Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa
Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa | Marta Maseras

!--akiadsense-->

GALERIA DE FOTOS DE LA ROCIÓ SÁNCHEZ I EL PARC DE BOMBERS

La vida de la ©Sánchez es pot dir que és apassionant. Si més no, aquesta catalana d’adopció -va néixer l’any 1971 a Jérez de la Frontera- ha viscut mil i una aventures gràcies a la seva professió, una professió que no s’amaga, li encanta, i que continuarà fent fins que ja no pugui més. Des de fa tres anys es troba exercint com a bombera al Parc de Terrassa, convertint-se així en la primera dona que hi treballa.

Què la va portar a Catalunya?

L’amor (riu). Em vaig enamorar i vaig venir a viure a Catalunya. I aquí m’he quedat. Tenia 23-24 anys i feia poc que havia acabat la carrera d’Empresarials. Res a veure amb Bombers. La meva mare sempre em diu: “Et vaig pagar una carrera per acabar sent bombera”. Però és el que m’agrada.

I com va anar a parar a Bombera?

Vaig anar a viure a la Seu d’Urgell. El noi amb qui estava treballava de forestal a l’estiu. Un dia el cap del Parc em va proposar que fes unes proves control central, i des d’allà vaig entrar a la borsa de treball i a treballar d’operadora de control. I allà vaig ser-hi del 99 al 2005, que vaig entrar al cos de Bombers. Estar a control és una feina molt maca perquè organitzes les sortides i estàs pendent del que fan els serveis d’emergència però sempre em quedava amb ganes de tenir més acció. I aleshores vaig decidir preparar-me per les oposicions. Vaig estudiar i entrenar-me molt, i després de cinc intents ho vaig aconseguir. En aquella època hi havia molt poques bomberes que poguessin entrar. Era molt dífícil.

Com van ser els seus inicis?

Al 2004 vaig anar a viure Manresa. Va ser l’any següent que vaig entrar als Bombers. La primera vegada que vaig treballar ja com a bombera va ser a Vilafranca del Penedès, on vaig ser-hi quatre o cinc mesos. Després em van donar la plaça a Cassà de la Selva. Allà vaig decidir fer les proves per entrar al GRAE, el grup de rescat de muntanya a Cerdanyola. Però quan vaig entrar em vaig quedar embarassada i vaig agafar una excedència per tenir cura de la meva filla. I quan vaig tornar no vaig poder continuar… Així que vaig decidir anar a Sabadell, on tenia la plaça i hi vaig estar set anys. I ara fa 3 anys que sóc a Terrassa.

Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa
La indumentària de Rocío Sánchez com a bombera de Terrassa | Marta Maseras

!--akiadsense-->

Per què vas decidir fer el canvi de Sabadell a Terrassa?

Com que visc a Manresa, Terrassa em queda més a prop de casa. A prop, però no a casa. Per què vaig tenir una mala experiència treballant a Sabadell quan em van enviar a cobrir un accident de trànsit a la carretera de Terrassa a Manresa. La víctima va resultar ser un amic meu. No ho sabia i quan vaig arribar em vaig trobar que el coneixia… Va ser una molt mala experiència perquè ell va quedar molt malament. Per això vaig decidir que no volia treballar en el lloc on fos més fàcil conèixer la gent.

Així que va venir a Terrassa.

Sí, és cert que hi ha més ciutats prop de Manresa per anar a treballar però jo volia estar en una ciutat que hi hagi moviment i serveis diversos. Una ciutat prou gran perquè passin coses.

I com va ser la rebuda?

Bé, com a tot arreu. La gent et rep bé, hi ha molt bon ambient a Terrassa. La fama que té és aquesta i ho és.

Quin és el teu rol al Parc de Bombers?

El mateix que el de qualsevol altre bomber. Quan arribem al Parc anem a la pissarra on hi ha uns imants amb el nostre nom i la posició de sortida. Depenent del lloc on et toca seure del camió tens una feina o una altra assignada. Així que tots fem de tot. El rol que tenim és diferent cada dia i en cada servei.

