El passat mes de novembre, August Sáenz Bernat va ser nomenat president del Consorci Sanitari de Terrassa. Prenia així el relleu en el càrrec a Jordi Labòria. Nascut a Terrassa l’any 1941, va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Està especialitzat en Hematologia i Pediatria, però ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional com a pediatra, durant 15 anys a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i, posteriorment, com a cap del servei de Pediatria i com a cap d’Estudis de l’Hospital de Terrassa, fins a la seva jubilació fa cinc anys. Ara, ha acceptat el repte de liderar el Consorci Sanitari de Terrassa i explica a Món Terrassa quines són les dificultats en què s’ha trobat, com es veu la situació sanitària a la ciutat i què li agradaria millorar.
D’estar jubilat a ser el president del CST. Com va anar l’elecció? Qui li va proposar?
Al cap d’un temps d’haver-me jubilat, a mi em feia il·lusió tornar a l’Hospital i gràcies a la meva relació personal amb l’alcalde de Terrassa, un dia, quan ja havia plegat el senyor Labòria, parlant mig en broma mig en serio va dir-me si m’agradaria ocupar el lloc de president del CST. I li vaig dir que sí. A partir d’aquí, va començar el procés de selecció, amb diverses entrevistes amb el Departament de Salut de la Generalitat i l’aprovació del Consell de Govern del CST. I va ser així com a mig mes de novembre, em van nomenar president.
Per tant, era una cosa desitjada
Sí, sí, a mi em venia molt de gust. Vaig treballar en aquest hospital prop de 25 anys i m’agradava estar al comandament. Forma part de la meva personalitat. Vaig voler ser Cap de servei de pediatria i per això vaig canviar Vall d’Hebron per Terrassa, per liderar el projecte. Potser ja tenia el desig de voler presidir el CST perquè ho dec portar a la sang.
Vostè és el president del Consorci. En què consisteix aquesta figura? Quina és la seva funció?
Bàsicament és representativa. Sóc la representació externa del Consorci Sanitari de Terrassa. Dins del CST, col·laboro amb totes les activitats que es facin i si veig alguna cosa que ostensiblement no funciona, la meva tasca és comunicar-ho a la gerència i ajudar a solucionar-ho. I sóc l’enllaç entre el Govern, concretament amb el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i l’Hospital.
En els darrers temps s’ha apostat per posar al capdavant de càrrecs “polítics” o més burocràtics d’institucions de salut a persones que han estat estretament vinculades al món sanitari. Estic pensant també en el cas del conseller Argimon. Creu que el fet d’haver treballat en un centre de salut resulta més fàcil gestionar o liderar el CST?
Crec que és un canvi positiu. Una institució sanitària en què el que mana o presideix sigui metge, infermer o de la professió és un valor afegit. Se li ha de suposar que té categoria per dirigir i a més té l’avantatge que tot el rerefons d’allò que dirigeix el coneix profundament, perquè hi ha estat treballant. Com no haig de conèixer jo com funciona el Consorci Sanitari si hi he estat treballador durant més de dues dècades? Moltes de les coses ja no me les han d’explicar perquè ja ho he vist en primera persona. A més, tot el llenguatge que es fa servir el tinc conegut. Així que puc rumiar i debatre sobre el que es pot fer o caldria fer, però amb una base més sòlida i de coneixença prèvia.
Per tant, facilita tant el tracte amb l’administració com amb els treballadors?
Crec que sí, definitivament. Entenc molt més ràpid el que em demanen, i allò que a ells els preocupa també és el que em preocupa a mi.
Darrerament s’ha reunit amb l’alcalde… què li ha transmès?
Amb l’alcalde m’hi reuneixo sovint per la meva vinculació personal. Però ara son mixtes, parlem de coses nostres i de coses del CST, i si surt alguna cosa urgent doncs tinc la llibertat de poder-lo trucar i parlar-ne. Evidentment, l’alcalde vol que el Consorci sigui exemplar amb els seus malalts i la seva ciutadania.
I què pot esperar Terrassa del CST?
Terrassa necessita que el CST sigui excels en tractar els malalts, i curós amb els familiars, i perfecte amb la formació del personal i vigilant que hi hagi la recerca en marxa… Crec que el CST ha de liderar no només des del punt de vista sanitari sinó social, això és el que esperem d’ell, el que tots volem i el que intentem fer.
