Avui –14 de desembre– és un aniversari trist. Com cada any, en aquesta data, recordo el bon amic Paco Cano i Consuegra. Més ben dit, vull que la gent de Terrassa elevi una pregària sentida per ell. ETA ens el va “prendre”, literalment, quan tan sols tenia 45 anys. Encara em pregunto quin mal els havia fet. Adscriure ‘s a les sigles del Partit Popular –a Viladecavalls—per a comprometre’s en tasques socials era la seva carta de presentació. Mentrestant, la seva esposa (Encarna) i les dues filles (Laura i Noèlia) han hagut de farcir-se d ‘empenta i un munt de valors més per a seguir endavant.
Certament la vida continua. La manca del patriarca del clan familiar els ha configurat un futur molt més dur. Mentrestant, una majoria de polítics s’entesten a demanar-nos que passem full. Els pregunto on són els sentiments, l’ètica i –si més no- un mínim sentit de la humanitat. Va ésser molt gros i aquest fet mai no pot arribar a prescriure. Prou d ́utilitzar l ́arma del terrorisme com a projectil de les seves xerrameques inútils i buides de contingut!
El buit del seu adéu sobtat, macabre i repel·lent mai no es pot diluir o compensar/tancar amb la pura indemnització econòmica d’una pòlissa d’assegurances. O pretenent que ens puguin conformar amb un monòlit al punt on esclatà l’artrefacte explosiu que li havien acoblat a la seva “furgo” de llauner. Transcrivint literalment el text d’un espiritual negre (“The river valley”), trobem a faltar el seu somriure positiu: ”el record de la vall on va viure no l’esborra la pols del camí”.
D’aquella banda de malfactors, se ́n derivà la formació política basca Bildu. Mai no toleraré que partits polítics de tot l’arc parlamentari (des de la dreta a l’esquerra, passant pels extrems nacionalistes) ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. ETA (Euskadi Ta Askatasuna / Pàtria basca i llibertat) no tenia res de lliure. “La meva llibertat acaba on comença la de l’altre”. La contundència d’aquest principi tan simple xoca amb el relat dels fets: al Paco, se’l van carregar vilment. Sense preguntar-li res ni donar-li temps a expressar un darrer desig. De ben segur que –entre d’altres– hauria expressat el d’ésser avi i arribar a conèixer els seus néts.
M’emociono fortament en escriure aquestes breus ratlles. Des que ens va deixar, any rere any he procurat mantenir viva la flama del seu perfil vital, sense repetir conceptes anteriors. Sento com si tingués un “deute” contret amb ell. Érem antics companys d’escola, als salesians de Terrassa. Tenia 3 anys menys que jo i anava a la classe del meu germà Mateu, malauradament mort a Andorra (el maig de 1978). Amic Paco, allí on siguis, tingues per segur que et duc al cor. Descansa en pau!
Acabo amb un pensament profund d’en Pierre Teilhard de Chardin. La casualitat va voler que la mort d’aquest gran teòleg esdevingués tres setmanes després de la data de naixement d’en Paco: “amor, significa col·locar la pròpia felicitat en la felicitat dels altres”. Ell el palesava a mans plenes. Per contra, els brètols que el van executar ni tan sols mereixen l’aire que encara respiren. Prou sé que és molt forta aquesta darrera afirmació. Tanmateix, és la que em dicta el cor.
