“Si els esforços dels ajuntaments en els petits horts els dediquessin als pagesos, probablement aquesta agricultura no moriria, la gran majoria ja tenen una edat i quan es jubilin…”. La reflexió de Miquel Font, president de la Fundació Sant Galderic -antiga cooperativa agrícola de Terrassa, encara vigent a efectes legals-, dibuixa un escenari negre del sector a la ciutat on els núvols ja són crònics i amenacen constantment amb calamarsada. El reportatge sobre la pagesia s’emmarca en la Revolució Verda, un dels cinc grans temes que han marcat el darrer quinqueni, els cinc anys de vida de Món Terrassa, que va néixer el setembre de 2016.
Un report del Departament d’Empresa i Ocupació acredita que a Terrassa el pes de l’agricultura, la ramaderia i la pesca sobre el total d’assalariats ha passat d’un 0,11% el 1999 a un 0,061 el 2019. No obstant, a vegades surt tímidament el sol i d’ençà del 2011 i fins al 2017 la tendència a perdre superfície agrària s’ha interromput, amb un lleuger creixement de les hectàrees cultivades (de 336 a 471). Aquesta millora és conseqüència de l’increment dels cultius de secà, mentre que en aquest període gairebé desapareixen els cultius de regadiu, atès que les 43 hectàrees de 2011 van baixar fins a les 2 de 2017.
Actualment, la producció agrícola del municipi és de 2.462 tones, de les quals la meitat (1.247) correspon a farratges per a alimentació animal i l’altra meitat bàsicament a cereals, sobretot ordi (777), seguit de lluny pel blat i per la civada (234 i 183 tones, respectivament). Els fruiters hi són testimonials.
La producció agrícola actual a Terrassa és dominada pels cereals(principalment ordi, civada, blat), els cultius farratgers i cultius destinats a la producció industrial (colza), així com petites quantitats de lleguminoses (cigró, pèsol sec). Cal remarcar que aquestes dades només inclouen les explotacions professionals traslladades a la Declaració Única Agrària (DUN) i, per tant, no tenen en compte els petits horts domèstics, sovint de regadiu, ni algunes de les explotacions hortícoles de mida reduïda presents al municipi. Per bé que l’horticultura professional és gairebé inexistent a Terrassa, en diferents zones s’hi practica una horticultura de baixa intensitat destinada a l’autoconsum. De fet, segons la informació recollida al SIGPAC, el 2019 hi havia un total de 44,7 hectàrees d’horta al municipi. Aquesta superfície està molt fragmentada, ja que està distribuïda en un total de 140 parcel·les d’una mida mitjana de 0,32 hectàrees.
D’aquestes, les cinc parcel·les més grans corresponen als diferents sectors de l’entorn del Pla de Palau i del Torrent de La Betzuca, on hi ha una forta subparcel·lació, en alguns casos en situació irregular ja que es troben en terrenys no aptes per a aquests usos, com ara zones de protecció de torrents. Aquesta elevada fragmentació de les parcel·les d’horta en dificulta la seva explotació comercial. Amb tot, hi ha algunes petites explotacions (Agrícola Playà, Cooperativa Vímet, La Verdolaga i Món Aromàtic) que produeixen productes hortícoles dins el municipi de Terrassa i estan enfocades a la venda al mercat local o per mitjà de cistelles, i ocupen petites superfícies (generalment inferiors a 1 hectàrea cultivada).
Manca de coordinació
Tal i com explica Manel Ros, secretari de la Fundació Sant Galderic, l’àmbit hortícola ja minoritari ha esdevingut “residual” i sobreviu gràcies als productors d’Ullastrell, Castellbisbal i els voltants. Al marge de les generacions familiars de tota la vida, el punt d’esperança el porta l’agricultura de proximitat -un fenomen més global-, atès que una part petita però cada cop més creixent de la població està disposada a pagar una mica més per productes fets prop de casa malgrat que el sector no estigui prou organitzat per atendre la demanda.
Tot i l’esforç de caminar plegats per part d’un grup reduït de cuiners i restauradors –el xef Artur Martínez en fou pioner-, “cadascú fa la guerra pel seu compte i costa molt coordinar produccions, quantitats, èpoques de collita…” i això també afebleix la interlocució amb les administracions. La Fundació Sant Galderic ha fet de mediadora entre productors i consumidors però les reunions, com ara la que es va celebrar a l’Escola d’Hosteleria Mossèn Homs just abans de la pandèmia, amb prou feines han servit perquè les parts implicades es coneguessin. El Consell Comarcal també ha provat d’unificar la poca pagesia
existent però la disparitat de normatives perjudica els intents de cohesió.
