Contra la tesi d ́una altra frase feta –“d ́aigua passada,molí no en mou”– crec del tot necessari no passar full pel que fa a la pandèmia. Justament per això, vull remarcar –amb el títol– que cal afrontar amb coratge els moments difícils. Aquest, si fa no fa, ve a ésser el rerefons que s ́hi amaga. Ben bé fa tot just un any que es va produir la primera mort pel COVID19, a Terrassa. Al llarg d ́aquest període, encara et trobes dirigents que volen treure ferro a la situació. Pretenen perdonar-te la vida. Frases insípides com aquella que “cal mirar al futur” sonen a buit. A fer-se l ́orni. No ho puc permetre. El grau d ́inoperància i errors comesos reclamen responsabilitats. És evident que el sotrac ha estat de categoria.

El que ja no sembla gaire prudent passa per oblidar una gestió més que qüestionable. No puc admetre l ́excusa de la crisi global per a escapolir-se ́n com el qui baixa d ́Arbeca, sense més ni més. Sento no concretar a escala de governs (central, autonòmic i municipal) el grau de percentatge en la part que pertoca a cadascú. Tots els membres del poder, però, tenen la capacitat per a fer-se un autoexamen de conciència. El panorama ha canviat –a molt pitjor– en tots els àmbits. A nivell local, no podem oblidar l ́esforç descomunal i la dedicació impagable dels col·lectius sanitaris i assistencials de la vila: Mútua, Hospital- CST, residències geriàtriques i centres de dia. Quan mantinc aquest criteri, vull pensar que es revisaran a l ́alça –sí o sí– les condicions retributives de tot el personal que hi treballa. Sense oblidar, òbviament, tots els serveis annexos als mateixos.

Com m ́agradaria veure reflectit aquest canvi ! Malgrat que pugui semblar prou utòpic, demano un esforç immens en empatia i compromís a cadascun dels egarencs. Un autèntic “rentat de cervell” personal a fi d ́afrontar l ́esdevenidor amb un èmfasi orientat en aquesta línia. Tot no pot continuar com si res no hagués passat. La victòria sobre la COVID –que sembla ésser a prop– reclama que assumim realment aquell famós eslògan de “ciutat de les persones”… Això implica/demana una lluita clara, coratjuda i concreta envers el combat i eradicació de desigualtats socials. Una atenció preferent amb els col·lectius que pateixen qualsevol grau de vulnerabilitat. Per raó de sexe, raça, origen, entorn de treball o nivell econòmic. Somio una ciutat més amable, menys agressiva. Amb força elements de més intercoordinació personal. Ací, l ́ampliació de les zones de vianants –en contra dels vehicles privats– ha d ́ajudar a caminar en aquest sentit. Sense oblidar, el seny individual dels qui es desplacen amb estris que no contaminen (com bicicletes, patinets i segways)…

Cal implicar de manera substancial el control policial de les forces de l ́ordre en l ́acompliment de les noves ordenances municipals que els regulen (pel que fa a casc, velocitat, no-ús per les voreres, assegurança obligatòria i dures sancions quan pertoca). En el tema comercial, trobo a faltar propostes punyents i agosarades per part de la regidoria corresponent. Si més no de cara a ressuscitar nivells anteriors de vitalitat i impacte. En aquest pack, demano revisar clarament les taxes de terrasses, l ́import de l ́IAE, el control efectiu del preu dels lloguers i altres nivells semblants. L ́anunci de la vacunació progressiva ens fa albirar una millora substancial ben aviat. Ens anuncien relaxacions properes en el camp de la perimetració. No en tinc prou, però. Vull copsar i exigeixo avenços a nivell estrictament individual, que redundin en una ciutat més harmoniosa i en un ambient social força joliu i encisador. L ́arribada de la primavera, l ́esclat solar durant més hores i la combinació amb rampells de rauxa íntima col·lectiva m ́hi dóna dret. Animo totes les persones que disposen de temps lliure a que pensin en fer-se “voluntàries”. Poden informar-se, per exemple, al “punt del voluntariat” de l ́ajuntament terrassenc. Un món millor és possible i la suma de petits esforços configura i confirma un salt qualitatiu de pes.

Nou comentari