Fa deu anys del 15M, de un Raval de Montserrat ple de tendes de campanya i jovent amunt i avall intentant canviar el món a través d’assambles, comissions i consensos. En fa onze que ningú va trencar un vidre ni cremar una conentidor en la manifestació contra la sentència de l’Estatut i vuit que la Vía Catalana va travessar el país sense tirar un paper a terra.
Cap de les iniciatives pacífiques de canvi social i nacional que van iniciar arrel de la crisis del 2007 han aconseguit ni un dels objectius que es plantejaven. Les accions pacífiques han acabat represaliades arribant a l’extrema i massiva violencia de l’1 d’octubre. Masses companyes de lluita són a la presó, han fugit a l’estranger o les ha assimilat el sistema. Tot s’ha descafeïnat i precaritzat. Hem passat de lluitar per la dació en pagament i evitar desnonaments en vivienda hipotecada pròpia a la protecció del preu del lloguer.
La pandèmia global a ennegrit encara més el futur, especialment per una joventut que no té cap altre record que no sigui la crisi permanent i ha crescut veient com les iniciatives de canvi pacífic fracassaven una i altra vegada. Ni tan sols la disbauxa i l’hedonisme de la Rasa, refugi de la generació anterior, es una opció. Netflix i TikTok com a forma permanent d’evasió deixen molt a desitjar. Per molt menys s’ha cridat «No Future». Mentrestant l’elit s’aferma i les forces de seguretat s’envalentonen.
El Samper aconsegueix la difícil fita de ser encara més ridícul que quan es passejava per la ciutat com a degà estrella. El sindicat de la policia municipal s’alça com a referent moral al Twitter obviant les càrregues de la nit anterior o que durant sis anys van tancar files per defensar els quatre agents presents la nit de la mort del Jonathan; l’argument del jutge per absoldre’ls d’homicidi va ser que no quedava clar qui era l’autor de l’agressió.
I pensant tot això des de l’altre cantó de l’Atlàntic, on he fet llar com a migrant econòmic, i amb una edat on l’única forma de tenir l’etiqueta jove és si tinc un infart, em veig incapaç de condemnar la violència com fa l’alcalde. És més, no puc deixar de pensar que si la violència l’haguéssim exercit fa deu anys potser sí que hagués canviat alguna cosa.
Eduard Martín Borregón
