Fa onze anys que escric. A hores d’ara, gairebé puc dir que no passa dia sense practicar-ho. Des que el món es món, sempre m’ha agradat. Mentre treballava al sector financer (en una caixa d’estalvis) durant trenta quatre anys, no em fou possible. Es feia difícil mantenir la tensió i atenció constants –jour a jour– envers l’actualitat de cada moment. Primava deixar-me la pell damunt la sorra del camp laboral… Malgrat tot, ja es va veure com va acabar “la pel.lícula”. Si hagués imaginat/intuït “the end”, de ben segur que m’ho hauria tirat tot a l’esquena. Actuant a la babalà. Amb l’egoista objectiu d’assolir una pensió de jubilació sucosa i “anar-hi anant”, n’hauria tingut prou. Confesso, alhora, que sóc un il.lús somiador.
Dibuixo un món molt millor, idealitzat en les arrels solidàries d’uns valors que espero veure reeixits i refermats per la COVID19. No essent així, vull pensar que caldrà canviar d’estratègia. No tan sols per part meva sinó a nivell col.lectiu, de país. Ja n’hi ha prou de falòrnies, tripijocs, corrupteles, escarafalls, estafes, robatoris i/o atracaments a mà armada, filípiques, escàndols, catifes per amagar merda, enganys, insults, preses de pèl, portes giratòries, incongruències i un munt d’altres herbots. Tot plegat esdevé un virus tant o més letal que el propi Coronavirus. És que vivim a Virulàndia? Traduint a noms concrets de totes les forces polítiques de l’arc parlamentari o econòmic, el llistat esparvera: els reis Joan Carles I i Felip VI… Seguint amb Jordi Pujol, Felipe Gonzàlez, Manuel Fraga, Pablo Iglesias, Emilio Botín, Emilio Botín (del Banc de Santander), comissari Villarejo, Francisco Gonzàlez (del BBVA), Iñaki Urdangarín,Antonio González Pacheco (àlies “Billy el Niño”), Mariano Rajoy i Luis Bárcenas, Fèlix Millet i Jordi Montull, Rodrigo Rato,José Montilla…
No segueixo avorrint el lector amb un reguitzell acollonant de personatges que es desqualifiquen per sí sols. Per a mí, fins i tot vomitius. En aquesta balança, vull carregar-me contundentment i per sempre conceptes jurídics que no es poden acceptar –sota cap concepte—com la inviolabilitat, laforament i la prescripció. Som en ple segle XXI… I les comissions parlamentàries que es basteixen per a aclarir temes són una presa de pèl. Mentrestant, la nul·la divisió i independència de poders (legislatiu, executiu i judicial) em mena a establir que ja no sé si el poble és una suma de titelles… O tal vegada aquestes ho pretenen ésser cadascun dels noms i cognoms referits. Evidentment la nostra societat està malalta de virus. Raó per la qual ja n’hi ha prou de fer intervencions quirúrgiques, estètiques i maquilladores per apaivagar evidències fefaents. Enlloc no hi ha entesa entre grups.
Sense anar gaire lluny, ni tan sols a nivell local. El famós pacte de ciutat se n’ha anat en orris bàsicament per la clara inutilitat, incompetència, orgull, enveja i desídia dels regidors de JuntsxCat i C’s. Que no vulguin justificar allò que no té ni cap ni peus. No tenen perdó de Déu. Probablement també pixen fora de test alguns regidors de “Tot per Terrassa” envers una suposada desconsideració o insult homofòbic per part dels regidors del PSC Alfred Vega i Marc Armengol. Em preuo de mantenir una bona relació amb tots ells. Des d’ací, doncs, no em quadra res del tema. Ho dedueixo i albiro com una pura rebequeria.
Pel que fa al principat i al conjunt de les Espanyes, “more of the same”! No tan sols cal que sho facin mirar. Convé alhora, foragitar de la moma política –duna punyetera vegada– tota la gentussa que shi ha encabit amb afanys dembolat i purament egocèntrics. A poc que siguem mínimament analítics, fan pena, fàstic i generen un sentiment de rebuig generalitzat. Vull perdrels de vista definitivament. Necessitem persones amb tarannà més senzill i no gens cregut. Amb fort esperit de servei. Amarats dun compromís social arrelat i profund. Faria fora tots els xerrameques de mercadal que tan sols enfarfeguen lambient. Ni en saben ni en volen saber.
Prou de cinisme! No volem ésser espectadors bocabadats i incrèduls d’una funció de titelles. Tinc el somni del país o ciutat de Xauxa, parodiant la lletra d’una llunyana cançó del grup de Canet (La Trinca). Em nego rotundament a viure a Virulàndia. Se n’ha anat massa gent molt propera, coneguda i estimada. Amb noms i cognoms reals com la pròpia vida… Faig aquesta afirmació com perquè encara tenen la santa barra de “passar de tot”. Tinc el cor que em batega molt tocat i estic fastiguejat amb aquesta trepa de capsigranys i tòtils. Si això no els commou, que cardin el camp tots aquells que tan sols tenen l’objectiu d’entorpir-ho tot i posar pals a les rodes. Els hauria de caure la cara de vergonya. Au va !…Els pallassos, al circ!
