!--akiadsense-->
La protecció i promoció dels drets humans ha estat una de les més grans preocupacions per a les Nacions Unides des de 1945, any en què els països fundadors de l’Organització van acordar treballar perquè mai més es tornessin a reproduir els horrors de la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit el dia 10 de desembre de 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. L’any 1950 es va invitar a tots els Estats membres i a totes les organitzacions interessades a commemorar cada any el 10 de desembre com el Dia Internacional dels Drets Humans.
Malgrat tot i en el context actual de l’any 2020 (avançant en el segle XXI), les desigualtats i injustícies arreu del món continuen produint-se. Aquella Declaració, feta pels Estats, va ser un programa d’acció, millorable, però veritable programa d’acció per aturar a aquelles persones i aquells Estats que no creien, com s’estableix en el seu primer article, que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i de consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Són aquesta llibertat, aquesta igualtat i aquesta fraternitat les aspiracions necessàries per aconseguir que tothom gaudeixi del dret a una vida digna de ser viscuda. Si bé aquestes nocions foren solemnement proclamades el 1948 a l’Assemblea General de les Nacions Unides, el seu contingut no pot mantenir-se estàtic i s’ha d’adaptar als temps que ens ha tocat viure, buscant noves interpretacions que permetin fer efectiu el principi del respecte a la dignitat humana.
Allò que s’enuncià a la Declaració Universal dels Drets Humans ens ha de servir com a instrument d’emancipació i de transformació social. En aquest camí que encara transitem, ens cal ampliar els drets i llibertats reconeguts en el seu moment, ens cal completar les interpretacions d’aquells drets i llibertats tenint en compte les necessitats del segle XXI i ens cal apropar aquestes realitats a col·lectius que han estat sistemàticament ignorats en matèria de drets humans.
Aquestes lluites, que s’han de liderar des de la societat civil amb l’objectiu d’incorporar una visió feminista i mestissa en matèria de drets humans, tenen un referent: els Drets Humans Emergents. En anys transcorreguts des que el 10 de desembre de 1948 en que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar solemnement la Declaració Universal dels Drets Humans, s’han produït canvis polítics, socials, ideològics, culturals, econòmics, tecnològics i científics que han incidit de manera profunda en el saber dels drets humans, en els mecanismes per a la seva garantia i en la força i l’impacte de les veus i moviments que, des de la societat civil global, en demanen el seu respecte.
En el segle XXI assistim, inevitablement, a un món d’una complexitat més gran. Les relacions interestatals i els moviments transnacionals s’entrellacen i es creuen amb els enfrontaments entre els Estats, els conflictes que persisteixen i les violències socials que afecten regions senceres. Nombrosos Estats es troben debilitats i amb signes d’inestabilitat i corrupció.
La pobresa apareix com una de les violacions dels drets humans més flagrants en aquest segle. L’efectivitat dels drets es posa en dubte i la qüestió de les violacions comeses pels mateixos Estats no es resol. Aquestes violacions, lluny de reduir-se, es multipliquen en un context marcat per l’obsessió per la seguretat. Juntament amb això, les relacions transnacionals creen situacions que escapen al control dels Estats i a l’aplicació efectiva dels drets la proclamació dels quals ha costat tant. En un món on la lògica del poder es més possessiva i arbitraria que mai i amb una diversitat d’interessos, que no te límit i quant la democràcia viu en permanent contradicció, cal una Declaració de Drets Humans Emergents que s’ha construït des de les diverses experiències i lluites de la societat civil global i recull les reivindicacions més definides dels seus moviments socials.
La Declaració de Drets Humans Emergents explicita i posa de manifest com entenem, o volem que s’entenguin avui, els valors fonamentals que, a continuació, es descriuen succintament.
DIGNITAT :L’ésser humà té dignitat perquè no té preu. L’ésser humà té dignitat perquè és un fi en ell mateix i no només un mitjà per als fins d’altres persones.
VIDA: El valor de la vida sempre ha estat el primer i el més bàsic. Sense vida, cap altre valor és sostenible
IGUALTAT : L’afirmació que no hi ha llibertat sense igualtat continua vigent. El valor de la igualtat és una condició de la llibertat.
EQUITAT: Igualtat d’oportunitats. Justícia distributiva
SOLIDARITAT: la solidaritat és un valor que ha de desenvolupar l’individu. Les polítiques públiques tindran millors resultats i s’executaran millor si van acompanyades d’actituds solidàries
CONVIVENCIA: És un valor que va més enllà de la tolerància, la qual és una virtut massa raquítica per considerar-la un valor democràtic satisfactori. Allò valuós i necessari en aquests moments no és només tolerar l’altre, sinó reconèixer-lo com un igual, aprendre a conviure amb tot el món.
PAU : Els conflictes d’avui són d’un altre tipus, però tendeixen a resoldre’s igualment amb la violència i la força. Tanmateix, el rebuig dels conflictes bèl·lics ha pres més cos a les societats democràtiques.
LLIBERTAT: Les llibertats individuals constitueixen el valor més preuat, més consagrat i més desenvolupat a les nostres societats
CONEIXEMENT : El coneixement és una condició de la llibertat i també de la dignitat i la igualtat Sortim demà mateix als carrers, a les places, a les cases , a les escoles, a les fabriques a tots els espais comuns i comencem a repartir la VACUNA SOCIAL (POST-COVID-19), treballar, i lluitar perquè creixin aquests valors, i així algun dia, deixarà de tenir sentit un nou 10 de desembre. La Humanitat s’haurà humanitzat, per fi!!
Joan Tamayo Sala Advocat ,Col·lectiu Espai Humana i membre Institut Drets Humans de Catalunya i Comissió Defensa DDHH del Col·legi d’Advocats
