Un dels fets més destacable d’aquests últims anys a Terrassa va ser la inesperada victòria d’en Jordi Ballart a les eleccions municipals de l’any 2019, amb una majoria absoluta que contra tot pronòstic va posar fi a 40 anys de majories socialistes. La victòria es va produir, encapçalant una candidatura de gent “independent” anomenada Tot Per Terrassa. Després de més dos anys d’aquell fet, es poden començar a fer
anàlisi més objectiva d’aquell insospitat esdeveniment.

En Jordi Ballart és una persona que històricament es va formar en un ambient familiar immers al voltant d’un pare compromès amb un partit polític, el PSC-PSOE. I tenía la seva explicació lògica que ell, una persona ja amb una sensibilitat especial, fos “induïda” de forma conscient o inconscient cap a un futur encara incert, però si, amb una clara voluntat cap a la carrera política, i si més no, que els seus pares (com molts) somiessin que algun dia el seu fill podria ser “alcalde” de Terrassa.

En aquest sentit, l’aposta és seriosa quan ell acaba estudiant precisament Ciències Polítiques. I ja tenim el còctel perfecte, fill de militant històric comença a fer carrera política de ben jove (amb 16 anys milita a la Joventut Socialista) a les files d’un partit polític que s’autodefineix com a “progressista” i “d’esquerres”. I evidentment el Jordi Ballart es creu aquestes premisses com si fossin “dogmes”, fins que la dura realitat li desmentis tot, uns anys després.

El 2012 comença la seva etapa dirigent com a secretari de l’agrupació local del PSC de Terrassa i membre del Consell Nacional. Posteriorment substitueix a Pere Navarro a l’alcaldia (un alcalde molt jove, 32 anys), mentre els titulars de la premsa i l’opinió pública sentenciaven que la “saga” del poder socialista és mantenia escrupolosament des del “pare fundador” Manel Royes, substituït pel fill “polític” Pere Navarro, i ara aquest, pel seu nou “fill” en Jordi Ballart. Tot “lligat” i ben “lligat”.

L’any 2015 es presenta a les eleccions Municipals encapçalant la llista del PSC-PSOE. Torna a guanyar, encara que perdent 2 regidors. Però la veritat és que el xoc de Jordi Ballart amb una realitat molt més complexa i difícil de la que ell s’havia imaginat, només acabava de començar i el 2 de novembre de l’any 2017 dimiteix com a alcalde, davant la sorpresa general, explicant com a motiu principal el seu desacord total amb l’art. 155 de la Constitició que s’havia aplicat a Catalunya amb el suport del seu partit el PSC-PSOE. La veritat és que hi havia moltes més desavinences internes amb els seus companys i companyes socialistes, com per exemple, el paper destacat que pren en Ballart, liderant, com a alcalde, la municipalització històrica de l’aigua a Terrassa. Un fet i una victòria històrica de la ciutat, aconseguit, gràcies a l’esforç d’un moviment ciutadà, fort i determinat que, assoleix la fita de tombar el poder i els “obscurs” interessos polític-econòmics d’una empresa, Mina Pública d’Aigües de Terrassa, que portava gestionant i enriquint-se gràcies a una concessió pública, d’un bé essencial com l’aigua, durant més de 75 anys.

En Jordi Ballart decideix, finalment, trencar el seu carnet del PSC-PSOE i a la vegada el cordó umbilical que tenia des que va néixer amb tota aquella realitat “subjectiva” al voltant d’un partit polític, que l’hi havia empès a fer carrera política. Decidit i determinat a seguir en política, pesi a qui pesi, el maig del 2018 registra un nou partit en l’àmbit local: TOT PER TERRASSA. Aquest fet posa encara més en estat d’alarma al PSC, que ho veu com una “traïdoria” imperdonable (actitud que forma part de la manca de cultura i qualitat democràtica per part d’un dels grans partits conservadors del sistema i de l’Estat).

A partir d’aquell moment, el clima polític de la ciutat es carrega i se’n vicia d'”antipolítica” de baixa categoria, amb retrets i atacs continuats per a les dues bandes. El que comença a ser preocupant, i molt, és que s’aprofita el fet de l’homosexualitat d’en Jordi Ballart per tal d’agredir brutalment els seus drets fonamentals, insultant-lo i amenaçant-lo per a les xarxes socials, així com, per altres vies de comunicació. A les Eleccions Municipals del 2109, Tot per-Terrassa amb Jordi Ballart de cap de llista, treu, contra tot pronòstic 10 regidors de cop, esborrant del mapa polític a Terrassa en Comú (la suposada aposta per l’esquerra de “veritat”). I amb el pacte posterior amb ERC, fa que Terrassa, tingui per a primera vegada en 40 anys, un alcalde NO SOCIALISTA.

