“No em dona la vida” és la frase més escoltada entre mares o dones treballadores del meu entorn. Quantes etiquetes han de sospesar en les seves espatlles les dones d’avui dia. Dona treballadora, dona líder, empàtica, que treballi en equip, mare, afectuosa, afectuosa, que participi en les activitats del col·legi, sense descurar el seu treball, ni la seva carrera professional. És possible no frenar la trajectòria professional d’una dona, quan decideix ser mare? És possible no sentir culpa quan estàs cuidant dels teus, però cedeixes temps al treball?
Es pot… sí. Però no sense recursos. No sense un context en el qual deixem clar que conciliació NO és reduir jornades laborals per a cuidar, perquè això ens redueix la nostra capacitat econòmica i, per tant, som menys capaces d’afrontar la nostra vida i la dels nostres fills. No sense un context en el qual deixem clar que conciliació tampoc és treballar 40h en un horari fix i que als nostres fills els cuidin els avis (que en alguns casos encara treballen), però sí que ho seria un mercat laboral que promogui flexibilitat d’horaris per a pares i mares, que els permeti organitzar-se a casa mentre compleixin els seus objectius laborals. És hora de sacsejar la concepció que tenim del que és la conciliació i del que és ser “un bon treballador”, i això només és possible amb mesures valentes centrades en l’econòmic, en el foment de la natalitat i en legislar polítiques que fomentin la corresponsabilitat entre homes i dones i la igualtat d’oportunitats.
Les polítiques públiques no han de condemnar-nos als eterns equilibris i malabars d’horaris per a “arribar a tot”, sinó que han de posar-nos en el centre i procurar legislar per al ciutadà mitjà, per a tu que em llegeixes, per a mi, perquè ser jove i formar una família no semblin conceptes enfrontats i irreconciliables. I a les dones i mares que em llegeixin… El gran repte que tenim com a societat radica, des del meu humil punt de vista, en saber que mentre intentem compaginar les diferents àrees de la nostra vida (familiars i laborals), cuidar-nos també és una de les nostres responsabilitats (una més), però que no pot quedar en últim lloc (també aplica als nois, no us preocupeu). La vida ha de “donar”, però no podem fer-ho sols, ni ha de costar tant, i jo vull persones en política que ho entenguin i ho prioritzin en les seves propostes. Jo, almenys, ho faré sense cap dubte.
