Els comerciants del centre de Terrassa han dit que “n’estan fins el monyo”. La gota que ha fet vessar el vas és la davallada de clients provocada per les restriccions a la mobilitat que ha derivat en una situació insostenible per als seus negocis.
Alguns comerços porten resistint més d’una dècada des que va esclatar la crisi financera del 2008 i que va comportar anys de depressió econòmica i l’eclosió definitiva del comerç online. Encara sota els efectes de la penúltima crisi esdevinguda pel Còvid, ara el comerç pateix directament la forta pujada dels preus a causa de la crisi energètica provocada per la invasió de Rússia a Ucraïna.
A tot això, cal sumar-hi allò que el comerç del centre percep com l’estocada definitiva: la expulsió de bona part dels seus clients habituals que, a causa de les traves per apropar-se a l’illa de vianants i de la manca d’alternatives com podria ser una potent xarxa de transport públic i d’aparcaments tipus park+ride repartits pel territori, marxen cap a d’altres centres comercials perifèrics que ofereixen més facilitats i cap restricció al vehicle privat.
Ja fa anys que les autoritats sanitàries europees ens adverteixen dels efectes nocius que tenen per a la nostra salut els gasos emesos per l’ús massiu dels vehicles privats i imposa restriccions circulatòries d’aquests als nuclis urbans de les grans ciutats. Aquest fet, obliga als ajuntaments a fer els deures i a emprendre mesures reequilibrants amb una mirada nova, des de diferents àmbits com l’urbanisme i la promoció econòmica, que adapti el model de proximitat comercial preservant el teixit actual.
Deures i mesures que no s’han produït a Terrassa i que per tant no és d’estranyar aquesta protesta davant la inoperància d’un govern que basa la seva política comercial en el Facebook de l’alcalde tot fent-se fotos promocionant aleatòriament alguns comerços i hostaleria i marginant a la resta.
Amb temes que el PSC considera clau, com ara el tractament del portal de Sant Roc o del Passeig, les campanyes de vals descompte, la vianització dels carrers versus la simple restricció o el pla estratègic de comerç, Ballart i ERC han mirat cap a un altre costat, han votat en contra de les nostres propostes i han eliminat esdeveniments de dinamització a última hora per qüestionables reprioritzacions en el pressupost.
Amb tot això, és evident que el centre necessita una nova mirada després de la transformació impulsada per l’alcalde Royes als anys 90. És necessari un projecte global, de ciutat, que tingui en compte la connexió amb els barris i els apropi potenciant els eixos cívics existents. Terrassa té totes les característiques per esdevenir un referent en el què es coneix com a slow-city o ciutat dels 20 minuts (és el temps què es triga per anar a peu del centre a la perifèria o viceversa) però calen lideratges sòlids, objectius clars i projectes ambiciosos.
Lamentablement, ni la ciutat ni els comerciants poden perdre més temps.
