!--akiadsense-->
Josep Rull (Terrassa 1968) va ser l’únic conseller del govern Puigdemont que va tenir la valentia de presidir un acte públic després del 155. Més tard, tots el recordem abraçant per l’espatlla un abatut Jordi Turull, quan tots dos es dirigien cap a aquella piconadora judicial que s’autoanomena Tribunal Suprem. Ha passat pràcticament un any tancat a la presó sense judici i acaba de sortir d’una vaga de fam, però no hi ha ni restre de por en el seu discurs. Ho poden comprovar.
El terme “seguretat jurídica”, pactat pels governs de Madrid i Barcelona, és la primera fase d’un diàleg seriós o per ara només ha estat una forma de superar el 21D?Diàleg seriós és el que hem perseguit des del començament del procés i també molt abans. Tanmateix, sóc poc optimista al respecte. Qui ha fallat principalment ha estat el govern espanyol, que molt sovint s’ha desdit dels seus compromisos. Pedro Sánchez té tanta por de perdre que al final ho perdrà tot.
Convé recordar que el conflicte actual s’origina en una manca de seguretat jurídica: Els parlaments espanyol i català van arribar a un acord sobre l’autogovern -l’Estatut del 2006- i el poble de Catalunya el va refrendar. Després un tribunal desprestigiat, amb un espectacle digne d’un vodevil, va dinamitar-lo.
¿Pot haver-hi major manca de seguretat jurídica que el fet que aquestes accions de sobirania -l’acord entre dos parlaments representatius i un referèndum- puguin saltar pels aires per la ideologia contrària d’uns magistrats, que fan una reinterpretació de la Constitució del 78 -esmenant-la a la pràctica- que trenca un marc d’autogovern que feia possible compartir estat? L’ascens de l’independentisme és la conseqüència directa de la pèrdua de confiança en les institucions d’un estat que no respecta els pactes polítics.
Els presos s’han implicat a fons, encoratjant aquest diàleg. El final de la vaga de fam també anava en aquest sentit?
Hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que s’ha de resoldre per vies polítiques, sustentat en el diàleg, en l’esforç per trobar solucions viables i en l’acceptació que la paraula definitiva l’ha de tenir el poble de Catalunya. És aquest el sentit de la nostra pressió perquè els governs parlin. Nosaltres sempre apostarem pel diàleg, sense matisos.
El govern anterior va preferir optar per la via de la intransigència i la judicialització, que ha dut al nostre empresonament preventiu i a l’acusació de rebel·lió, sedició i malversació. Iniciada aquesta via, convé separar-la de la solució política: nosaltres volem ser absolts judicialment, sigui pel Tribunal Suprem –difícil– sigui pels tribunals internacionals –molt més probable.
La vaga de fam s’ha d’entendre en aquest segon context: Fins ara, el Tribunal Constitucional s’ha dedicat a torpedinar el nostre dret a accedir als tribunals europeus, fent cas omís de les seves obligacions al respecte. Volíem denunciar-ho i que la gent sabés que l’estat de dret a Espanya varia segons qui sigui l’acusat. És inaudit que haguem hagut de recórrer a una mesura tan extrema perquè es puguin garantir drets fonamentals. L’hem cessada quan hem aconseguit que el Constitucional obri el calaix i perquè ha arribat l’hora de preparar-nos, també físicament, per a un judici que serà llarg i dur.
En quina situació física i mèdica es troba vostè i la resta de vaguistes?
Estem culminant el procés de recuperació física. Ha estat lent i complex. Els metges ens van advertir que la realimentació era un dels punts més crítics en una vaga de fam. L’endemà de finalitzar-la ens vam “alimentar” via un suero administrat gota a gota i de batuts proteïnics. Vull emfasitzar i agrair la professionalitat i la solvència de l’equip mèdic i d’infermeria tant de Lledoners com de l’Hospital Penintenciari de Terrassa, on vam rebre un tracte excel·lent. Mentalment estem més forts que quan vam començar la vaga.
Fa pocs dies, al FAQS de TV3, Oriol Junqueras va fer arribar un missatge de reconciliació amb Carles Puigdemont. S’estan recomponent les relacions internes a Lledoners? I amb Waterloo?
A Lledoners els set presos polítics hem estat sempre una autèntica pinya. Ens reunim cada setmana i elaborem documents i estratègies conjuntament. Quan anem junts, presó i exili, govern interior i govern legítim, som objectivament més forts.
Moltes famílies d’aquest país tindran un record per a presos i exiliats aquestes festes, tenen alguna manera d’expressar-lo de forma efectiva?
El dia de Nadal va ser increïble. Vam sentir, com mai, la força de la gent que es va concentrar als murs de la presó que delimiten aquest captiveri ignominiós. Estem rebent més cartes que mai. La mobilització cívica, infatigable, incansable, tenaç de la gent és la nostra força més preuada.
Pedro Sánchez ha fet arribar al govern català que no farà cap oferta fins després del procés judicial contra vostès, quina influència política pensen -o volen- que tinguin tant el judici com les sentències?
El màxim interessat a fer una oferta política a Catalunya és ell. Nosaltres ja tenim la nostra, que és la independència. És evident que PP, C’s i Vox en comparteixen una altra: negar la nostra identitat i anul·lar l’autogovern. El PSOE ha de decidir si és un escolanet de les tesis de la dreta d’inspiració franquista o vol plantejar una altra cosa. Per tant, mentre Pedro Sánchez pensa què vol –o què el deixen– oferir a la societat catalana, nosaltres continuem treballant per a fer viable, democràticament i pacíficament, la República Catalana. Si algú ha de tenir pressa és ell, no nosaltres.
