Josep Rull: “Sí, ho tornarem a fer i ho farem millor”

"Aquest diumenge a les vuit vaig obrir els ulls esverat perquè em pensava que m’havia adormit a l’hora del recompte. Ara, una setmana després de sortir, ja em vaig desprenent d’aquest jou mental"

L’exconseller de Territori i Sostenibilitat, el terrassenc Josep Rull, va ser indultats dimarts pel govern espanyol juntament amb la resta d’empresonats arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Uns dies després, explica com viu fora de la presó, els records que en té, i es reafirma en les seves idees.

Com es viuen aquests primers dies en llibertat? Què és el primer que ha volgut fet?
Anar a veure la meva mare, fer-li un petó i explicar-li que ja s’ha acabat, per ara, el patir. Perquè els pares pateixen molt. Ella està molt delicada, va amb cadira de rodes i en les meves estades a les presons madrilenyes vam estar molt temps sense veure’ns -no podia assumir un viatge tan llarg-. I, sobretot, he volgut estar amb els meus fills i la Meritxell. Hem estat tres dies al Ripollès en un acte intens de retrobament. Però encara em sento en un núvol, amb una forta sensació d’irrealitat.

Ja s’hi ha començat a acostumar? Retornar malgrat ser lliure és complicat?
Costa. És un canvi radical de vida. A la presó tot està absolutament pautat, amb unes rutines inflexibles i amb unes interaccions molt limitades. Al “món exterior” tot és molt intens. Hi ha molta gent, molts ímputs, molta informació a gestionar i a digerir. Quan has de fer tres coses al mateix temps ja quedes abassegat. Els telèfons mòbils per exemple, amb les xarxes socials, són ginys que ara per ara em desborden. Hem d’aprendre a tornar a ser lliures. Amb els nens no és senzill. Ells s’han acostumat a viure sense pare. Jo era una figura externa que apareixia de tant en tant però no convivia amb ells. El petit ha viscut més de la meitat de la seva vida a la presó: encara no ens coneixem a fons. Aquesta és la brutalitat de la presó. En qualsevol cas, però, sempre és més fàcil acostumar-se a ser lliure que acostumar-se a ser pres.

Josep Rull/Cristóbal Castro

No passar els recomptes tres cops al dia ja ho ha assumit?
Estic en la fase de pensar què estaria fent ara mateix a la presó. Ho faig constantment: ara dinaríem, ara estaríem tancats a la cel·la, ara estaria a la biblioteca… I, aquí, els tres recomptes diaris són inalterables. 7:30, 14:30 i 21:30 dissabtes, diumenges, dia de Nadal i de cap d’any inclosos. El més impactant és el recompte del matí, aquella veu estrident: “módulo 2, recuento o atenció, recompte!” -més freqüent en castellà que en català”-. Aquest diumenge a les vuit vaig obrir els ulls esverat perquè em pensava que m’havia adormit a l’hora del recompte. Ara, una setmana després de sortir, ja em vaig desprenent d’aquest jou mental.

Pensava que Terrassa el rebria com el va rebre?
Encara estic emocionat. Va ser molt bonic, impressionant. Me’n sento immensament honorat. Després de l’acte del Raval de Montserrat, quan vaig arribar a casa em vaig posar a plorar. Tones i tones d’afecte i d’estima. No puc deixar de donar gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Sense aquest suport, sense els cants del Raval que no han fallat cap dia des de l’entrada a presó dels Jordis, sense els milers de cartes que ens han acaronat l’ànima, la nostra presó hauria estat molt més difícil. Estic molt orgullós de ser terrassenc.

Molta gent va anar a la presó a veure’l, del PSC, del PP… Qui li va sorprendre més? I qui pensava que hi aniria i no va aparèixer?
No vull fer una llista de pretesament bons o dolents. Cadascú sap com es mira al mirall al final del dia. En la majoria de casos ha prevalgut la relació d’amistat o un criteri d’humanitat davant de la discrepància ideològica. Valoro molt la visita dels dos alcaldes de Terrassa, Alfredo Vega i Jordi Ballart, en molts aspectes als antípodes d’allò que jo defenso i que m’ha portat a la presó. Els que sempre han vingut amb una periodicitat increïble han estat el rector de la parròquia de Sant Josep de Can Palet, el bon amic mossèn Jordi Fàbrega, i els pastors de l’Església Evangèlica Unida de Terrassa, Andreu Dionís, Ruth Giordano i David Garrofé. L’Església Unida, els protestants, van acollir la pregària pels presos que el Bisbat de Terrassa va prohibir de fer a les seves parròquies.