Terrassa, almenys una part important de l’opinió pública, queda fora de lloc i no se’n sap avenir d’aquest fet. Es crea una gran expectativa. En Jordi Ballart, havia manifestat en moltes ocasions que volia treballar per un canvi radical d’aquesta Terrassa que només havia conegut un sol model polític, el dels socialistes, que ja estava caducat, de feia temps…

Personalment, sempre he cregut amb l’honestedat política d’en Jordi Ballart, però amb això és suficient? Evidentment que no, i aquí pot estar el “pecat original”. En Jordi Ballart, sempre ha estat un amant de les xarxes socials i les ha utilitzat amb un excessiu “zel” creient, moltes vegades, i de forma “ingènua”, que la política es pot fer per aquesta via i punt. Malgrat això, aquest factor també explica, en part, la seva victòria electoral a les Municipals del 2019. S’havia fet molt conegut, havia creat un grup d’amics i amigues, de seguidors i seguidores i de partidaris i addictes i a la vegada també havia practicat una certa política “personalista”, al voltant de la seva figura amb una imatge de “polític jove, proper i accesible “que practica una nova política (caient moltes vegades en el populisme).

Però com deia abans, tots aquests elements són insuficients a l’hora de plantejar la governabilitat de la tercera ciutat de Catalunya amb totes les seves dificultats i tenint en compte de com l’havia deixat, el PSC-PSOE, un partit “sistèmic” més a prop dels partits de poder del segle XIX, que sempre ha sabut utilitzar el govern pels seus interessos particulars i no pels del conjunt de la gent.

Amb unes habilitats particulars per cooptar i controlar a la societat i a tot allò que signifiqui discrepància política o que suposi fer trontollar la seva omnipotència com a “únics representats” de l’esquerra política
(en fi, una ficció que ja fa molts anys que segueix enganyant als treballadors i treballadores, però amb un poder espectacular, del qual molta gent en te poca consciència.

I aquí bé l’altra “pecat” d’en Jordi Ballart, quan s’enfronta a la “bèstia” sol, com si fos un “cavaller” feudal, pensant que amb el seu cavall i la seva llança (o dit d’un altre forma, amb el seu discurs d’honestedat política i a la vegada, coneixedor dels “secrets inconfessables” i””malifetes” dels seus antics companys i companyes de partit) fos suficient per guanyar “credibilitat” i força. No Jordi, ells no t’han perdonat la “traïdoria” i sobretot que els expulsessis del poder. Això explica molts dels atacs “irracionals” que ha tingut d’aguantar l’alcalde Jordi Ballart envers la seva figura i la condició d’homosexual (un fet molt greu). És cert que Ballart no s’esperava, ni de bon tros, la insospitada victòria del 2019, i la prova està amb els resultats després de dos anys de gestió. Hi ha masses interrogants, que avui no vull desvetllar, però que alguns es contesten sols i altres en generen molts més.

Tot per Terrassa té la consistència suficient com a partit o moviment de canvi i transformació? L’equip triat per Ballart per gestionar la ciutat (amb tots els respectes per a les persones) és el millor? O té la capacitat suficient per a conduir una ciutat com Terrassa? Un projecte polític s’ha de basar en la figura “personalista” d’una sola persona? Té en Jordi Ballart i Tot per-Terrassa, la vitalitat i claredat suficient per a liderar la “revolta” democràtica, de transparència, de valors i de drets que necessita Terrassa? Bé, això ho anirem veient en el futur. La “nebulosa” permanent sobre el cel de Terrassa, dels socialistes, és un risc massa fort. La
incapacitat històrica i la “fragmentació” personalista, de la societat civil mobilitzada i més o menys conscienciada de la ciutat (l’anomenada esquerra social) és l’altra “maledicció” que dificulta veure amb certa esperança el futur d’aquesta ciutat.

No ser com jutjarà la història en Jordi Ballart (encara té molt de futur personal i polític al davant), però el que ningú li pot arrabassar, ara per ara, ja sigui per bé, o per malament, o amb més encert o menys, és que va tenir la gosadia política i personal (amb un preu personal, alt), de plantar cara al “poder socialista” terrassenc i evidentment als poders econòmics locals (que sempre han format aliança de sang amb el PSC-PSOE).

Joan Tamayo Sala. Advocat, membre de l’Institut de DDHH de Catalunya, fundador d’Espai Humana, i membre la Comissió Drets Humans del Col·legi d’Advocats.

Nou comentari