Federico García Lorca

Federico García Lorca | Wikipedia

El meu record recupera avui la figura d’en Federico García Lorca. Aquest dimarts fa 84 anys que fou afusellat però les seves despulles encara romanen llençades en una cuneta. Com és possible, gairebé 13 anys després désser aprovada una mal anomenada “llei de memòria històrica” que el més calent sigui a laigüera?

Malgrat que el govern Sánchez vulgui presumir dhaver tret Franco de la “Vall dels caiguts”, li resta molta feina per a fer. Fins ara, només ha fet engrunes. Certament shan establert drets i mesures en favor de molts represaliats per la dictadura franquista. Però es fan lorni amb fosses comunes, on jeuen els cossos de gent agredida majoritàriament pels revoltats (“nacionals”?). Amb el greuge afegit que els descendents no saben on anar a pregar per ells. Si més no, es mereixen poder sepultar els cossos. Esdevindrà un “detall”que els permetrà recuperar una llibertat que els fou arrabassada injustament.

En el cas den Lorca, quan tan sols tenia 38 anys. El seu silenci no és quelcom inexpressiu o buit. Desborda significat. Més encara quan –amb paraules dell mateix– “el que més li importava era viure”.Volia lluitar pels propis somnis i, ara, els seus familiars només cerquen “ressuscitar-lo” dalguna manera. Al cap i a la fi, també perjurava que “el més terrible de tots els sentiments és el de tenir lesperança morta”. Jo ho interpreto en línia a no resignar-se a acceptar una desesperança. Té ple sentit lluitar, no ja per un somni sinó per un dret adquirit inherent a qualsevol persona. Una de les coses que em fa més pena és que cada dia que passa els responsables polítics es treuen un conill del barret de copa.

Enguany, creuen tenir lexcusa perfecta en la pandèmia de la COVID19. Els hi ho retrauré amb una nova sentència del propi poeta: “ “tu creus que el temps cura i els murs tapen…Però no és pas veritat”. Hi ha dolors que mai no podran amagar-se. Cal treballar-los a fi que sigui possible expressar-ne la superació… I, evidentment, recuperar el record íntegre dels avantpassats desapareguts en constitueix un de cabdal. Un repòs clar i sense embuts. Allunyat de tot indici de melangia. Amb ànims i il·lusió renovada de veure desencallat aquest tema, em plau reivindicar una seva definició de poesia: “és quelcom que camina pels carrers. Que es mou i passa al nostre costat. Totes les coses tenen el seu propi misteri i la poesia és el misteri que tenen totes les coses. Es passa al costat dun home, es mira a una donzella, sendevina la marxa obliqua dun gos. En cadascun daquests objectes humans shi troba la poesia”.

Encara que pugui semblar la veu del qui clama al bell mig del desert, reitero el desig duna solució efectiva i definitiva als fossars dosseres no identificats, duna punyetera vegada. Som al segle XXI, que no pas a la prehistòria o ledat mitjana. Són massa els governs de torn i ens volen mantenir sempre acostumats a la tesi de fer “equilibris de titelles”. Tots aquells casos punyents que els corroeixen els fan passar per un sedàs hipòcrita i sorneguer. La factura final, tanmateix, no quadra. Fa temps que ens afaitem i estem tips de beure a galet. Un dels darrers exemples que corroboren malauradament aquesta tesi és lanalítica “light” i fugissera envers els tripijocs, nyaps, saraus i corrupteles del rei “emèrit”. Justament, en Federico hauria de poder descansar en pau. Potser en el cas den Joan Carles I no hauríem destablir el mateix. Mal que els pesi.

Josep Ballbè i Urrit.

Nou comentari