jo– li ho havia de dir.
