Fa un munt de mesos que tots els mitjans audiovisuals i escrits ens trepanen loïda amb el tema de lany Beethoven. I justament el proper dia 16 daquest mes –que ja tenim a tocar– sescau el 250è. aniversari del gran Ludwig. Emprant una expressió seva del tot genial, “larquitectura és una música de pedres i la música, una arquitectura de sons”. Quina capacitat hauria tenir aquest autèntic ”crack” per a idealitzar, visualitzar i “sentir” a la seva imaginació tot allò que componía, quan va començar a quedar-se sord –de mica en mica– als seus 27 anys. Val a dir que –amb 53, a Viena…, el 7 de maig de 1824– a lestrena de la seva immortal 9ª simfonia, ja ho estava del tot. Llavors, feia 10 anys que no sel veia en públic i lexpectació social per retrobar-lo era brutal. Ell optà per seguir el concert –partitura en mà– al costat del director Michael Umlauf.
En cloure la trepidant “Oda a lalegria” –escollida com a himne oficial de la U.E. fa 35 anys– hi hagué lesclat impressionant dun públic totalment entregat. Ell només sentia la peça al seu cervell, sense copsar lovació estrepitosa i els aplaudiments. Fou llavors que un dels músics intèrprets li tocà lespatlla i li demanà que es girés. En aquell moment, se li inundaren els ulls duna profunda emoció. Sabia que lèxit havia estat aclaparador. La seva producció ultrapassa la dun geni en majúscules. Se li comptabilitzen –entre daltres– 9 simfonies, 32 sonates de piano, 2 misses i un oratori, lòpera “Fidelio”, obres per conjunts de cambra, un ballet, “lieders” (cançons) i acompanyaments en obres teatrals. El seu llegat abasta des del classicisme a lalbada del romanticisme. El 29 de març de 1827, tres dies després del seu òbit , se celebrà funeral, a lesglésia de la Santa Trinitat de Viena, a uns 250 metres don vivia. Hi assistiren més de vint mil persones –una delles, en Franz Schubert– interpretant-se el “Rèquiem” den Wolfgang Amadeus Mozart. “Pell de gallina”, sens dubte ! En Ludwig –que havia nascut a Bonn– senterrava a Viena, al so de la música sublim dun austríac, que shavia mort trenta sis anys abans, als 35. Mai no em cansaré de repetir que som davant duna obra que em té el cor totalment robat. Sobretot el seu espectacular “Lacrimosa”. Buffgg ! Pel propi Beethoven, “la música esdevé una revelació més alta que cap filosofia… Fa feliç laltra gent i això és el més bonic… Ha de fer brollar sang del cor de lhome i llàgrimes dels ulls de la dona”.
Alhora, “un geni està format dun 2% de talent i un 98% daplicació perseverant”. Acabo el meu escrit de record i sentit reconeixement envers ell, amb la cita de dues frases seves acollonants. No és la primera vegada que les reitero en algun dels meus articles: “Mai no trenquis el silenci si no és per a millorar-lo”… I “puc escriure música gràcies a Déu, però sóc incapaç de fer res més a la terra”. Ambdues em transporten a una doble conclusió summament eloqüent i lògica: la seva música sescau harmoniosa en qualsevol moment i ambient… …en el benentès que sempre palesava una humilitat màxima, malgrat levidència de saber perfectament que era un geni en lart de la música. Més ben dit, un perfecte “arquitecte de sons”.
