!--akiadsense-->
Avui, el bisbe Salvador Cristau compleix anys. Justament la xifra que he avançat al títol de l ́article. És així com enceta la bella havanera del “Llop de mar”. Des d ́aquest mitjà de premsa -dins d ́un llarg i feixuc confinament, derivat de la COVID19- em proposo traslladar-li la meva felicitació.
I, alhora, fer-ne pública l ́avinentesa. Lluny de contrastar-lo amb la figura d ́un llop, certifico que em suggereix un anyell. La “bestiola” pasqual i bíblica que millor acredita el seu tarannà pacífic, empàtic i de servei humil a l ́església i els seus fidels de la diòcesi egarenca. Tota la vida gronxat per les ones d ́una societat convulsa, s ́aferra al pal del Crist ressuscitat.
Dóna un testimoni coratjós i ferm, pretenent proclamar que el món és allò que el preocupa. Sobretot pel que fa a la seva salut espiritual i de valors. Fa gairebé 10 anys que és entre nosaltres. I onsevulla que ha passat, ha deixat palesa l ́empremta d ́una bonhomia extraordinària. La seva formació acadèmica ens diu que es llicencià en dret l ́any 1972. L ́octubre d ́enguany farà 40 anys que s ́ordenà prevere a Toledo.
Quatre anys més tard, el traslladaren a Catalunya, on començà com a vicari en una parròquia de Mollet. A finals de la dècada dels 80, el nomenaren oficial de la cúria barcelonina. Càrrec en el que romangué ben bé un parell d ́anys, passant a formador del Seminari Conciliar de Barcelona. Allí, arribà a ésser-ne vicerector i director espiritual, respectivament (anys 1994 i 1997). Més enllà, fou rector de la basílica del Sant Esperit un parell d ́anys, essent traslladat al nou Seminari major diocesà de Valldoreix, d ́on és rector.
L ́accés a l ́episcopat es produí a mitjans de 2010, compaginant la missió amb la de conduir i gestionar les vocacions de futurs nous capellans. Jo mateix em pregunto si ell podria –en somnis– haver-se imaginat mai dins la dinàmica de la seu episcopal de “la vella i bella Ègara”. Una ciutat que precisament recuperà la aquesta condició després d ́albergr un Concili al llarg del segle V de la nostra era. Tal efemèrides resta perfectament acreditada en la placa d ́un carrer, on precisament hi ha establert el convent de les Germanes Josefines. Retornant al personatge que ens ocupa, des d ́ací vull retre-li el meu reconeixement sincer per la seva tasca pastoral. Alhora, faig vots per tal que el puguem felicitar per molts anys. Serà un molt bon senyal.
El paper de l ́església catòlica, a hores d ́ara, es desenvolupa al bell mig d ́un seguit de temes força preocupants. Tots els tenim in mente. En passar el neguit d ́aquesta crisi global derivada del Coronavirus, serà moment de fer-ne una anàlisi en profunditat. A nivell religiós, és evident que caldrà posar-hi coratge, imaginació i fondària en l ́anàlisi. L ́home actual demana viaranys de més compromís social real que no pas exclusivament raonaments místics potser allunyats de la realitat. O poc incardinats en la vivència personal de cadascú. Cal tocar dempeus a terra. Desempolsar termes com el famós “aggiornamento” del Concili Vaticà II podria formar part de la guspira que encengués el foc. Ésser valents i decidits en una conjuntura com l ́actual, activarà -sens dubte- un munt de temàtiques amb les quals no s ́ha estat prou diligent.
Àdhuc, en certs moments, tapant qüestions un pèl espinoses. Això ja no podrà fer-se de la mateixa manera. No essent així, el desig d ́una nau catòlica que solqui -ben aferrissada- els mars d ́un entorn tan brutalment canviant podria veure ́s seriosament afectat. Personalment, és evident que a mi em preocupa… i molt. Especialment, és clar, a nivell local. Dit això, una salutació ben afectuosa i cordial, bisbe Salvador !