Des de la fundació hi han contribuït amb una varietat de la col brotonera i una altra de faves tendres –pendent d’un segon any d’assajos per veure com es comporten en règim d’extensiu de secà-, com a trets diferencials locals per animar els cuiners i fidelitzar els consumidors, que tenen els productes a preus més baixos als establiments convencionals. Valor afegit enfront d’una competència massiva i econòmicament més atractiva. “Mai podràs lluitar contra el tomàquet de Múrcia o del Marroc, per tant has de promoure varietats pròpies”. En aquest sentit, la regulació de la Generalitat sobre el concepte de ‘proximitat’, circumscrit a Catalunya, n’ha minvat els comerços que de manera oportunista es van adherir a l’etiqueta sense complir-la. “Parlem de proximitat real, la comarcal”. En qualsevol cas, el secretari de la Fundació Sant Galderic reconeix que, encara que l’agricultura funcionés, tampoc tindria capacitat per abastir l’autoconsum de grans ciutats com ara Terrassa, Sabadell o Barcelona.
Molts petits agricultors comercialitzen llurs productes amb parada pròpia al Mercat de la Independència i al de Sant Pere, una venda directa que els evita dependre dels majoristes. Els qui no en tenen, han de fer el servei a domicili mentre que d’altres empren el sistema de les cistelles per fidelitzar clients i alguns han fet el salt al món online, com ara a la Masia de Can Bogunyà del Turó que de les 9 cabres en venen formatges i carn de xai sense intermediaris.
Traves burocràtiques i pocs ajuts
A banda d’actituds incíviques puntuals, l’escassedat de recursos econòmics compromet la viabilitat de l’agricultura des de moltes vessants i va més enllà de la queixa típica d’infrafinançament d’altres col·lectius. Les destrosses dels senglars i ocells obliguen a instal·lar tanques especials que són cares i manca suport tècnic, que per exemple sí subvenciona l’ajuntament d’Ullastrell.
El conflicte principal arriba amb la concessió dels permisos d’obra: un exemple ben curiós és el d’un pagès amb finques a Lleida que fa dos anys es va instal·lar a Torrebonica –entorn privilegiat on una iniciativa de cultiu hortícola d’heura havia fracassat-, amb la idea de cultivar i arreglar la part de l’antiga colònia agrícola abandonada d’ençà tres o quatre dècades. Va fer-hi una càmera frigorífica i dos obradors, un per a cereals i l’altre per a conserves, i preveu muntar-hi una agrobotiga, però l’ajuntament no li ha donat el permís en considerar que no està qualificat per desenvolupar-hi aquesta activitat perquè cal modificar el pla d’urbanisme i va per llarg.
“És un drama, algú que té capacitat empresarial i tècnica per invertir en una activitat agrícola li haurien de donar una medalla i no posar-li pals a les rodes. Parlem d’agricultura professional, de gent que intenta guanyar-se la vida perquè és la seva activitat econòmica principal”, assegura Ros. Com el de Can Oliveró, que té personal a càrrec tant al camp com a les parades i a qui ha de pagar un sou. D’altra banda, el secretari de la Fundació Sant Galderic apel·la a distingir l’agricultura tradicional de caire familiar en procés d’extinció -alguns tampoc volen créixer-, de la social d’autoconsum, amb petites parcel·les cedides pel consistori que no poden comercialitzar. Font hi afegeix l’ecològica, en la qual no creu per la seva condició d’enginyer. “Sé què hi posen, tot és a base de productes químics i hivernacle, només hi ha quatre dits de terra i després et surten els pebrots idèntics i depèn del país on vagin els volen d’un color o d’un altre. És una agricultura de fàbrica en què tot té el mateix gust”.
Crítiques a l’Anella Verda
La distància entre les promeses inicials i les mesures concretes també s’ha produït en el marc de l’Anella Verda, una iniciativa “ben intencionada que ha provocat porques millores i alguns problemes” en paraules de Manel Ros. El secretari de la Fundació Sant Galderic veu fonamental trobar l’equilibri entre l’aspecte productiu i la funció ecològica, amb corredors per a la flora i fauna que connectin Sant Llorenç amb Collserola i un focus social que respongui a la major freqüència de gent als boscos. “L’error és que l’Anella Verda no s’ha acabat d’explicar o transmetre bé, és un nom molt bonic i sembla que sigui un parc com el de Vallparadís però cal recordar que l’activitat principal és l’agrícola forestal, que és una zona de producció amb gent que hi inverteix feina i diners per intentar obtenir-ne un rendiment econòmic”. Ros pensa que l’èmfasi s’ha desplaçat a la part social (passeig, pícnic, bicicletes) i que en comptes de potenciar els qui van a fer-hi fotografies, caldria ser conscient que algú hi ha sembrat i collirà els cultius. El respecte també és indispensable: enguany s’hi han posat uns cartells petits que insten a no trepitjar els conreus i a emportar- se la brossa a casa però “són accions puntuals i necessitem una campanya continuada a les escoles i als mitjans de comunicació”.