Josep Rull/Cristóbal Castro

Hi ha hagut gent, cal suposar, que ha posat per davant l’amistat, l’estima, abans que les divergències polítiques?
Exacte. I això és el que ens honora com a societat sana i cívica si em permet emprar aquests adjectius. N’hi ha que s’han encallat en l’odi i la venjança. I des de l’odi no es construeix res. L’odi esquinça per dins.

I ara, què? Què farà en política i a què es dedicarà professionalment?
Estic inhabilitat per a exercir càrrec públic fins a l’agost de 2028. Estic limitat per fer política institucional però no per fer política. El meu compromís per la causa de Catalunya i la seva llibertat roman intacte. Continuaré treballant, com a militant de base de Junts o des de la societat civil per assolir l’objectiu de la independència. Professionalment, em reincorporaré com a advocat a l’Assessoria Jurídica de Mútua de Terrassa ajudant a desplegar el compromís verd de l’organització.

Se’n sabrà estar de no ser a la primera línia?
Necessito fer guaret. Però el decideixo jo, no un tribunal espanyol.

Pregunta obligada: ho tornaran a fer? I respongui amb tots els matisos que cregui necessaris.
He estat empresonat durant més de tres anys per haver defensat unes idees legítimes, pacíficament, democràticament, cívicament. He estat privat de llibertat per haver estat lleial al mandat democràtic de la ciutadania. Sí, ho tornarem a fer i ho farem millor.

Josep Rull/Cristóbal Castro

Què ha canviat des del 2017 a ara en la política catalana i espanyola?
Hem vist que l’Estat espanyol està disposat a tot, i subratllo tot, per mantenir la seva integritat territorial. Ara i abans. Això ens obliga a reformular aspectes rellevants de la nostra estratègia inicial. Tinc la sensació que la por ha penetrat en àmbits importants de la vida política i institucional d’aquest país. Cal saber-ho i mitigar-ho. El que crec que no ha canviat és la determinació d’una part molt important de la societat catalana, majoritària, que continua apostant per la independència i que ens exigeix solidesa, solvència i, sobretot unitat.

L’indult què és? Una mesura de gràcia? Un favor? Un obrir les portes a l’entesa? No és res?
És evident que per a nosaltres nou i per a les nostres famílies ha suposat atenuar de manera molt substancial el nivell de patiment a què hem estat sotmesos totes aquests anys. Políticament, s’equivoquen aquells que suggereixen que els indults suposen passar pàgina de l’anomenat procés independentista. El mandat democràtic de l’1 d’Octubre és vigent mentre no n’hi hagi cap altre expressat a través d’un nou referèndum d’autodeterminació. D’altra banda, encara hi ha sis representants legítims del poble de Catalunya a l’exili i més de tres mil represaliats. Amb els indults, hi insisteixo, no s’acaba res.

Josep Rull/Cristóbal Castro

El PSOE és el millor dels pitjors enemics? Per què ha concedit els indults?
El PSOE és estat, amb tot el que això comporta. A partir d’aquí, estic convençut que el govern espanyol, amb els indults, intenta protegir la cúpula del Poder Judicial espanyol, anticipant-se a la rebregada que, amb quasi total probabilitat, li infringirà el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.

Veu la possibilitat que els tribunals ho aturin?
Del Tribunal Suprem espanyol, en aquest cas de la seva Sala Tercera, m’ho espero tot. Més enllà, la lògica d’un indult reversible i condicionat a no cometre cap delicte durant sis anys -inclosos delictes imprudents, cosa que no passa en cap altre indult- respon a la mateixa lògica de la sentència del Suprem de castigar més aquells que judiquen amb més vocació política. Tanmateix, no estic disposat a acceptar aquest marc mental de la por que ens pretenen imposar. No em caparan l’ànima.

Josep Rull/Cristóbal Castro

Quan arribarà la independència? I com?
No tinc dots d’oracle quant a terminis. Només li puc dir-li que arribarà, que ho farem possible, que aquest sacrifici no haurà estat debades. El com l’hem de reescriure tenint en compte la cartografia certa de què ja disposem després dels fets de l’octubre de 2017, ara ja sabem amb certesa què hi ha darrere el mur, quins camins són inviables i quins altres són plausibles.

Josep Rull/Cristóbal Castro

Nou comentari