ss

Em demanen un article d’opinió en el moment que el Diari de Terrassa entra en concurs de creditors. Mai no és fàcil fer la crítica d’una pel·lícula en la que surts. Una cosa és l’anàlisi que pot fer de qualsevol pel·lícula que pot fer un espectador i una altra la vivència del rodatge i del projecte que pot tenir algú que hi partia o hi ha participat des de dins. Tampoc no sé si aquest concurs de creditors és el final de la pel·lícula o només d’un episodi.

De les escenes dels últims anys en sé ben poc. Els precedents directes, el Tarrasa Información, només els vaig viure molt cap al final. Surto a la pel·lícula només en les seqüències del tardofranquisme i de la transició, des de principis dels setanta a principis dels vuitanta. I en tinc un record contradictori, agredolç i. finalment, agraït.

En tot aquest període, hi havia un cert consens que d’entre els diaris que venien de l’antiga premsa del Movimento, el de Terrassa era dels periodísticament més bons. En part era gràcies a que hi havien passat com a redactors en cap periodistes de fora que despuntaven de joves i que encara van despuntar més després del seu pas per Terrassa. Però també gràcies a una redacció diversa, barreja de joves i veterans, de falangistes i de criptodemòcrates (en molts casos, podríem dir llavors de criptocomunistes), de periodistes de facultat i de bons periodistes que al matí treballaven al banc o a la fàbrica.

Vist des d’ara, ho recordo com a entranyable. I alguns dels companys més entranyables eren precisament aquells amb qui menys opinions compatíem. Voldria posar tots els noms, però com que no hi caben, no en posaré cap. Una redacció on es parlava en català (en general) i s’escrivia en castellà (del tot).

Una redacció on es cantava i es bevia i s’escoltava la ràdio i es feien quintades als nous. Una redacció de transició entre un món vell i un món nou, entre un periodisme vell i un periodisme nou. Subratllo aquesta diversitat, perquè jo crec que és la clau del diari d’aquella època. L’analista s’adonarà de fins a quin punt era contradictori, desigual, tens.

D’una pàgina a una altra podies passar sense canviar el tipus de lletra d’un pamflet a favor del poder municipal a una carregada en tota la regla, en complicitat amb les noves associacions de veïns, d’un col·laborador reaccionari a l’obrerista més desacomplexat.

Doncs aquestes contradiccions agredolces són les que expliquen el que era llavors el diari, i el que jo crec que són ben sovint els mitjans de comunicació per dins: un terreny de joc, una metàfora que agrada més que no pas la d’un camp de batalla.

Vull dir que de vegades els mitjans, vistos de fora, responen a una voluntat monolítica, a una direcció sense escletxes. I alguns són així, més els privats que no pas els públics. Però vist des de dins, un mitja de comunicació és més aviat un estira i arronsa, un terreny de negociació (o de baralla), una correlació de forces, un joc de posicions, que no dona una resultant única, sinó una antologia de trets disparats en direccions diverses i fins i tot oposades.

Jo cec que el diari va ser important per a Terrassa en aquella època. Segurament en altres també, però jo ja no vaig viure des de dins. Vull dir que va participar en la història d’una Terrassa convulsa i efervescent, si el mirem des d’ara, la trobarem reflectida (de vegades en clau, difícil d’entendre amb el pas del temps) en totes les seves ambigüitats i totes les seves divergències.

I el meu és un record, en definitiva, agraït perquè aquell diari ens va donar a uns quants periodistes que encara anàvem a la facultat (o que encara no hi anàvem!) l’oportunitat d’aprendre un ofici a peu de carrer, com no te l’ensenyaven a Bellaterra, trobant-te l’endemà el protagonista de la notícia que havies escrit i que de vegades et volia fer la cara nova (això no és metàfora), amb algú que t’explicava els trucs i les picaresques de la professió, mentre aprenies també que les relacions entre un diari i una ciutat sempre són complicades.

Uns quants hi vam aprendre coses. Eren uns altres temps. I un altre paper dels diaris. Ara els diaris han canviat. Literalment (i físicament), molts ja no tenen ni paper. Potser per això el Diari de Terrassa està ara en concurs de creditors.

Nou comentari