Recuperar el passat vitivinícola
A banda del cereal, els altres dos conreus típics de la trilogia mediterrània, l’olivera i la vinya, estan poc o gens representats a Terrassa actualment. Precisament per aquest motiu fa uns mesos el consistori va anunciar que recuperarà el cultiu de la vinya amb l’objecte de reintroduir les varietats autòctones locals com ara el cep el Terrassenc.
Fa dos segles, Terrassa era una de les terres de producció de vi més important de Catalunya, amb una varietat de vinya que portava el nom de la ciutat. L’expansió de la vinya al Vallès Occidental s’havia iniciat en el segle XVIII, i continuà amb molta força durant la primera meitat del segle XIX. Cap a mitjan segle XIX era la comarca catalana amb una major especialització vitivinícola, per davant de l’Alt Penedès, el Bages i l’Anoia, amb un 68% de la superfície conreada dedicada a la vinya amb les varietats com el picapoll, la garnatxa, el macabeu, el xarel·lo i les autòctones locals com el Terrassenc. La producció de Terrassa i Sabadell representava el 17% de la producció de la província de Barcelona. La plaga de la fil·loxera va provocar una caiguda dels preus del vi i una regressió del conreu de la vinya.
A principis del segle XX, la industrialització de la comarca va representar la pràctica desaparició del patrimoni agrícola local i la disminució de la pagesia. Als anys 60 del segle passat, amb l’eclosió de la construcció, es va tancar un cicle històric de predomini agrícola al Vallès Occidental per convertir-se en una comarca industrial i metropolitana. “Al pagès li era més fàcil anar a la fàbrica, treballar, estar aixoplugat i cobrar regularment que no pas ser al camp a veure què passava. La indústria va tancar l’agricultura”, apunta Font.
El govern municipal vol recuperar aquest passat vitivinícola de la ciutat i de la comarca. Per al regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat, Carles Caballero, és una iniciativa de recuperació de memòria història. “Si, fruit d’aquest projecte, en un futur pròxim podem obtenir una varietat que porta el nom de la ciutat i fer vi, podria ser un incentiu perquè els grans propietaris de finques apostessin per la vinya i, d’aquesta manera, divulgar el nom de Terrassa arreu”. La idea és iniciar aquest conreu en una finca municipal perquè en un futur pugui tenir continuïtat en propietaris privats. El cep del Terrassenc és vigorós i dóna un raïm negre, de gra atapeït color verd fosc abans de la maduració i resistent al fred i a les plagues. La plantació dels ceps (4.500 en total) es farà en una finca d’1,6 hectàrees de Mossèn Homs, que va quedar inactiva fa uns mesos i ara s’està recuperant. El futur llogater es farà càrrec del manteniment de la vinya i tindrà l’obligació de dedicar el 10% dels ceps (uns 450, aproximadament) al cultiu experimental per recuperar la varietat autòctona, previ informe de l’Institut Català del Vi (INCAVI). L’Ajuntament es farà càrrec de les despeses de preparació de la parcel·la (instal·lacions, llaurada, analítica del sòl, plantació…) prèvies a l’inici de la producció. El contracte tindrà una durada de 10 anys, prorrogable fins a un màxim de 30.
El dijous 14 d’octubre la seu de la Fundació Sant Galderic, al carrer Colom, acollirà una taula rodona amb el nom ‘La vinya a Terrassa: cultiu del passat o projecte del futur?’ per debatre’n els detalls entre els agricultors i el regidor. “És un cultiu difícil de ressuscitar perquè és a llarg termini i requereix una infraestructura. A Rubí encara queden vinyes però a Terrassa han desaparegut totalment. Sóc molt escèptic sobre la seva viabilitat”, admet Ros.
Primera fira agroalimentària
Aquest dissabte, el Raval de Montserrat és l’escenari de la primera Fira Terrassa Gastronòmica de productes agroalimentaris de quilòmetre 0, impulsada pel Gremi Empresarial d’Hostaleria de Terrassa i Comarca. L’ajuntament ha destinat una partida econòmica a una cita enfocada als productes de consum d’alimentació, que compta amb una quinzena de productors més els diferents gremis com ara el de flequers, que han anat treballant el pa d’espelta de Can Arnella, o el de xarcuters. La iniciativa, que inclourà tallers de cuina, degustació de plats de temporada i música al carrer, és pionera i permetrà avançar en l’objectiu de coneixença i promoció.