I en quins aspectes es notarà la mà particular d’August Saénz?
Jo he estat molt estudiós a la meva vida i, per tant, quan tingui temps -perquè ara mateix des que he arribat els problemes que m’he trobat són d’una altra índole i molt importants- m’agradaria incidir sobre el departament de Recerca i Investigació, i la formació dels treballadors.
Aleshores, quines serien les prioritats o reptes que té ara mateix sobre la taula?
Ara mateix, la meva principal prioritat és que tota l’activitat assistencial que es va perdre durant la pandèmia es recuperi, com també recuperar el personal que teníem abans de la crisi sanitària, perquè hi va haver moments que es feia difícil atendre el dia a dia per culpa de la manca de professionals que patíem. La pandèmia ens ha abocat a una situació límit.
I una mica més a curt/mig termini?
Tenim problemes urbanístics importants. Per exemple, un problema d’accés a la carretera que és dolent i que hem de mirar que s’arregli. Tenim un problema d’aparcament importantíssim, i és que a vegades vens abans de les deu del matí i ja et trobes que no hi ha lloc per aparcar… Aquí no ve la gent a veure una pel·lícula o a passar l’estona; la gent ve aquí perquè està malalta o a veure un malalt…
Justament aquesta és una de les queixes més recorrents…
I ho entenc, i comparteixo que s’ha d’arreglar. Però com? Té difícil solució. L’Hospital de Terrassa està envoltat d’una Anella Verda i això vol dir que no hi podem construir res més enllà de les parcel·les que ja tenim ocupades. Per desfer això, cal que l’Ajuntament faci els tràmits corresponents demanant canviar la classificació del sòl i que la Generalitat ho aprovi. Només per fer això, anant de pressa passa més d’un any, sinó dos. I mentrestant què fem?
Altres prioritats?
Tenim alguns problemes estructurals. Per exemple, hauríem d’ampliar el nostre servei de Radioteràpia, que és molt potent però caldria un nou accelerador. També estem fent obres a la planta 4 per més espai i nou; s’han de fer ajustos a obstetrícia i pediatria… Cal renovar estructures. Però és que econòmicament tampoc podem refer tot l’Hospital, fem el que podem i anem renovant-ho a parcel·les.
I algun desig o projecte que voldrieu fer i no es pot per ara?
Estem interessadíssims en muntar un centre de psiquiatria infanto-juvenil. Perquè la patologia psiquiàtrica és alarmant entre aquest col·lectiu, de fet, és la causa de mort més freqüent entre joves i adolescents. I és que la complicació d’una depressió acaba amb un suïcidi, si no es fa un tractament adequat, sinó es detecta aviat, el final és tràgic. Per això demanem intensament aquest centre.
Perquè la ciutat va creixent però l’Hospital sembla que li és impossible.
És clar, per l’Anella Verda. A algun Ajuntament se li va acudir que envoltaríem l’Hospital d’una Anella Verda, i ara ens trobem així, sense espai… Si depengués de mi, ja et dic que el problema s’hauria acabat avui mateix. Però no és així, cal tot un procés burocràtic i interès polític a canviar-ho. De tota manera, vull dir que sembla que la medicina va cap a una etapa en què es reduiran cada cop més els ingressos, s’aposta per processos ambulatoris i crec que s’acabarà potenciant les hospitalitzacions domiciliàries gràcies a les noves tecnologies i a la facilitat de comunicació actual.
I l’aposta per fer créixer l’Atenció Primària, també.
I tant, també. De quan va començar a funcionar els CAP, que la gent no sabia perquè servien i no hi anaven a ara, que és el primer lloc d’atenció sanitària… és tot un altre món. I crec que el futur va perquè als metges del CAP cada vegada tinguin més capacitat per discernir i demanar proves i diagnosticar molts més malalts que no caldrà que es derivin a l’Hospital. L’esperança és que els hospitals serveixin només per a casos que requereixen un procés d’ingrés hospitalari, i que la gran majoria de malalts es puguin atendre íntegrament de manera ambulatòria o domiciliària.
Tenint en compte això, què cal fer als CAP?
