Avui celebren el Dia del Seminari, i ho fem amb aquest le d’enguany: “Aixeca’t i posat en camí”, i sota el patrocini i l’empara de Sant Josep. Perquè, ell, que va fer de pare de Jesús aquí a la terra, que va ser educador i protector seu, ho segueixi fent des del cel amb tots els sacerdots de l’Únic i Etern Sacerdot, i especialment de tots aquells que s’estan preparant per ser ser-ho, per ser un altre Crist; i també per tots aquells que són cridats pel Senyor a seguir-lo en aquest camí i que potser no han donat encara la seva resposta a la crida.
Perquè vocació vol dir precisament això, crida, i és per això que en el Dia del Seminari preguem pels seminaristes però també diem que “preguem per les vocacions”, o sigui per tots aquells que reben la crida a seguir-lo, perquè tinguin la llum i la força necessàries per
donar el pas de deixar-ho tot i per anar amb Jesús; perquè com Maria s’aixequin i es posin en camí.
Tots a la vida hem rebut una crida, una vocació. La primera és la de la vida mateixa, després la del baptisme que ens ha configurat com a fills de Déu en Jesucrist, el Fill de Déu. I a més, rebem també la crida a un camí concret per viure la nostra condició de cristians
batejats. Déu, a l’Antic Testament, havia cridat a alguns a una missió especial dins del seu poble: els patriarques i els profetes. Déu va cridar també després Maria a una missió única, la de ser Mare del Fill de Déu, Mare de Déu. I Jesús va cridar també els seus apòstols a seguir-lo, a estar amb Ell i enviar-los a predicar. Perquè tota crida comporta també una missió, la nostra missió en aquesta vida.
Gràcies a Déu, a la nostra diòcesi de Terrassa, tenim el Seminari que va ser creat pel Bisbe Mons. Josep Àngel Saiz Meneses el 29 de juny de 2006. Han passat anys, i són ja quaranta- sis els que han estat ordenats de preveres en aquests anys; i actualment són divuit els que es preparen al Seminari per a ser-ho també.
No deixa de ser un miracle que, en el context del món actual, en l’ambient que ens envolta a tots, amb la secularització i el materialisme que ens envaeix, hi hagi nois que han estat capaços de donar aquest pas.
El mateix miracle que va fer que aquells dotze primers apòstols ho deixessin tot també per anar amb Jesús a una aventura que ells no sabien on els portaria. És per això que hem de pregar, i no només avui, sinó tots els dies de l’any perquè siguin molts els que el Senyor cridi i molts també els que s’aixequin i es posin en camí; en camí de seguir Jesús i portar-lo als germans, i donin una resposta valenta i sobretot confiada a la crida rebuda. Una resposta confiada en l’amor que Déu els té, a ells i també a tots aquells que un dia seran enviats.
Ara per ara tenim encara sacerdots, i també diaques, a prop nostre, tenim parròquies més o menys a prop de casa, tenim misses a moltes hores i podem escollir, tenim sacerdots que ens perdonen els pecats en nom de Déu i ens administren els sagraments. Però no oblidem que això és un do, una gràcia, i tots som responsables de demanar-la aquesta gracia, i de col·laborar i contribuir per tal que es continuï fent present als nostres pobles i
ciutats.
Preguem per les vocacions al sacerdoci avui, i recollim també la col·lecta per tot el que ja podeu imaginar que això suposa de despeses i d’esforç econòmic. Hem de ser-ne conscients i responsables, i sobretot donar moltes gràcies a Déu pel que ens dona.
