Just el dissabte dia 28 d’octubre del 1972, a dos quarts de cinc de la tarda, al vell Teatre Principal, va néixer la criatura. Ens va acompanyar, talment com si en fos el padrí, el conegut cantant i rapsoda Guillem d’Efak (Guillem Fullana i Hada d’Efak, Asobla el 23.3.1930 a Rio Muni dins la Guinea Equatorial aleshores espanyola – Palma, Mallorca el 15.2.1995). El grup Jocs a la Sorra/U de cuc, dirigit per Francesc Alborch, va representar l’obra El Gran Klaus i el Petit Klaus, de Hans Christian Andersen, en una traducció de Jaume Melendres. El 4 de novembre, El somni d’una nit d’estiu, de W. Shakespeare, també en una traducció de Jaume Melendres. L’11 de novembre, la pel·lícula Una cebra en la cocina, del director Ivan Tors. El 18 de novembre, l’obra La terra es belluga, de Jordi Bordas, a càrrec del grup S’estira i s’arronsa, de Badalona, i el
25 de novembre, la pel·lícula El globo rojo, del director Albert Lamorisse. La festa havia començat amb èxit i perspectives i, sobretot, ganes de continuïtat.
Els precedents d’aquesta iniciativa venien del 5 de desembre de 1971, moment en què
es va fer el 1r Cicle de Teatre per a Nois i noies Cavall Fort, a la Sala Regina, que va
durar fins el gener del 1972. Entre altres grups, hi van actuar Putxinel·lis Claca.
Va ser Òmnium Terrassa, presidit per en Joaquim Badia i Tobella (Terrassa, 6.4.1928-
18.1.2020), qui va impulsar la iniciativa, encomanant-la a la vocal Esperança Santacana
i, ambdós, a mi mateix, que havia impulsat els precedents esmentats. És d’evidència
supina que, sense els centenars de nois i noies voluntaris que s’hi van implicar, la tasca
hagués resultat impossible, a part de molt feixuga. Per tant, i ben d’entrada, un
agraïment a tota la llarga corrua de persones, que algun dia haurem de relacionar, si
més no intentar-ho. No ho faig ara per evitar greuges, però de veritat un sincer i
pregon agraïment a totes i a tots.
Durant la temporada 1972/73, es van fer 29 espectacles, amb una assistència d’uns
11.000 espectadors. En Guillem d’Efak en va ser sempre l’animador. I així van anar
continuant les temporades i les sessions, afegint-hi espectacles i espectadors any rere
any. També nous animadors, Ara va de bo, Quico Serrat, Joan Cots i La Serpentina, s’hi
afegiren. I també nous formats, com festes populars, i alternant espais com el Teatre
Principal i la Sala Regina. Es va fer una 2a gran festa, al Parc Sant Jordi, amb el
memorable espectacle Catacroc, a càrrec de Els Comediants.
Un bon estol de jovençans “monitors” preparaven les animacions de l’espectacle de la tarda
En paral·lel, s’engeguen els Taller de Rialles en un espai que la família Armengol- Mitjans ens va cedir, al carrer Cardaire. Allà, els dissabtes al matí, un bon estol de jovençans “monitors” preparaven les animacions de l’espectacle de la tarda.
De 1972 a 1974, es publiquen els programes de mà col·leccionables, amb fotografies de la ciutat cedides per l’Arxiu Tobella i al dors la informació de l’espectacle del dia. Es publica l’àlbum Llegendes de Sant Llorenç del Munt, un recull de les llegendes de la
nostra muntanya seleccionades per Josep-Maria Font, amb il·lustracions de Maria Palau, un àlbum de cromos que setmanalment s’obtenien amb el programa de mà de cada espectacle. A l’Institut Industrial s’inaugura la 1a Exposició del llibre Infantil i Juvenil, exposició que després serà exposada a diferents barris de la ciutat. Més endavant, es publica també Llegendes, contalles i trifulgues de Terrassa, d’Oriol Cardús i Grau, amb il·lustracions de M. Montserrat Oller i Torres i, també, Jocs d’ahir, d’avui i de sempre, de Vicenç Villatoro i Lamolla, amb il·lustracions d’Anna Clariana i Muntada.
El 1974 s’inicia una nova experiència sorgida de Rialles que, els primers anys, s’anuncia
com a Rialles Pedagogia de l’Espectacle. Al poc temps, se separa la gestió, atenent els
objectius diferents i la necessitat de professionalitzar Pedagogia de l’Espectacle davant
el volum que anava adquirint. Passa a dependre de Fundació Torre del Palau, atorgada
el 1985 per Òmnium Cultural.
El 1975 s’organitza una exposició subhasta d’art al Casino del Comerç, amb la
col·laboració de molts artistes terrassencs, per donar suport econòmic a les activitats.
Es venen tots els quadres i obres i suposa una injecció per a l’economia de Rialles.
El 1977 és l’any de l’expansió. Un ajut de la Caixa de Pensions permet iniciar Rialles a
Badalona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Sabadell i Igualada. A Terrassa s’havia
iniciat Rialles als barris de Can Palet i Ca n’Anglada.
