La Molinillos feia molinets de paper que arreplegava ves a saber d’on, lligats amb filferro a una mala branca esquelètica i els venia, ara a cèntims, però abans a duro, quan un duro eren cinc pessetes.
Era una dona gran, però de fet, sempre l’he vist molt més gran, perquè quan jo era petit, ella ja era gran. Jo he anat creixent, però ella sempre ha tingut aquelles arrugues que marquen el pas del temps i els cabells enfarinats. Sempre anava sola, deixada de la mà de Déu, a voltes despentinada, d’altres com si l’hagués llepat un gat. Bruta, uns dies amb vestit, d’altres amb bata de iaia, sempre parlava sola i escopia al terra o a tu si t’acostaves amb aires amenaçadors.
Feia un xiulet molt característic que sempre cridava l’atenció
També feia un xiulet molt característic que sempre cridava l’atenció. De tant en tant portava una bossa de plàstic amb tot d’escarabats, llagostes i saltamartins que llençava als nens insolents que se li acostaven i la insultaven. Fins i tot, se’ls menjava per desafiar la mainada que volia espantar-la. La seva bogeria era el menyspreu dels infants. Quan em veia, sempre em deia Antonio comprame un molino! i se li escapava una gran rialla. Però em sembla que això ho feia amb tots els nois.
Ella ha format part de la meva infància, de la meva adolescència, en definitiva de la meva vida. Per això m’ha sobtat la seva mort, sembla impossible que aquells que t’han acompanyat sempre, ara desapareixin per sempre encara més…Era un part més del paisatge dels carrers de Terrassa. Era d’aquelles persones que la societat rebutja, però que a tothom se li escapava un somriure quan la veia. Formava part del mateix exèrcit que en Pepitu vadecurt, la cubana, del Matraca, del Cantinflas, de l’home del sac, del pèl-roig, del venedor de la farola “mariacompralafarola”, de la Nuri “unamonedeta, unamonedeta”, i tants d’altres anònims.
La seva família la tenia abandonada perquè estava com una regadora. O això deien. Però aquesta milícia de bojos de la ciutat són els que ens trenquen els esquemes d’aquest estat del benestar, els que ens fan tocar de peus a terra i els que, amb els seus problemes, ens fan oblidar els nostres.
De petits, a la meva germana li feia una mica de por
De petits, a la meva germana li feia una mica de por, però ja més grandets, quan la vèiem plegats, un dels dos sempre la convidava a un cafè amb llet, amb molt, molt sucre que sempre demanava per la Plaça Vella i que les pijes que prenien el sol al Grinzing, la despreciaven amb ignorància, amb la petulància característica d’aquesta classe arrogant. I ens regalava un molinet…
Per Festa Major, sempre s’escull el capgròs de l’any. Una mena d’homenatge als personatges més populars de la ciutat. Per mi, la Molinillos, era de lluny, una d’aquelles persones que més se’l mereixen, perquè ella era l’essència terrassenca. Però des de l’Ajuntament cada any s’ha vetat la seva presència a capdidata. Com sempre, les autoritats tant allunyades dels sentiments del poble. En Cantinflas i en Matraca ja en tenen un, i si l’alcalde de Sabadell també, jo des d’aquí reclamo el capgròs de la Molinillos!
I ja per acabar, una anècdota. Una nit, vam sortir a enganxar, amb els de les JERC, uns cartells perquè fèiem una presentació d’un llibre o una xerrada, ara no ho recordo. A l’endemà, quan passejava pels carrers, vaig veure que tots els cartells havien desaparegut. No en quedava ni un. Em vaig cagar en lamarequevaparir al fatxa cabronàs què els havia arrencat. Al cap d’una estona, vaig veure la Molinillos asseguda en un banc, on pacientment anava fent els seus molinets de paper amb els nostres cartells…
La vaig mirar i se’m va escapar un somriure de complicitat.
