Quan em va tocar fer -contra el meu gust- el servei militar, tinc molt clar que jo era un número. És clar, però, que allò no tenia res a veure amb la meva condició de client bancari. En tot cas, però, em va de conya per a contrastar ambdues situacions i convenir que no anem bé. La COVID19 ha estat un “tsunami” social, sanitari, econòmic, polític, cultural-educatiu i de valors totalment sobtat i impensable… …A partir dací, ens hem trobat quatre espavilats que nhan volgut treure benefici. Sense importar-los un rave els “cadàvers” metafòrics que deixen pel camí. Ací, encaixa perfectament ladagi que “en temps de belluga, campi quipuga”…

En idioma castellà, triaria aquell que diu “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid”. Dies enrere, vaig tenir una llarga conversa amb un alt executiu dun banc de la meva ciutat, Terrassa. Aquest tema també tan controvertit també fou objecte de conversa… Sense comprometrel – -perquè mai no diré noms– vaig quedar estorat amb dos comentaris seus: arran de la pandèmia, la gent es passa –cada cop– més hores davant lordinador, tablet o mòbil. És cert que tanquen oficines, però diu que la seva central té un planter de mig centenar de persones en un“call center”. Això — segons ell– implica que latenció al client no sha deixat de la mà de Déu. Sabeu què responc? Tothom, tothom…té mitjans tecnològics dels què citàvem? Ha pensat en el col·lectiu de la gent gran…, que ultrapassa la seixantena? Molts dells no tenen altra opció que la rebequeria. A més, li “refrescaré” la memòria amb una veritat com un temple: durant la dècada dels anys 60, bona part dels “bancaris” que superaven el mig segle de vida, van suplicar –“agenollats”– que els prejubilessin perquè no es veien amb cor dadaptar-se a la progressiva tecnificació a la feina. A hores dara, aquesta opció, contemplada des de laltra riba, no hi és.

Thas dempassar el “ llenties, menjar de velles. Si vols les menges i, si no , les deixes. Al segon comentari, aquesta “proximitat” envers el client que sens pretén vendre a hores dara no deixa désser una fal·làcia. La mateixa que impossibilita sovint obtener una cita prèvia telemàtica en cap organisme oficial, després de laparició del Coronavirus. Ens volen aplicar el refrany del “morta la cuca, mort el verí”. Ací, afinant el llapis de la imaginació, tibaré denginy. Què us sembla pensar en engegar-los a dida? Dit duna altra manera: al pas que anem, auguro una carrera dèxits i vendes –a curt termini– a les empreses de caixes fortes domèstiques…Si, a la banca, ja no els interessem, vull tenir dret a pagar amb la mateixa moneda. Al cap i a la fi, “si vull estar ben servit, jo mateix mhe de fer el llit”. Temps enrere, es deia que els nadons venien amb una barra de pa dessota el braç. Ara, han bescanviat la barra per una tablet, una Play station o un smartphone.

Aquesta generació de menuts sí que en sabran, quan els toqui relacionar-se amb la banca “on line”. En canvi, encara hi ha “ancians”, vellets, pensionistes, terceres i quartes edats que necessiten un període/pròrroga de “propina”. Dacord amb tot plegat, senyors Carlos Torres, Ana Patricia Botín, José-Ignacio Gorigolzarri, Josep Oliu i altres “outsiders” del sector: en podreu prendre nota, ”con la venia”? Tota aquesta gent que cito es resisteix a ésser considerat un “drap brut” o un zero a lesquerra.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa