Han passat cinc anys des que Món Terrassa va veure la llum. Durant aquest temps a Terrassa han passat moltes coses. Els mitjans de comunicació locals, per exemple, han fet un canvi ben substancial. I Món Terrassa s’ha consolidat com un referent del periodisme local. Però de ben segur que no és aquest l’element més destacable a la ciutat durant aquest darrer lustre. Com tampoc no ho és que Miki Núñez s’hagi fet tan famós o que en Mingo Ferran hagi merescut l’honor de ser el Capgròs de l’Any en la darrera Festa Major. Sense treure importància a ambdós fets –que sens dubte la tenen–, diria que hi ha altres aspectes decisius i especialment rellevants de tot el que ha passat a Terrassa en aquests últims cinc anys. L’un és, sens dubte, l’efecte de la crisi sanitària provocada per la Covid 19, que ha obligat a replantejar-nos tantes i tantes coses. Un altre és la repressió de la qual som víctimes en aquests últims temps per part d’un Estat sorgit del franquisme i que estan patint en pròpia carn nombrosos terrassencs, entre els qual –i sobretot– Lluís Puig i Josep Rull.
Però aquests dos aspectes, encara que la ciutat en visqui directament les conseqüències, no són pas genuïnament terrassencs. N’hi ha un altre que sí i que, precisament per aquest motiu, és especialment rellevant i voldria desenvolupar-lo en aquest breu article. És el que m’atreveixo a batejar com a “Fenomen Ballart” i que ha provocat un autèntic terrabastall en la política municipal. Em refereixo, és clar, al fet que Jordi Ballart, al capdavant d’una candidatura anomenada Tot per Terrassa, guanyés les eleccions municipals del 2019 i desbanqués el PSOE del poder, després de quaranta anys d’exercir-lo (incloent, és clar, el període en què encara se’l coneixia –i reconeixia– com a PSC). És tot un fenomen, certament, que té pocs precedents i que de ben segur que d’aquí a poc temps serà matèria d’estudi a les Facultats de Ciències Polítiques de més de tres o quatre països.
Com és possible que algú, que ja havia estat alcalde de la ciutat durant cinc anys com a representant del llavors anomenat PSC i que deixa l’alcaldia i el partit (o el partit el deixa a ell, de fet) amb motiu de l’aplicació de l’article 155 i de la brutal repressió que aquesta aplicació comporta, pugui muntar en un tres i no res una candidatura a les eleccions municipals i que, a més, les guanyi amb un avantatge notable? La resposta no és senzilla i per això les Ciències Polítiques ja comencen a interessar-se pel tema. És el suposat carisma del candidat? És l’hipotètic bon record de la gestió anterior al front del consistori? És una planificació preparada per experts “spin doctors” i politòlegs? És un cúmul d’errors dels seus rivals polítics? És una espelma a la Mare de Déu de l’Empenta encesa en el moment adequat? Diria que no es cap d’aquests supòsits en concret, però que en la recepta hi ha una mica de tots aquests ingredients.
El “fenomen Ballart” funciona perquè al davant hi ha una persona que l’elector ja coneix perquè l’ha vist exercint com a alcalde i, tot i que l’exercici del càrrec potser no li hagi causat una gran i esplèndida impressió, tampoc no n’hi ha causat una de dolenta. I és que, ja ho deia el filòsof: la política del món modern és molt sovint cosa de persones poc definides i trampejadores més que no pas de gent realment carismàtica (que sovint acaba exiliada o empresonada). És una mica com el menjar: una truita de patates (l’especialitat culinària ballartiana per excel·lència) feta amb una mica de gràcia sempre acaba agradant a més gent que no pas una exquisidesa gastronòmica arriscada i original. És allò de “Déu mos conserv Monsenyor, per por de pitjor”, que deia la meva padrina mallorquina (una gran filòsofa, també). Tot i així, no voldria treure mèrit a la decisió de Jordi Ballart d’abandonar un partit per fidelitat a uns principis que no li permetien integrar-se en allò que ha acabat essent la “federació” [sic] catalana del PSOE.