El 1978, mercès a la bona feina d’en Francesc Clua i Horcajuelo (Terrassa, 30.10.1935-
9.4.2017 qui, a partir del 1976, n’és el Cap Coordinador, anys desprès es crea una
delegació funcional dins d’Òmnium Cultural, nomenada Moviment Rialles de Catalunya
que, progressivament, arriba fins a 62 poblacions de tot el país, poca broma -com ens
recordava Pere Fontanet, dimarts, a la taula rodona que vam celebrar al Centre
Cultural en motiu d’aquests 50 anys, successor en la Coordinació riallera de Francesc
Clua els anys 1989 al 1995. Cada població tenia els seus grups de voluntaris gestors.
El 1990 es fa la 1a Mostra de Teatre Rialles per a nois i noies a Igualada, que es fa cada
any des d’aleshores, i esdevé una mostra de referència de la producció d’espectacles
per a nois i noies fins a dia d’avui, amb més de 30 edicions. És una mostra on els
programadors hi fan cap i seleccionen els espectacles que programaran. Cal destacar
que la segona edició de la Mostra va tenir lloc a la nostra ciutat de Terrassa. Va néixer
itinerant fins que, a partir del 1993, s’estableix definitivament a la capital de l’Anoia.
El 1995, uns desacords successius en la gestió entre Josep Millàs i Estany, aleshores
president d’Òmnium Cultural a Barcelona, i l’equip directiu del Moviment RIALLES,
(havent presentat la seva dimissió al càrrec el cap coordinador Pere Fontanet després
de la Mostra de Teatre de 1995), desemboca en què una bona colla dels grups locals
decideixen acabar la seva vinculació amb l’entitat Òmnium Cultural, amb una
lamentable escissió. Quaranta set pobles i ciutats abandonen El Moviment i creen el
22.10.1995 La Xarxa, legalment Fundació Xarxa d’Espectacle infantil i Juvenil de
Catalunya, que va tenir en el bon amic Jaume Amigó el seu primer President. Cal
destacar que la seu i coordinació de la nova entitat va ser, i segueix així, a la nostra
ciutat.
El seu logo és un sol que ix per llevant i que recorda nostàlgicament i dolorosa el de
Rialles que el 1972 va fer la Gemma Sánchez, una nena de 7 anys, al Taller d’Art de
Francesc Abat i Gómez. El de Rialles es va anar ponent per la reducció del nombre de
grups que, progressivament, va anar disminuint. Era una ferida mal tancada que mai
hauria d’haver passat. Al rerefons, penso sincerament que hi havia quelcom de
política: Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya, Convergència Democràtica
i PSC-PSOE. Cadascú defensava els seus colors, visió de paí, i sobretot protagonisme.
I avui, 50 anys desprès som on som.
A Terrassa, ni Rialles ni la La Xarxa. L’Ajuntament
ha assumit la programació dels familiars conjuntament amb el Centre Cultural de la
Fundació Antiga Caixa de Terrassa. Hi ha hagut un malbaratament d’actius voluntaris,
que implicava a molts ciutadans com per haver-los menystingut. En tancar la Taula
rodona, abans esmentada, a càrrec de la Regidora de Cultura, Rosa Boladeras es va
comprometre a voler conèixer aquesta història. La qui fou Regidora de Cultura anys ha
i la Cap Coordinadora de Rialles Terrassa, van quedar emplaçades per conèixer si més
no com va anar aquest darrer episodi i potser posar-hi remei i recuperar el bon fer,
que mai hauríem de perdre, i respectar la història dels moviments i entitats que han
servit la ciutat i el país.
Òmnium Cultural tampoc n’ha sortit del tot ben parat. Es va desempallegar de Rialles,
ja que els seus objectius eren i són uns altres. Com en l’ensenyament del català, van
pensar que ja ho feien les institucions. El temps ha demostrat que no ho van mesurar
prou bé i avui a ben segur que farien una molt bona feina donant suport, i no ho fan, a
aquestes activitats, Pedagogia de l’Espectacle inclosa que, des de la Fundació Torre del
Palau, es tira endavant amb molt, molt i molt d’esforç.
No podem oblidar ni ho volem l’Associació Cavall Fort, Drac Màgic i Rialles, que
tossudament van tirar endavant amb el doblatge de més de 40 pel·lícules, una feina
titànica i, com les altres, contracorrent. Aquí reberen el suport de la Generalitat,
sempre limitat, però es va fer la feina.
Alguns milions de nois i noies al llarg d’aquests 50 anys de Rialles han gaudit de bons
espectacles, molt bons. Són molts els que els recorden i també recorden haver assistit
a Pedagogia de l’Espectacle. Em plauria que algú s’animés a investigar i historiar amb
tota la documentació que hi és, a l’Arxiu Històric, i aprofitant també els molts
testimonis vius sobre el tema que ens ocupa i ens obliga a celebrar aquests cinquanta
anys.
Josep-Maria Font i Gillué
Cofundador de Rialles i de Pedagogia de l’Espectacle
