Encara hi ha fonts públiques adossades a les parets a Terrassa. Una d’elles és la que apareix a la imatge. Si es prem l’aixeta, surt aigua, com de qualsebol altra sortidor. Se situa entre els carrers de Ramon Llull i de Marconi, a Watt. Quan es va remodelar l’asfalt de la vila, l’any 1986, es va voler eliminar. Però la pressió del veïnat va der tan forta que l’Ajuntament va reflexionar i es va fer enrere.
N’hi ha més
Una de les modalitats de fonts urbanes són les adossades a la paret d’alguna façana o al peu d’un repartidor d’aigua, ens escrivia Joaquim Verdaguer al seu blog. Moltes han desaparegut a conseqüència de les transformacions del paisatge urbà, del canvi d’antics immobles per nous edificis, però, sobretot, per la pèrdua de funcionalitat, quan l’aigua arribà a les aixetes de les cases.
Entre les que s’han perdut tenim una mostra a la font de la Font Vella cantonada amb el carrer del Passeig. La documentació que tenim avui ens diu que la van treure el 1943, curiosament, a petició de la seva propietària. Hom suposa que li devia fer més nosa que servei, perquè no hem d’oblidar que les fonts funcionen amb aigua, i que aquesta genera humitats.
Font del carrer de Cervantes. Al carrer de Cervantes, a finals del segle XIX, hi havia una font abans d’arribar al carrer de Sant Leopold, a la dreta. Diu en Baltasar Ragon, al seu llibre ”Els Carrers de Terrassa a l’any 1900”, que a aquella zona, a l’estiu hi havia una munió de gent que s’esperava per omplir el càntir. Sembla ser que la seva aigua era molt fresca i atreia als ciutadans de l’època. És una de les moltes fonts itinerants, si considerem a aquestes, les que canvien d’ubicació. La del carrer de Cervantes, es va moure fins a un dels seus extrems.
