Vaig parlar, en el meu anterior article, de les terrasses i de l’ocupació de la via pública, una qüestió important però no dramàtica. Permetin-me que avui els parli d’un tema que en els pitjors moments d’aquesta crisi sanitària que encara patim, ha resultat ser dramàtic, les residències i el tracte que donem a la nostra gent gran, tot i que les últimes dades tornen a fer saltar les alarmes. Malauradament, quan parlem de la nostra gent gran o de les residències és, per desgràcia, per notícies greus o molt greus. I quan entre nosaltres parlem d’aquests serveis ho fem amb tristesa, encara sabent que són fonamentals en una societat que ha aconseguit allargar l’esperança de vida fins a assolir dimensions que poden plantejar altres reflexions interessants com la qualitat de vida, nous tipus de malalties, la necessitat de crear nous serveis, etc.

La pandèmia ha posat sobre la taula la realitat de moltes residències, no hi va haver un pla de prevenció ni des de les diferents administracions ni des de les direccions de les institucions que tenen cura dels nostres familiars. El confinament va ser un càstig que es va acarnissar amb crueltat en la nostra gent gran, impedint-los estar en contacte amb els seus éssers estimats, l’acompanyament en les seves hores finals i, una afectació més greu per les seves característiques físiques. També, i precisament a la nostra ciutat, hem vist unes gravacions pròpies d’adolescents mal educades en comptes de cuidadores professionals que ens ha donat una altra dimensió amarga de l’atenció que reben i oferim a la nostra gent gran. És cert i crec obligat dir-ho, que tampoc seria just no reconèixer que aquest escenari no representa la totalitat del sector de l’atenció a la tercera edat. Tenim grans professionals amb una vocació exemplar, equipaments magnífics, legislació detallada, residències que durant el confinament es van tancar i van protegir als seus residents amb bons resultats.

No obstant això, no sembla que la prioritat política sigui assegurar una qualitat estàndard o la detecció de greuges. Es faciliten mecanismes perquè la gent gran o les seves famílies puguin denunciar? Tenim confiança en aquests mecanismes? Seré taxatiu en la meva resposta: no. El comportament de les nostres administracions ens fa creure que la presentació de denúncies és una xacra, una demostració que el sistema no funciona bé, just al contrari del que hauria de ser. Les denúncies posen en evidència els defectes i faciliten la possibilitat de millora.

Però davant la falta de transparència de les administracions, l’opció d’interposar a un tercer com a gestor de les denúncies sembla un recurs no contemplat, encara que significa la generació de nous llocs de treball, facilitaria confiança i, sobretot, fiabilitat en el tractament i resolució de les deficiències. Però no podem limitar el futur de la nostra gent gran a traslladar-los a residències. Hem de facilitar-los nous serveis que possibilitin la seva permanència a casa seva, al seu barri o a l’entorn familiar. Serveis per fer i transportar les compres diàries, acompanyament a casa o si han de sortir, seguiment en la seva neteja o en les seves dietes, suport a les famílies… Una estructura social professional o voluntària.

Experiències com les de la Confederació d’associacions de veïns que amb un treball de camp detecta l’estat real dels veïns i veïnes i, per tant, pot afavorir un diagnòstic i realitzar propostes d’atenció efectives; les cooperatives de sèniors que es comprometen a viure una vellesa compartida, les entitats del tercer sector, o els pisos assistits que alguns municipis han posat en marxa, ens indiquen quin camí hem de seguir. Les residències no són, ni han de ser, centres medicalitzats o microhospitales. No oblidem que la legislació actual equipara la plaça de resident al seu domicili habitual amb tots els seus drets i deures, inclòs l’oci, la socialització i la vida comunitària. Hem de treballar per garantir residències de qualitat, serveis a domicili, tecnologia que faciliti l’autonomia de la persona … i, sobretot, perquè allò que no funciona, es revisi.

És important, és el present de la nostra gent gran i el futur de molts. I en aquest esforç comú, caldrà també analitzar el panorama a la nostra ciutat. Tot i la crisi de la Covid la Generalitat no ha aconseguit transmetre confiança ni seguretat, segueix sent una assignatura pendent d’un govern a la deriva. El nostre Ajuntament sembla reaccionar només davant els fets però es tradueix en discursos i poques propostes, sobretot davant la seva incapacitat per arribar a consensos polítics en el ple. Potser toca escoltar als professionals i democratitzar les polítiques ampliant la participació en la seva confecció.

Txetxu Sanz Candidat a primer secretari del PSC Terrassa

Nou comentari