La foto dels resultats electorals a la Generalitat a Terrassa no difereix molt de la general a Catalunya, excepte que la CUP està darrera d’En Comú Podem i Ciutadans. En aquest sentit, la tercera ciutat catalana és un bon laboratori per entendre les diferents cites a les urnes. Excepte a les darreres municipals, i això és el que fa difícil de fer-ne extrapolacions respecte a la política local. Tot per Terrassa de l’alcalde Jordi Ballart, malgrat haver-ho estat abans com a socialista, no té prolongació a nivell nacional i, per tant, això pot distorsionar l’anàlisi.
Però reconeixent la victòria del PSC de Salvador Illa al municipi, amb prop del 26% (23% a Catalunya), i que aquesta no es produïa des del 2006 quan es va reeditar el tripartit, el seu marge de progressió segueix estant molt per sota del que aconseguia als anys vuitanta i noranta malgrat l’hegemonia de Jordi Pujol. I que explica, en part, perquè el 2019 va quedar per sota de Ballart amb un escàs 20,5%. Sí que ha guanyat una mica més de mil vots respecte als anteriors comicis catalans del 2017, però és que Ciutadans que li havia pres bona part del seu electorat n’ha perdut més de 32.000! I la irrupció de la ultradreta de Vox, en quarta posició, ho fa amb 7.000. Fins i tot, el PP se’n deixa 2.500.
Això s’explica, evidentment, per una abstenció rècord de gaire bé el cinquanta per cent (49,4%). Quan Pujol escombrava a les eleccions, per incompareixença dels electors socialistes com al 1992, l’abstenció també vorejava el 49% però mai no havia estat tan baixa. La pandèmia de la Covid, forçant unes eleccions en aquestes dates per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, hi té molt a veure. També el cansament per una evolució política a Catalunya, i respecte a Espanya, força il·ligible. Molt diferent d’aquells comicis del 2017 sota el 155 en què a Terrassa va votar el 82%, en una polarització mai vista a la societat catalana.
I, en aquest sentit, el relleu dels socialistes respecte a Ciutadans com a partit més votat és menys contundent que en aquella ocasió. El bloc dit constitucionalista, o unionista, es deixa 26.000 vots i no supera el 45% del total. En canvi, la pèrdua dels partits independentistes, sumats ERC, Junts per Catalunya, CUP i el PDCAT que s’ha quedat fora del Parlament, és de 16.000 vots i sí que arriben per poc al 45%. La resta correspon al 7,5% d’En Comú Podem, que es deixa 5.500 vots, i als blancs i nuls. Fa tres anys, el bloc independentista a Terrassa no havia anat més enllà del 40%. Alguna cosa hi deu fer que un dels presos polítics, Josep Rull, i un altre dels exiliats, Lluís Puig, siguin terrassencs.
ERC, en el seu cas, supera lleugerament el seu percentatge del 2017 i se situa pràcticament en el 21%, a cinc punts del PSC. És el seu millor resultat mai en unes eleccions autonòmiques i millor en sis punts respecte a les municipals de fa dos anys. A mig mandat de la legislatura a l’ajuntament, i com a socis de govern de Ballart, aquest és un indicador de resistència per quan arribi la nova cita municipal si, lògicament, el partit local Tot per Terrassa repeteix candidatura. Perquè els socialistes continuaran tenint en aquesta ciutat una pedra a la sabata i els vots del que havia estat un feu durant quaranta anys se seguiran dispersant. Mentre que Tot per Terrassa pot pagar l’erosió del poder i el fet que ja no serà una novetat per votar a la contra. Els socialistes sempre tindran una base sòlida, alimentada tant des de la política nacional i estatal com per una xarxa històrica als barris. Cosa que Ciutadans no ha tingut mai.
Però el 9% que ha aconseguit Vox (7,7% a Catalunya) també pesarà. El partit d’extrema dreta explota la població autòctona més desarrelada i que pateix els estranys de la nova crisi econòmica. Atiant l’enfrontament i assenyalant l’immigrant com a enemic. I això, un cop s’ha deixat anar, és molt complicat de parar. No són els millors aliats per a un govern a la ciutat. Els socialistes, sí, poden tornar a recuperar l’ajuntament. Però ja no generen les majories que generaven abans. El seu punt de centralitat li disputen els independentistes.