El judici serà un gran aparador que enfortirà la convicció que no hi ha futur en llibertat per a Catalunya dins d’Espanya perquè hi anirem dempeus, no ens vinclaran. Denunciarem aquest simulacre de procés i ens reafirmarem en el nostre compromís democràtic i pacífic amb la causa del dret a l’autodeterminació i, més enllà, farem una apel·lació als demòcrates de Catalunya, Espanya i Europa perquè la nostra no és només la causa de Catalunya. És la causa de tots aquells que pateixen persecució per la seva ideologia, per la seva naturalesa, per la seva extracció social, per la seva identitat. És la causa de la llibertat.
!--akiadsense-->
Vostè veu políticament factible donar suport als pressupostos de l’Estat?
El suport dels partits independentistes als pressupostos generals de l’estat s’ha de determinar en termes polítics. No és qüestió de veure quants milions col·loquen a les partides per a Catalunya, perquè ja estem acostumats que aquestes consignacions no s’executin. Per tant, la qüestió s’ha de situar en quins plantejaments polítics ens fa el govern espanyol més enllà d’uns pressupostos o d’una revisió vaporosa de l’Estatut la qual negligeix la majoria parlamentària independentista que avui hi ha al Parlament.
En qualsevol cas, convé aclarir que no ha de ser la situació dels presos polítics la que ha de facilitar o impedir la negociació pressupostària. En primer lloc, perquè no som moneda de canvi ni volem ser excusa de res. En segon lloc, perquè no serà l’independentisme qui demani al poder polític que influeixi en el poder judicial. Nosaltres, que creiem en la divisió de poders, hem de ser coherents. Tot i que sabem que, a Espanya, aquesta divisió és molt borrosa, no serem els que apel·larem perquè es transgredeixi a favor nostre.
S’acosten eleccions municipals i europees i l’independentisme -almenys de moment- hi va més fragmentat que mai. Creu possible encara algun procés d’unitat?
Seríem contradictoris si penséssim que la unitat electoral es pot imposar a qui no la vol. Hem donat tots els arguments possibles i no han fet forat. En tot cas, el que hem d’evitar de totes totes és convertir les pròximes eleccions en una disputa entre les opcions independentistes pels vots independentistes. Seria una estratègia suïcida. Si la unitat electoral no és possible perquè n’hi ha que no la volen, ens hauríem de comprometre com a mínim a enfocar la campanya per a eixamplar la base de l’independentisme i no la d’una determinada opció independentista a costa de les altres.
Què li semblen els processos de primàries com el de Barcelona, amb Jordi Graupera, o el de Terrassa, encara per concretar?
Tot el que s’allunya de la unitat ens afebleix.
Creu que el debat sobre la unilateralitat és la ratlla que divideix actualment l’independentisme?
Ens compacta la voluntat de mantenir-nos en una via pacífica i democràtica, que ho és tot. Hi ha visions que són coincidents en alguns aspectes i discrepants en altres, tant pel que fa al diagnòstic de la situació com a l’estratègia a seguir. No ho veig com una feblesa sinó tot el contrari, sempre que continuem essent capaços d’acabar arribant a una entesa suficient per a fer plegats el camí. perquè el dia que els partits independentistes no facin plegats el camí la independència deixarà de ser factible.
Però convé fer una reflexió sobre la unilateralitat. No hem estat els primers a inventar-la. Unilateral fou la decisió del Constitucional contra l’Estatut, o les lleis i els decrets impulsats pel govern Rajoy que ens retallaven competències, o la llei Wert que volia adoctrinar els escolars catalans. Nosaltres vam estar abocats a la unilateralitat perquè totes les vies de diàleg s’havien tancat amb pany i forrellat. De totes maneres, també hem constatat que la unilateralitat només té recorregut quan es té la força per imposar-la.
Com afronta aquestes festes, personalment?
Per a mi el més complicat serà el dia de Reis. Els meus fills tenen 9 i 4 anys. Reis és el moment més bonic de les festes de Nadal. El lliurament de les cartes al Patge Xiu-Xiu, el missatger reial de Terrassa. La Cavalcada, la rebuda dels Reis a l’antic poble de Sant Pere de Terrassa i la cara dels menuts en veure els regals de bon matí. I tot això m’ho perdré. Suposo que el prevaricador Llarena se sentirà feliç. L’hi vaig dir el dia que em va tornar a empresonar: “vostè impedirà que pugui veure créixer els meus fills, peró no impedirà que els pugui lliurar una de les coses més valuoses que tinc, la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes i nobles, democràticament, pacíficament.”
El vam veure, al seu despatx, treballant tot i que ja era vigent del 155. En segon pla, el coet de Tintín. Sap que la sèrie comença amb Tintin empresonat a Rússia, acusat de sis delictes? I que acaba a San Teodoro, amb el reporter belga salvant Bianca Castafiore i els Dupondt d’una condemna a mort fabricada i injusta?
El cartell que hi ha al despatx i que el conseller Calvet conserva és “Objectiu: la Lluna”. Tintín hi va arribar, i deien que era impossible. A Tintín i els “Pícaros” ja hi trobem un personatge madur, radicalment compromés amb la justícia i la llibertat. Aquell San Teodoro, amb judicis prefabricats sobre acusacions fictícies, té uns paral·lelismes inquietants amb l’actual Regne d’Espanya.
Fixi’s que la primera i l’última obra publicades de Tintín passen a dictadures, on és lògic que s’hi descrigui una instrumentalització de la justícia a favor del poder totalitari. On no és lògic ni admissible que això passi és en un estat democràtic.
!--akiadsense-->
2 
3 