Hem de preguntar-nos també si darrere del “fenomen” hi ha una estratègia politològica (potser més que política). D’alguna manera sí. Per això la candidatura està formada per persones especialment seleccionades per a aconseguir captar el vot de sectors molt diferents i fins i tot lleugerament antitètics. És una recerca planificada de la majoria, cosa que passa per davant de l’existència d’un programa concís i detallat. Perquè la concreció i el detallisme, precisament, podrien anar en contra de l’estratègia per a la captació del vot majoritari. Fixem-nos en el nom escollit: “Tot per Terrassa”. Tot? Per Terrassa potser seria millor això, allò o allò altre de més enllà? Però… tot? La referència a la totalitat no és altra cosa que una declaració d’indefinició i d’inconcreció, és clar. La mateixa que permet la incorporació de persones ben conegudes en sectors concrets, poc marcades ideològicament, escollides estratègicament i que fàcilment poden donar per bo un ideari tan poc definit. Perquè ja em direu vosaltres qui es pot sentir exclòs d’un projecte que ho inclou tot? És clar que, des d’aquest plantejament, el millor és comprometre’s poc en aquelles qüestions que no hagin de ser assumides per “tota” la ciutadania. I més val mantenir-se “neutral” davant de preses de posició que requereixen un clar compromís ideològic. És això la política? O preguntem-nos-ho d’una altra manera: segur que ha de ser això? Entre altres coses perquè, en la gran majoria dels casos, la neutralitat ens situa a la banda de les actituds més conservadores. I, quan les coses van mal dades, ens fa còmplices de l’opressió i de la repressió.
El “fenomen Ballart” s’explica també, en la seva justa mesura, pels errors dels seus rivals polítics. La sorprenent desaparició del consistori, després de les darreres eleccions municipals, del grup “Terrassa en Comú” n’és un exemple paradigmàtic. La candidatura de Tot per Terrassa n’és la gran beneficiada i obre un camí que a curt termini sembla irreversible. La pèrdua de suport del PSOE s’entén també com a fruit dels errors propis més que no pas de l’encert dels rivals. Les crítiques que puguin llançar sobre qui havia estat el seu cap de llista fins feia ben poc són difícils de fonamentar. Sobretot perquè, a primera vista, qui pot justificar millor la fidelitat a uns principis és Jordi Ballart i no pas els seus antics companys d’un pretèrit PSC pràcticament desaparegut. I Esquerra Republicana, amb un 15% dels vots (un resultat ben meritori) decideix pactar amb els guanyadors i formar part de l’equip de govern. És una decisió molt raonable –que podem considerar encertada, fins i tot–, però a mitjà termini qui segurament s’endurà els rèdits de l’èxit no serà pas Esquerra sinó la formació guanyadora en els comicis. Perquè, si ho fas “tot per Terrassa”, allò que integres molt fàcilment pot acabar formant part d’aquesta idea de totalitat. O pots fer que l’electorat ho percebi d’aquesta manera, si més no.
D’altra banda, Jordi Ballart ha sabut donar la imatge de persona propera, amable, que està al cas dels “problemes de la gent” (aquest gran mite del discurs polític i que és també, de fet, l’essència etimològica de la paraula “demagògia”). I ho aconsegueix, en bona mesura, amb un ús intel·ligent i perfectament calculat de les xarxes socials, cosa que és ben legítima tot i que a vegades fa l’efecte que aquesta forma de funcionament condicioni en excés la política municipal a curt termini. Podem preguntar-nos si és una actuació meritòria o és més aviat inadequada. Torna a ser un dilema difícil de resoldre. Una altra inconcreció, de fet.
És evident que l’anàlisi del “fenomen” hauria de ser més detallada i matisada. Un article com aquest, però, no dona per gaire més. Els analistes tenen feina. I els sociòlegs també. Deixeu-me només afegir, ja per acabar, que m’atreveixo a afirmar que el “fenomen Ballart” tot just ha començat i que, si les circumstàncies personals i familiars no ho malmeten (i desitgem, de tot cor, que no sigui pas per aquests motius), té encara un llarg recorregut al davant. Perquè, com la poesia de Maragall, el “fenomen” també és ple de virtuts tan inconcretes com inconegudes. I les espelmes a la Mare de Déu de l’Empenta a vegades funcionen. Com el ciri de la Festa Major.
