A primera hora del matí del dia 19 de setembre de 2017 sis unitats de la Guàrdia Civil irrompien per sorpresa i sense ordre judicial a la seu d’Unipost, a la confluència del carrer de la Mare de Déu dels Àngels amb Cervantes, amb la intenció de trobar-hi notificacions censals per a les meses del referèndum.
Més enllà de la constatació que l’independentisme servia d’enèssim pretext per cohesionar el nacionalisme espanyol i justificar-ne un modus operandi repressiu ben arrelat -el 3 de setembre de 1713 les tropes borbòniques van ocupar, incendiar i saquejar Terrassa durant tres dies-, la resposta ciutadana a Unipost esdevindria un punt d’inflexió, un abans i un després com a exemple de desobediència pacífica i començament de les mobilitzacions que desembocarien en l’1-O.
El mirall on un dia després es reflectirien els manifestants davant la Conselleria d’Economia de Barcelona i que, no solament van refermar el ‘a por ellos’ sinó que, alhora, retrataria l’equidistància de la “gauche caviar” fins a l’extrem que aquell desembre Pablo Iglesias responsabilitzaria l’independentisme d’haver despertat el feixisme.
“Volem que sigui una marxa pacífica i simbòlica en defensa dels drets civils” va recordar Mario Soria, coordinador de l’ANC Terrassa, i el lema fou seguit fil per randa: cap incitació a la violència sinó crides a la calma i resistència cívica continuada que acabarien amb el cant d’Els Segadors.
“Vam arribar a ser una gentada, amb militants de tots els partits independentistes, gent del carrer sense més afiliació, advocats, diputats… Em va agradar veure com, d’una manera cívica, pacífica i fins i tot festiva, ens encaràvem a tot un desplegament de furgonetes i policies” recorda Màrius Massallé, mestre i exregidor de Medi Ambient del consistori egarenc.
Una de les imatges icòniques d’aquella jornada fou la de Massallé passejant-se entre els agents amb una pancarta d’Òmnium que duia la paraula ‘Democràcia’, interpel·lant-los a garantir una votació segura enlloc de torpedinar-la, assegurant-los que s’acceptaria allò que la majoria decidís.
De la seva banda, el regidor d’Urbanisme, Medi ambient i Sostenibilitat i Energia Carles Caballero ho va viure “amb incredulitat, perquè era el primer dia que molts de nosaltres vèiem agents d’intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya, i eren a Terrassa, i després amb orgull, per la reacció de la gent. I també amb un punt de respecte: estàvem desafiant l’Estat, que començava a mostrar les urpes”.
Pep Forn, regidor d’Economia Social, Innovació, Universitats, Turisme i Projectes Audiovisuals, ho rememora amb una mescla “d’emoció, determinació i una certa tensió, perquè no sabíem quina seria la reacció de les forces policials i volíem assegurar que la resposta popular fos en tot moment pacífica. Ens va donar forces per superar els esculls que l’estat ens aniria posant”.
Tragicomèdia a la sala
Una realitat tergiversada durant un judici esperpèntic que, amb la connivència de la caverna mediàtica, anticiparia un sistema espanyol entestat en prioritzar la indissoluble unitat com a bé jurídic suprem. L’advocat Jordi Pina va preguntar a l’agent que s’havia sentit amenaçat per “mirades d’odi extrem” si en algun moment algun dels centenars dels concentrats havien intentat entrar a Unipost i va admetre que no, que en van sortir il·lesos i ni tan sols els vehicles van patir danys; també va defensar l’absència d’ordre judicial amb l’argument que són policia administrativa.
En aquest sentit, el jurista i catedràtic de Dret Penal Joan Queralt ho qualificà d’irregularitat, atès que la causa es fonamentava en diligències de fiscalia –no és autoritat administrativa-, i l’escorcoll derivava de denúncia penal, de la mateixa manera que l’entrada a domicilis o a llocs tancats es regula al Codi Penal. De la seva banda, el catedràtic de Dret Processal de la UB Jordi Nieva apuntava que si tots els testimonis coincidien en parlar de cares d’odi és perquè ho havien consensuat abans d’entrar a la sala.
La llista d’incongruències resulta àmplia: un comandant dient que hi havia persones sobreexcitades que els increpaven i fustigaven; un coronel testificant malgrat no ser-hi; desplaçar la ubicació cèntrica d’Unipost a un polígon o el fet que el secretari judicial volgués accedir a la zona amb el cotxe per bé que hi arribava caminant 20 metres, forçant una situació de violència que no va trobar. “Els policies no estan entrenats per pensar per ells mateixos i els havien adoctrinat sobre què havien de dir i com”, rebla Massallé. “Si repasses el relat de després de les concentracions davant d’Economia, encara es devien quedar curts en les mentides i falsedats”, afegeix Caballero.
Pep Forn va tuitar que era “molt lleig mentir en un judici”, en referència a l’agent que havia certificat no haver vist mai res igual segurament solament obeïen les consignes que venien de dalt. “El delegat del govern i altres càrrecs estatals feia dies que escampaven mentides sobre el que passava a Catalunya i relataven un escenari de violència i trencament de la convivència del tot irreal”.
Un capità de la guàrdia civil va declarar haver trobat cinc notes de lliurament i factures proforma de departaments de la Generalitat però el maig de 2018 Le Monde publicaria que les paperetes s’editaven a la Catalunya Nord i les urnes venien de Marsella, desmuntant així la teoria de la malversació de fons. Tot plegat no hauria estat possible, apunten algunes fonts, sense el corporativisme policial, començant per la municipal: la sotscap de la comissaria de Terrassa va admetre que van haver de coordinar-se amb l’ARRO per facilitar la sortida de la guàrdia civil –que a primera hora havia refusat l’ajut-, Trapero va autoritzar-hi l’ús de la força i el comissari Ferran López va revelar que la Benemérita els havia felicitat per l’actuació d’ordre públic duta a terme. Per defensar-se d’un guàrdia civil que l’acusava d’haver instat a increpar els agents durant l’escorcoll, Miquel Sàmper, llavors regidor i després conseller d’Interior de la Generalitat, es va defensar assenyalant que simplement havia mediat entre la gent i les forces de seguretat perquè així li havien demanat.
Doble engany?
“Sovint es diu que tots estàvem enganyats i probablement és veritat. Però l’engany més gran és que ens havien fet creure que vivíem en un democràcia consolidada. Vam descobrir que per defensar la unitat territorial estaven disposats a trepitjar els principis democràtics, fins i tot a atacar violentament als seus ciutadans”, es queixa Forn.
Vist en perspectiva, Massallé admet que potser hi va haver ingenuïtat o excés de confiança en pensar que l’estat espanyol es veuria obligat a acceptar la democràcia. “Tot i saber que davant teníem un estat totalitari, demòfob i anticatalà, pensàvem que en ple segle XXI i a l’Europa occidental no podria actuar amb la violència que ho va fer l’1 d’Octubre”.
L’ofrena floral a la pilona trencada pels agents en el segon aniversari dels fets d’Unipost pot resultar una nota còmica però força simptomàtica d’una progressiva desmobilització, aigualida per les restriccions de la Covid, la reculada de les primeres espases polítiques i la vigència de l’actuació policial-impunitat judicial-emblanquiment mediàtic. Davant del risc del bonisme de reduir a paelles i batucades la lluita contra les arbitrarietats del sistema, cal tenir present que alguns s’hi van jugar la pell literalment i que Terrassa va marcar el camí. Atenent Caballero, “existeix una causa raonable que no s’ha diluït. Estem obligats a creure en l’esperança”.