I això creu que és bo, que tots facin de tot o seria millor una especialització?

D’entrada crec que és bo. Així tots som iguals. El que sí que és cert que després a l’hora de treballar, els comandaments si són bons tenen en compte les característiques o especilitzacions de cadascú. Per exemple, si és un servei on s’ha d’agafar molt pes i em tocaria a mi, pot ser que ens intercanviem amb un bomber més forçut; o al revés si es necessita un bomber petit i de poc pes per entrar en algun forat estret.

Quin creu que és el seu punt fort o què la distingeix?

El rol que moltes vegades em trobo fent és el d’empatitzar amb les víctimes o els testimonis directes. Hi ha homes molt empàtics però en general aquesta tasca l’acabem fent les dones bomberes. Però no em molesta, a mi és una de les coses que em costa poc, parlar amb les víctimes. La meva especialitat era l’escalada i els rescats de muntanya, però després de la maternitat han passat els anys i m’he quedat amb els coneixements tècnics. Ara, a prop dels cinquanta ja no és el mateix que quan en tenia 25… Hi ha coses que van canviant al llarg de la teva vida professional.

Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa
Rocío Sánchez, amb la mànega, al Parc de Bombers de Terrassa | Marta Maseras

!--akiadsense-->

Durant la seva formació amb quantes dones s’ha creuat?

Quan treballava a Control érem totes dones. A la meva promoció, érem cinc bomberes, amb les quals he mantingut l’amistat fins avui. Quan vaig entrar al cos només n’hi havia deu a tot Catalunya. Amb nosaltres cinc vam passar a ser quinze. Això era l’any 2005. Després, amb poques m’he creuat. Vaig coincidir amb una de les noies de la meva promoció al parc de Sabadell, i també m’he creuat amb una inspectora. Actualment, a tot Catalunya en som 52.

Per què creu que costa que les dones s’animin a ser bomberes?

La feina en si és dura, però és que les proves d’entrada ho són moltíssim. Has de competir per igual amb homes que estan molt forts i preparats. I un dels handicaps que crec que és dels més significatius és el carnet de conduir de camions. Val molts diners i moltes pensen que gastar-se’ls sense saber si entraran després… és un cost que tira enrere. Per entrar necessites el C com a mínim, i els altres donen punts, com més carnets millor. I, clar, tradicionalment, és vista com una feina d’homes i aquesta percepció és una mica difícil de trencar.

El seu rol com a pionera en obrir camí… Com el veu?

Ara fa poc, una nena de 3 o 4 anys que sempre passava per aquí amb la seva mare cada dia li deia que volia ser bombera. Un dia em va veure a mi i em va fer molta gràcia la seva reacció. Vaig estar parlant amb ella. No m’hi havia trobat mai que ja de tan petitona, una nena digués que volia ser bombera.

I la percepció que tenen la resta de bombers? S’ha trobat alguna vegada amb reticències?

Hi ha una cosa que coincidim totes les bomberes i que ho hem parlat, amb l’edat ja aquestes coses deixes de donar-li tanta importància però el fet és que sempre tens la sensació que has de demostrar la teva vàlua. El perquè estàs aquí. Cosa que ells no cal que la tinguin perquè se’ls hi suposa. Això també passa quan vas a un servei, sempre veus que la gent et mira diferent… és una pressió extra de voler estar a l’altura, de no decebre, de fer-ho encara millor, de no fallar, aquesta pressió sempre hi és. Sóc conscient de les limitacions que tinc com a dona, i hi ha coses i situacions que jo no puc fer, però al final això és una feina d’equip, i si cadascú aporta la seva experiència i capacitats la feina acaba sortint, i això és l’important.

Ens podria explicar algun dels serveis que més l’ha impactat o marcat?

