El triomf de Jordi Ballart i Tot per Terrassa a les eleccions municipals de maig de 2019 va ser un fenomen sense precedents en les grans ciutats del país i un terrabastall com poques vegades s’ha viscut a la capital egarenca al llarg de la seva història. Terrassa, o una part important de l’opinió pública, quedava fora de lloc i no se’n sabia avenir d’aquest fet. Les enquestes no auguraven massa vots a Ballart, un màxim de quatre a tot estirar, però hi havia indicis que alguna cosa grossa podia passar. En un dels seus primers actes va omplir el Centre Cultural, i amb doble capacitat també hauria fet un ple de gom a gom. Gairebé ningú ho va veure, i els altres partits no van saber-ne fer la lectura bona.
La victòria de TxT -sense una estructura funcional i organitzativa- és un dels fets més rellevants dels darrers temps, i aprofitem que Món Terrassa celebra el seu cinquè aniversari per respondre a una pregunta: Per què va guanyar Ballart? Un socialista que va estripar el carnet del PSC i va deixar l’alcaldia a mig mandat, que no tenia cap partit al darrere, que no disposava dels ressorts de poder que comporta dominar l’Ajuntament, posava fi al que semblava impossible, acabar amb 40 anys de socialisme. Com diu el filòleg Jaume Aulet, “de ben segur que d’aquí a poc temps serà matèria d’estudi a les Facultats de Ciències Polítiques de més de tres o quatre països.” Ballart va fer néixer un partit del no-res, i fins i tot es dubtava que es presentés a unes noves eleccions. El seu posicionament respecte a la municipalització de l’aigua, certa confrontació amb els poders fàctics locals, la seva posició respecte a la repressió de l’u d’octubre, la seva dimissió i el trencament amb el seu partit de tota la vida va fer que moltes persones el veiessin amb cert lideratge, amb capacitat per a prendre decisions, i haver trencat amb les limitacions i condicionants de dependre d’un partit històric.
No n’hi ha prou en pensar en el seu domini de les xarxes socials ni en dir que es va envoltar de gent de la seva confiança -i molts companys al PSC i al govern-. S’havia fet molt conegut, havia creat un grup d’amics i amigues, de seguidors i seguidores i de partidaris i addictes i havia practicat una política “personalista”, al voltant de la seva figura amb una imatge de polític jove i proper i capaç de fer un gir al que havia estat la política municipal. Era creïble, fins i tot les 1.200 propostes amb què es va presentar, fruit d’aportacions d’arreu. I se li va perdonar que no anés a cap debat electoral, el que va aixecar crítiques de la resta de formacions, que l’acusaven de tenir por. En realitat, tot semblava quelcom calculat: en els debats tenia molt a perdre i res a guanyar.
No és suficient amb la seva aparença amable i el seu control del carrer per entendre el seu triomf sonat. Segurament va ajudar tenir un pare expert en guanyar eleccions i coneixedor com ningú més de les entitats egarenques; el seu carisma inqüestionable, la creença en una bona gestió del Consistori. En la recepta màgica hi ha una mica de tots aquests ingredients. A Ballart ja se’l coneixia, i va saber aprofitar el pas per l’alcaldia, i potenciar la cara més amable, més propera, la que sempre té un “sí” per a tothom, la que escolta… I va tenir l’encert de triar per a la seva candidatura una munió de personatges de reconegut prestigi en el món de la política, dels esports, de la cultura, de l’economia, de les lluites socials, del treball al barri, de feina incansable en organitzacions no governamentals. No es va deixar un espai sense cobrir. Tothom que anava a la llista aportava un valor afegit i vots de sectors molt diferents, fins i tot antagònics. Va haver-hi un treball de cerca. I va haver-hi una voluntat clara de marcar diferències especte a altres formacions; Tot per Terrassa era un partit municipalista, sense dependre de cap element extern, sense respondre a interessos nacionals en les estratègies. Tot plegat va fer que arreplegués suports de dreta i esquerra, de socialistes i de comuns, d’independentistes i d’unionistes, de residents al centre i d’habitants de barris perifèrics.
