Tal dia com avui, l ́any 1859 moria Mossèn Joan-Maria Vianney, a hores d ́ara considerat patró dels preveres catòlics. Especialment dels rectors de parròquia. La seva bonhomia i humilitat embaladien la feligresia: tant la pròpia com la forana. De tal forma que, cada any, s ́acostaven a sentir-lo –des de tota Europa– uns vint mil pelegrins.

S ́ordenà de capellà als 29 anys. Tres anys més tard, esdevingué canonge d ́Ars, una aldea propera a Lyon. El nucli tan sols tenia 250 habitants. Allí es proposà integrar-s ́hi a través d ́una vida senzilla i molt austera. Alhora, fundà un orfenat per a noies desemparades.

La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els propis col·legues. Sobretot perquè practicava la proximitat que amara l ́evangeli cristià, envers els més necessitats. Des de 1830 a 1843, els hi arribà a dedicar un promig de 16 ó 18 hores diàries… Fins que caigué malalt i es veié obligat a afluixar una mica el ritme. Si contrastèssim aquella època i l ́actual, un altre gall ens cantaria. No cal tampoc palesar gaire perspicàcia per a deduir que la xifra de fidels a les celebracions litúrgiques minva perillosament, any rere any. Ací ho deixo. Si més no perquè podria rebre una nova tibada d ́orelles – -amb “càstig” inclòs– pel fet de pregar un tarannà/estil més empàtic.

Com a creient, no puc fer-me l ́orni veient una regressió o davallada minvant en el rati d ́assistència de fidels a les cerimònies dels temples. Entenc que tinc el dret a expressar la meva modesta opinió. Al cap i a la fi, l ́actual Papa Francesc està tip de proclamar que “l ́església som tots”. Una tesi que el propi Concili Vaticà II tingué cura de remarcar, gairebé fa seixanta anys.

Essent la societat actual cada cop més laica i escèptica en aquests temes, ja cal que aquells que vivim aquesta flama ens arremanguem. A partir de la diminuta figura de Sant Joan-Ma Vianney, se ́ns marca una línia a seguir. Aquest perfil reclama un grau major de compromís als qui han estat cridats a l ́exercici del ministeri sacerdotal. Tant de bo que recuperem teories del seu “calaix”… Tibant d ́una frase literal d ́ell, “la misericòrdia divina ve a ésser com un rierol desbordat. Quan passa, arrossega els cors”. Si no ens deixem amarar pel rerefons d ́aquesta expressió, resta més que evident que anem de mal borràs. Se ́ns gira molta feina. Hem de posar-hi empenta, coratge i rauxa.

Nou comentari