Contra la tesi d ́aquells que cerquen ocupar càrrecs –en qualsevol àmbit– per tal de figurar i obtenir-ne beneficis personals, avantposo una gran lliçó en motiu de l ́aniversari de la pandèmia que vivim. No és altra que la de de considerar incorporar-se a l ́equip dels voluntaris silents i discrets. Tots disposem de temps lliure i l ́entorn ens ha de sotraguejar el cervell. No podem fer ulls clucs al què anem veient.

Cada dia que passa s ́afegeixen noves perspectives depriments a aquesta percepció. Des que va esclatar tot, ens han obligat a capgirar rutines. Molts polítics –sovint a la babalà– han dictat normes i protocols absurds. Han confinat la gent. Han tancat escoles, comerços, bars i restaurants, sales de concerts i altres. Han tallat –de soca-rel– la vida social, generant una crisi socio-econòmica esparverant. Déu sap quan i com ens en sortirem i aixecarem el cap.

Mentrestant, però, ni un sol d ́ells ha deixat de cobrar els seus honoraris suculents. Creixent aquest tsunami a velocitat de vertigen, sorgia espontàniament un “team” de gent que s ́oferia a fer coses. Tan sols pensant en els col·lectius més desprotegits i vulnerables. Ací podem encabir la gent gran que viu sola, els discapacitats, molta gent amb pocs recursos, aquells que no disposen de mitjans telemàtics per a poder fer una compra per Internet, els desnonats, els qui havien perdut un ésser estimat sense poder-lo acomiadar com cal, etcètera. Valorant en justa mesura aquest esforç solidari de tantes persones anònimes, és evident que resta molta feina per a fer.

La suma de molts granets de sorra ha d ́ajudar a girar –com un mitjó– tots els patiments, escletxes i neguits socials. N ́hi ha d ́escampats arreu. En motiu dels millors Jocs olímpics de la història, Barcelona llençà un crit en aquesta direcció, per a sumar gent que s ́apuntés a fer coses. Sempre a canvi del no res. Potser només, en tot cas, de la pròpia satisfacció personal. Aquest era el seu “sou” i se sentien molt ben pagats. Ara és un altre moment històric on es requereix una convocatòria semblant. El món ens mira i cal que tots i cadascú de nosaltres donem el bo i millor del què tenim. De ben segur que una de les “herències” que ens deixarà el pas d ́aquesta “pruna” o tsunami serà aquest: l ́allau de voluntaris que s ́han arremangat per a sumar. Sense requerir-los ningú.

Ells mateixos sabien trobar l ́indret on se ́ls necessitava. Qui no ha fet alguna col·laboració d ́aquest caire quan duia la canalla a col·legi i acceptava formar part del Consell escolar o la Junta de pares? Reitero la invitació global a plantejar-se individualment la incorporació a aquesta “experiència”. Amb ànim d ́ajudar, esperonar, aportar caliu, animar, sumar, fer amics, conrear valors humans, canviar el món i provocar el somriure de força receptors. La inquietud és un motor que sempre hem de tenir en funcionament. Qualsevol rerefons és motiu suficient per a dedicar temps propi a la col·lectivitat…

Fins i tot pensant en aquells que no hi veuen un pam més enllà, el llistat de possibles “destins” fa patxoca: Creu roja, Càritas, centres cívics, esplais infantils o juvenils, Bancs d ́aliments, casals d ́avis “and so on”. T ́hi apuntes? Concreta el nombre d ́hores setmanals que penses esmerçar-hi i lia ́t la manta al cap

Nou comentari