S’han de reforçar des d’un punt de vista professional i han d’estar ben dimensionats, perquè hi ha alguns centres que acullen una quantitat de malalts impensable. La regla seria que cada CAP hauria de tenir un màxim de 25 mil malalts a atendre. Terrassa tenim 220 mil habitants, necessitem doncs 9 o 10 CAP mínim per esponjar. I ben dotats de recursos materials i personals. Però això ja seria a llarg termini i depèn en bona part de la Generalitat de Catalunya.
Sobre el CAP Terrassa Nord. Veïns i entitats s’han queixat de la saturació i col·lapse que aquest centre pateix, de la manca de personal i d’espais. La generalitat ha afirmat que s’està buscant un nou emplaçament que permeti tenir un edifici més gran i nou. Què en pensa d’aquesta proposta el CST?
Ens passa que no pot créixer perquè està entremig de carrers. I tots estem d’acord -CST, Ajuntament, CatSalut, veïns- que se n’ha de fer un de nou. I sembla que el terreny no serà lluny, però en la darrera visita de la responsable de la Regió Metropolitana Nord, Anna Arán, i la secretària de Salut, Meritxell Budó, no es va aclarir res sobre això. A on anirà? Quan? Sembla que va per llarg.
Aleshores què fem ara?
Tenim l’esperança que el treure uns quants usuaris derivats a Can Roca serà un alleujament. El problema és estructural, no és que faltin metges sinó que falta espai. Ara al CAP Terrassa Nord en té 40 mil. I al CAP Rambla en té més. Amb el CAP Can Roca se n’agafaran uns quants d’aquí i uns quants d’allà… En total, 25 mil. I això seria l’ideal per a tota la resta de centres.
I parlant del futur CAP Can Roca, què li sembla?
Les instal·lacions són magnífiques. Una meravella, tots haurien de ser així.
Una alenada d’aire fresc?
No una alenada no, serà un vendaval d’aire fresc.
Una de les inquietuds des de Terrassa Nord és que el CAP Can Roca el que farà es treure’ls professionals mèdics…
Bé, aquesta és una altra de les grans incògnites. No sabem d’on sortiran aquests professionals… Seran meitat de CST i meitat de Mútua? Mútua no n’enviarà cap i els haurem de posar nosaltres? De fet, hi ha moltes coses que no sabem encara del CAP Can Roca, per exemple, tampoc tenim el pressupost amb què comptarà i, inclòs, no tenim ni oficialment l’anunci que el CST serà el proveïdor oficial d’aquest nou centre d’atenció primària. Creïem que serem nosaltres però de signat no hi ha res.
I amb els treballadors i sindicats? Quina és la relació? S’han reunit? Han intercanviat opinions i reflexions?
Amb el Comitè d’Empresa m’hi vaig reunir molt aviat, i ens van presentar unes reclamacions que son evidents i amb les quals hi estem d’acord. Les comparteixo totalment. L’accés a l’Hospital és fatal, veritat. Problemes d’aparcament, veritat. El que es paga a la Fundació Sant Llàtzer de lloguer és un horror, veritat. Que hi havia un buit de poder? Cert. Per tant, intentarem arreglant tot el que es troba al nostre abast i reclamem i reclamarem a tothom que calgui.
La situació de l’Hospital Sant Llàtzer. Des del comitè d’empresa es considera insostenible de mantenir. Què en pensa?
Hi estic d’acord. Amb el Comitè d’Empresa de Sant Llàtzer també ens hem reunit amb ells, de manera cordial. Ens han demanat algunes millores estructurals perquè l’edifici és una mica especial. En som conscients i hi estem treballant. Però paral·lelament, denunciem que paguem un lloguer extraordinàriament alt. I això ho considerem un greuge comparatiu perquè a moltes ciutats els ajuntaments cedeixen el local, i nosaltres paguem una xifra molt elevada. Amb l’alcalde li vaig comentar mig en broma mig en serio que això semblava la Cova de l’Alibabà, però un dia en parlarem formalment. Ho trobem forassenyat. Nosaltres volem mantenir-nos allà però amb un lloguer adequat.
També relacionat amb aquest hospital, el grup de treballadores de la llar residencial recrimina que se les està discriminant del conveni i que les condicions laborals no són bones. Hi està d’acord?
