!--akiadsense-->
Lluny queda ja el mes de març quan va esclatar a casa nostra la pandèmia de Covid. Mesos i mesos després, aquesta continua ben present a les nostres vides. Les xifres que Salut dona a conèixer cada dia no són optimistes i les restriccions cada cop són més estrictes. Per saber com s’està vivint aquesta segona onada des del sector mèdic, Món Terrassa ha parlat amb la Dra. Esther Calbo, directora de l’Àmbit Mèdic de la Fundació Assistencial de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa (HUMT).
En quina situació es troba actualment Mútua Terrassa en % d’ocupació de llits per Covid, tant hospitalitzats com a l’UCI. Perquè ens situen, hem entrat ja en fase aguda?
La taxa de saturació de llits covids (total de llits ocupats/llits disponibles covid) a dia 03/11 era del 89.5% a les plantes d’hospitalització convencional i del 94.4% a la UCI. De moment la corba de casos nous amb requeriment d’ingrés hospitalari segueix en augment i encara no hem assolit el plateau. Treballem en un escenari de potencial empitjorament amb un increment persistent del número de casos. La pendent de creixement és molt inferior a la del mes de març.
En quin sentit?
A diferència del mes de març, el nostre propòsit és mantenir l’atenció a la resta de patologies el que obliga a treballar funcionalment com si tinguéssim dos hospitals en un: un dedicat a pacients Covid i un altre atenent a pacients no Covid.
Malgrat que el Vallès sempre ha estat mirat en lupa i amb l’alarma posada, no ha estat on s’han produït els pitjors rebrots. Però, en quina situació veu Terrassa? Ens trobem ja en un estat d’alerta vermella?
Les dades epidemiològiques que ens ofereix Salut Pública són sempre de la setmana prèvia. La corba temporal epidémica de casos de COVID19 al Vallès fins el 29/10/2020 segueix en línea ascendent. La taxa d’incidència a Terrasa a la setmana del 19 al 25/10, era de 490 casos /100.000 hb. No és dels municipis amb major incidència, tot i que no disposem de les dades de la setmana en curs.
També s’ha comentat que en aquesta segona onada el virus està sent menys agressiu. És això veritat? Hi ha un % inferior de persones que acaba tenint complicacions? Es manté el mateix perfil de pacient que en la primera onada o hi ha hagut canvis? (edat, gènere, patologies prèvies…)
Els pacients en aquesta segona onada són menys greus (la mortalitat en el primer període va ser del 15.4%, en aquest segon període és del 8.6%), més joves (edat mitja primer període 62 anys i el segon període 58 anys) i se’n van a casa en una setmana enlloc de 10 dies com succeïa al mes d’abril.
Com s’està vivint des del personal mèdic aquesta segona onada? Em refereixo a nivell més personal. Quines sensacions i percepcions teniu.
La tensió generada per l’increment d’ingressos deguts als pacients amb Covid-19 suposa una càrrega de treball important afegida al patiment psicològic i a la incertesa que tots patim com ciutadans. El personal sanitari està cansat. És profundament admirable la dedicació i entrega de tot el personal sanitari que posa en el centre el pacient.
Es va parlar molt que vindria aquesta segona onada. Se l’esperava més cap a la tardor, però en realitat mai ens ha deixat. Després de tants mesos entre nosaltres, hem après ja a conviure-hi? Tant la ciutadania en general com el personal mèdic. I, ens continua sorprenent?
La dinàmica de la pandèmia, amb les dades de les que disposem, té molts elements no previsibles que ens obliguen a monitorar-ne l’evolució estretament. Hi ha fenòmens relacionats amb la dispersió del virus com ara esdeveniments o pacients amb capacitat de superdispersió (el 10% dels pacients són responsables del 80% dels contagis), brots locals, i comportaments de la població que són difícils de predir i que expliquen en part els canvis en la incidència de la malaltia.
En la primera onada es va fer una crida a la ciutadania i a empreses per tal de donar material sanitari, però també tecnològic. Creu que aquesta crida s’haurà de tornar a fer o s’han fet prou reserves per tenir material per fer-hi front?
En els darrers mesos s’ha treballat per fer una gran provisió de material tant des de l’Administració com des de les diferents entitats. Amb les dades a dia d’avui no sembla previsible la necessitat de moure a la població general per obtenir material sanitari.
Què hem fet malament perquè ens trobem amb una situació similar a sis mesos enrere? O què hauríem pogut fer millor? I en aquí, parlem des de les administracions, a la ciutadania i també en la gestió mèdica.
Hi ha un debat obert a la literatura mèdica sobre quines són les mesures més eficaces per evitar la recirculació del virus en l’etapa de desconfinament. El rebrot és conseqüència de dos fenòmens: presència del virus a la comunitat i múltiples contactes socials que n’afavoreixen la circulació. Sembla clar que l’estratègia ha de ser combinada i inclou la recerca activa de casos i contactes així com un desconfinament lent i progressiu. Podríem haver fet millor tots dos aspectes: una recerca més exhaustiva fonamentalment dels contactes i a la vegada una desescalada més lenta en les mesures de desconfinament. Hem d’aprendre tots que, mentre persisteixi el virus entre nosaltres, hem de limitar les nostres relacions socials.
Hem vist en què hem fallat. Però quan va acabar la primera onada també es va dir que n’havíem après molt. En què creu que es notarà més aquesta part de coneixement adquirit?
Hem après força coses respecte el tractament, queden encara molts aspectes per resoldre. Tenim la logística intrahospitalària molt resolta. La gestió a nivell territorial ve condicionada per l’evolució (en part imprevisible) de la pandèmia. La clau de tot és l’anticipació a on sí que ens queda molt per implementar: cal incrementar la capacitat de diagnòstic ràpid al lloc d’atenció i el seguiment dels contactes, millorar les condicions socials per afavorir l’autoconfinament dels contactes i insistir a tota la població en la necessitat de limitar contactes socials.
Ens despertarem algun dia d’aquest malson? Serà la vacuna l’única solució per desfer-se d’aquesta pandèmia?
Hi ha esperança, totes les pandèmies tard o d’hora s’han resolt. Queden mesos, d’esforç continuat de tots nosaltres (personal sanitaris i ciutadans en general) per minimitzar la transmissió. Passi el que passi, al personal sanitari ens toca donar atenció sanitària de qualitat a totes les patologies, Covid i no Covid. Aquesta és la nostra missió i lluitem cada dia per assolir-ho.