El 2 de novembre de l’any 2017 dimiteix com a alcalde, davant la sorpresa general, explicant com a motiu principal el seu desacord total amb l’article 155 de la Constitució que s’havia aplicat a Catalunya amb el suport del seu partit el PSC-PSOE. La veritat és que hi havia moltes més desavinences internes amb els seus companys i companyes socialistes, com per exemple, el paper destacat que pren en Ballart, liderant, com a alcalde, la municipalització històrica de l’aigua a Terrassa.
“No sé com jutjarà la història en Jordi Ballart (encara té molt de futur personal i polític al davant), però el que ningú li pot arrabassar, per bé, o per malament, o amb més encert o menys, és que va tenir la gosadia política i personal (amb un preu personal, alt), de plantar cara al “poder socialista” terrassenc i evidentment als poders econòmics locals (que sempre han format aliança de sang amb el PSC-PSOE).”, rebla l’activista dels Drets Humans Joan Tamayo.
El PSC es presentava a les eleccions municipals de 2019 en uns moments delicats, amb la marxa el 2017 de Ballart i de cinc regidors. La crisi del PSC també s’ha de tenir present quan s’analitzen els resultats electorals. Quedaven enrere els temps on qualsevol candidat arrasava. Des del socialisme s’ha dit que Ballart va tenir un any i mig per fer campanya al carrer. Javier García, secretari d’Organització i Finances del PSC de Terrassa afirma que “un altre motiu de la victòria de Ballart va ser el relat que va construir que, tot i ser fals en alguns aspectes, va ser capaç de convèncer i, en certa manera, enganyar els votants. Ballart va dir que va abandonar el PSC pel suport del partit al 155. Això és fals. Ballart va admetre, el 28 d’octubre de 2017, que l’únic senador del PSC en aquell moment, José Montilla, havia fet un gest que l’honorava al no haver votat l’aplicació d’aquest article”. Des del socialisme local també s’afirma que va ser prou espavilat per treure rèdit del que sempre han considerar victimisme. El cert és que el ja feia anys que anava perdent votants en algunes zones, i la seva base s’havia anat reduint.
Jordi Ballart, dins del PSC s’havia forjat com a polític professional ocupant diferents càrrecs i responsabilitats. Regidor i tinent d’alcalde de la mà d’en Pere Navarro, que el nomenarà successor, quan va deixar l’alcaldia. “L’estripada del carnet trenca els esquemes de tot allò que s’havia previst pel futur del Jordi Ballart que ja estava determinat per a ser un fidel subordinat de llarga durada al servei del Psc, per atendre sobretot els interessos dels poders econòmics locals, als que aquest partit des de la transició els havia garantit el seu pastís de negoci amb tota la política urbanística i el model de ciutat. Aquest era el seu paper quan en Pere Navarro, tal com ja havia fet ell, el nomena per ocupar l’alcaldia. Pensaven que la seva feblesa i contradiccions, un caràcter dèbil i manejable, seria el personatge ideal que afavorís els interessos dels grans prohoms del Psc i dels poders fàctics locals”, comenta Salvador Pérez, historiador i columnista.
Per a Gonzalo Díaz Hernando, Coordinador de Ciutadans Terrassa, “la tècnica es va basar en prometre molt i complir poc, quan al nostre partit pensem que és millor prometre poc i complir molt, d’aquesta manera som fidels al mandat que expressen els veïns a les urnes i no caiem en el parany d’esdevenir un partit populista. Sorprenentment, tot i realitzar aquestes 1.200 propostes, es van deixar al tinter temes primordials com els pactes postelectorals. La gent va anar a votar sense saber amb qui es pactaria.” Per altra banda, un fet que també fou determinant va ser la seva no presència als debats electorals de candidats que es van organitzar a Terrassa. Més enllà de faltar al respecte a molts professionals de la comunicació va negar el diàleg i la confrontació d’idees i programes entre els candidats per a millorar la ciutat. “