Els gerontòlegs son treballadors que pràcticament no tenen cap titulació. Això fa que el seu conveni no correspon al SISCAT, és un conveni social. Creiem que comparat amb altres geriàtrics considerem que tenen un sou més que correcte. I perquè encara puguin prosperar més econòmicament s’ha arribat a un pacte formatiu per fer-los una carrera professional i facilitar tenir diferents varems i així aconseguir millores salarials. Sense tenir un títol resulta molt díficil incorporar-los, però ho intentem.
Un altre tema calent han estat les queixes des dels professionals d’urgències per la situació que estan patint. Els entén? Com creu que es pot solucionar?
Les urgències, et diré com a professional, que a tot arreu que he anat he vist el mateix desgavell: cadires i camilles al mig, poc espai, molta gent… És un problema mundial. És denigrant i terrible. I volem intentar solucionar-ho. Com? Hem encarregat un estudi a una consultoria externa que miri in situ què està passant, perquè i com ho podem millorar. Vam comunicar-ho al comitè d’empresa, hi van estar d’acord i estem pendents de rebre les primeres indicacions al respecte. Si ho resolem serà tot un èxit.
Què en sabem del futur CUAP que fa uns dies Salut va anunciar? S’acabarà fent?
Sí, Salut van dir que es faria, però cap més informació. Des del CST considerem que és una necessitat però ens agradaria que s’expliqués millor quan, on, com, i qui el gestionarà. Nosaltres volem fer-nos-en càrrec. A on? On sigui. Hi ha urgències i coses petites que no cal anar ni ambulatori ni a urgències de l’Hospital. Seria per descongestionar les àrees d’atenció. Entenem que quan comenci el CUAP hi haurà confusió, però a la llarga s’entendrà perquè anar-hi: un refredat, un tall, una cremada superficial… Passarà el mateix que quan van aparèixer els CAP que tampoc se sabia massa de què anava.
Des d’alguns sectors es diu que a Terrassa se’n necessitarien dos de CUAP, perquè realment els usuaris el fessin servir enlloc d’urgències del CAP, per proximitat o comoditat…
És possible que sí, que en calguin 2. Un al nord i un al sud, però d’aquest segon ni se n’està parlant. Per extensió de la ciutat.
Com valora la resposta del sistema sanitari davant la pandèmia?
La pandèmia ho ha trastocat tot i les mancances s’han fet més evidents. Hi ha hagut moments molt dramàtics, sobretot amb la primera onada. S’ha de donar una felicitació enorme als sanitaris perquè han fet allò impensable. La base de la sanitat han respost d’una manera extraordinària. S’han inventat la vida. Perquè hi va haver un moment que els morts i els malalts ens engolien. I s’ha de tenir molta enteresa tremenda. Però clar, ara s’ha de refer tot i veure com enfrontem la vida normal…
La transició serà més llarga de la que es preveia?
No ho sé… crec que no gaire. Aquests mesos hem recuperat pràcticament el nombre d’urgències que fèiem abans. Estem encara a 500 de risc de rebrot però la gent ja dona per acabada la pandèmia. Però això no és així. Tenim malalts ingressats i tenim morts. Hi ha molts nous casos encara, però sembla que la població vol passar pàgina. Sí que els casos greus han baixat significativament i això fa que la percepció sembli que s’ha acabat però no és així.
Després d’uns anys jubilat ara ha tornat a l’Hospital. Què és el que més li ha sorprès?
Ha progressat molt de quan vaig marxar. S’han fet moltes coses i molt bones. M’ha sorprès molt la unitat que hi ha entre els responsables de les àrees. Vaig viure èpoques més convulses i ara hi ha un companyonia i una unitat envejable.
I coses a millorar?
En un hospital sempre hi ha coses a millorar. Les urgències, les llistes d’espera, l’atenció als pacients i acompanyants… Tot és millorable però el CST està a un nivell molt acceptable i molt bo. Tenim un CST molt potent i adient a ser la tercera ciutat de Catalunya. Tenim al·lergologia, nefrologia, cirurgia plàstia… a nivells molt alt. O la radioteràpia oncològica, també. Son serveis territorials que donem cobertura a tota la població del nostre àmbit geogràfic. També oftalmologia on totes les urgències de nit estan centralitzades aquí. Estem contents.
