Fa 42 anys del tiroteig contra Amics de les Arts, el 13 de febrer de 1980. Un fil de Guifos a Twitter explicava què va passar. “El “Ejercito Español de Liberación” (EEL) va tirotejar la façana de la seu de l’entitat cultural terrassenca. Era una de les moltes accions que aquest grup parapolicial realitzà entre el 79 i 80. Aquesta és la història d’una trama feixista al Vallès”.
Van ser uns 20 trets, mentre a l’interior hi havia unes 40 persones, que van poder estirar-se a terra i evitar els impactes de les bales. Grups de lluita antiterrorista es van desplaçat fins a la ciutat per a participar en la investigació.
La Vivència d’Antoni Verdaguer, publicada a Mon Terrassa
Cap a les dotze de la nit, erem al bar de l’entitat “Amics de les Arts i JJ.MM.” de Terrassa, a la cantonada del cèntric carrer Sant Pere amb el carrer del Teatre i confluència amb el de La Rasa.
La Lourdes era molt estimada per tothom, malgrat que sovint ens renyava com si fos la nostre mare. Corria el cava –llavors crec que encara es deia “xampany”- i les pastes dolces que ens oferia a tots els presents la Lourdes. Com he explicat, l’edifici fa cantonada i tant pel carrer Sant Pere com pel carrer del Teatre té, encara avui, uns amplis finestrals amb un factor que va ser determinant pel que va succeir: l’edifici i els finestrals queden elevats respecte al nivell del carrer per la pronunciada pendent, especialment del carrer Sant Pere.
De sobte les converses, l’alegria, els brindis, es van interrompre, quan van començar a trencar-se, i a caure’ns a sobre, els grans vidres al mateix temps que podíem identificar -al mig de la gran confusió general- el soroll d’unes ràfegues d’ametralladora; no perquè n’haguessim vist o sentit mai en directe, sinò perquè tots, qui més qui menys, havíem vist algunes pel·lícules… però la diferència era brutal: estava clar que això no era una pel·lícula, tot i que en aquests moments no dediques el temps a pensar-hi gaire.
La reacció va ser de tirar-nos tots a terra i intentar protegir-nos
“La reacció va ser de tirar-nos tots a terra i intentar protegir-nos dels trossos de vidre que ens queien a sobre i quedar-nos en silenci, després de la lògica cridòria del primer moment quan no saps que està passant. Lògicament sense saber si alguna de les bales havia ferit, o fins i tot matat algú. Jo concretament estava, amb d’altres amics, a la taula més propera al finestral que dona al carrer del Teatre i he de dir que quan -després- penses que t’han passat algunes bales xiulant un pam o dos per sobre del teu cap no és una record gens agradable.
No sóc capaç de recordar quant de temps vam estar estirats a terra. Es va fer llarg, perquè suposo que ningú dls presents sabíem que fer. S’havia fet el silenci, tant a dintre com a fora, quan de sobte sentim el grinyol de la porta d’entrada al bar. En aquell moment, com a mínim jo, i després vaig poder contrastar que molts havíem pensat el mateix: “Ara entren a rematar-nos”.
Per sort –si la memòria no em traeix– els qui entraven eren el Roc Fuentes i la Trini Codina, que venien del Cine Principal que està uns metres més amunt del carrer del Teatre. La frase “Què feu tots estirats a terra?” (potser no va ser ben be aquesta, peró segur que molt similar) va ser una de les frases més reconfortants que he sentit mai a la vida.
Ens vam incorporar, vam comprovar que de ferits de bala -per sort!- no n’hi havia, com a màxim algun tall fet per algun tros de vidre trencat i un ensurt monumental, dels que perduren tota la vida. Només havíen rebut els vidres trencats, el sostre, les parets i algun dels quadres penjats que lluien bales d’ametralladora incrustades. Val a dir que durant anys, si més no els forats dels quadres, van ser ben visibles com a record d’aquell dia maleït.
Què va evitar que no hi haguèssin ferits de bala? Doncs el desnivell del local respecte al carrer. Dies després vam saber que havia sigut des d’un cotxe –un Citröen 2CV descapotable– que veníen des de La Rasa i van girar cap el carrer el Teatre. A part del conductor hi havia un segon personatge, dret, disparant des del sostre descapotat… però com que el carrer estava sensiblement més baix que els finestrals, les bales van entrar per la part de dalt dels vidres de les finestres i es van anar a incrustrar al sostre, la part alta de les parets i els quadres que hi havia penjats més amunt. No van ferir o matar ningú, perquè segurament el nivell mental dels agresors era tan baix i la seva ràbia injustificada cap un col·lectiu com els socis o simpatitzants d’Amics de les Arts no els deixava ni pensar, ni reflexionar, ni preparar els seus atemptats amb un mínim de rigor… Per sort!! Eren del “E.E.L.” (Ejército español de liberación).
El que disparava guardia civil en actiu a la caserna de Terrassa –i sembla ser que ho va seguir essent-ho tot hi haver estat descobert i castigat… coses d’aquest país anomenat España– i el conductor es veu que era un cambrer que treballava en un bar que hi ha al carrer Salmerón cantonada amb l’avinguda de Jacquard. A la façana de l’entitat dies després va aparèixer una pintada que deia “La próxima vez tiraremos a matar”, però està clar que era una manera de reconèixer el fracàs de l’atemptat que havíen perpretat contra “aquel nido de rojos comunistas, separatistas, maricones y pervertidos” que per a ells era “Amics de les Arts i JJ.MM.”.