Un dels serveis que més m’entristeix molt és quan anem a obrir pisos de gent que viu i està sola. I aquí a Terrassa, com a la resta de ciutats grans, això passa sovint. Moltes vegades ens requereixen des del SEM o Policia Municipal perquè la persona no respon o ha caigut i no es pot aixecar… i s’ha d’obrir la casa. Hi ha vegades que entrem en domicili que el cor se t’encongeix. Ara em ve el cap un senyor, d’uns cinquanta anys, que el vam trobar dins de la banyera amb un pam d’aigua. No sé què li havia passat però no es podia moure i portava allà dins dos o tres dies amb unes ungles molt llargues dels peus… tot amb un aspecte molt deixat i la casa bruta. I això quan tornes del servei se’t queda al cos.

Però és que els bombers, com els metges, sempre topeu amb la gent en el seu pitjor moment…

Sí clar, però hi ha serveis que són més agraïts, encara que siguin molt complicats o dolorosos realment. Quan la gent està esperant que arribis i quan ho fas veus l’alleujament i aquella sensació de ser salvador. Però els serveis amb gent gran sola, això ho porto malament, em deixen tocada.

Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa
Rocío Sánchez, fent pràctiques amb la resta de companys del Parc | Marta Maseras

!--akiadsense-->

Bombers en temps de pandèmia. Heu notat molt el confinament?

La ciutat està molt tranquil·la. Hi ha menys serveis tant d’incendis com accidents, en part perquè hi ha molta indústria que no funciona i a la nit amb el toc de queda hi ha menys moviment… El que hem estat fent molta feina és de desinfeccions, d’ajuda a residències, centres de dia., etc.

I la percepció que se us veu com herois, com es porta?

El rol d’heroi encara hi és, encara se’ns veu com la figura amable. I no podem negar que ens agrada perquè la gent agraeix la teva feina. Però és veritat que no som tan herois, al final, només som persones normals i corrents que estem fent la nostra feina i que ens agrada. I la fem al millor que podem i sabem.

Passarà a la història per ser la primera dona en el Parc de Bombers de Terrassa. Ho sabia quan va arribar aquí?

Sí que sabia que era la primera dona, però ara que m’ho has dit, m’ha impactat. No ho havia pensat mai d’aquesta manera, suposo que perquè cada vegada que vaig a treballar en un parc sóc la primera dona. Fins ara havia estat gairebé sempre així, perquè érem molt poques. Per sort, cada cop serà menys. Per mi és un orgull ser la primera dona bombera de Terrassa. Perquè aquesta professió m’agrada molt, n’estic orgullosa.

Un missatge per a les nenes i joves que volen ser bomberes.

Jo sempre dic que qui vol alguna cosa si lluita per ella ho aconsegueix. Si t’esforces i realment és el que vols, ho pots fer. Com he dit a mi em va costar molt entrar, però no s’ha de defallir. Les coses amb esforç i amb ganes s’acostumen a aconseguir. Recordo que quan corria, al cap sempre m’imaginava al final de la cursa el meu casc de bomber. Corria per agafar el casc i al final ho vaig aconseguir. Jo animo a les nenes a entrar al cos de Bombers. Volem tenir més dones.

I un desig per al 2021.

Que ens puguem moure lliurement pel món sense condicionants. Aquesta mancança de llibertat em costa molt. M’agradaria que puguem anar a fer el que vulguem i que aquest virus passi a la història.

Com s’imagina la Roció del futur?

Continuant sent bombera fins que pugui. Amb il·lusió i alegria. Jo vinc sempre a treballar contenta, perquè ser bombera m’agrada molt. I a més, els companys que tinc són sols i hi estic molt bé a Terrassa.

Rocío Sánchez, la primera bombera de Terrassa
Rocío Sánchez, amb un dels camions del Parc de Bombers | Marta Maseras

!--akiadsense-->

Nou comentari