Com ha canviat la ciutat?
De cop tot paralitzat, la noció del temps s’ha perdut, l’activitat diària ha canviat de manera radical, no sabem quins hàbits adquirir, el canvi és tant brusc que la normalitat era el ritme frenètic i l’estrès acompanyat d’excessos com un alleujament de la tensió rutinària i la pressió social i econòmica, “ahhh” i la nova va pressió sanitària, a passar a la calma absoluta a la immobilització sostinguda, la percepció de l’espai temps els hàbits d’abans es trastoquen i costa molt assimilar que tot el món viu una paràlisi general. Desitjant tornar a la vida urbana i una nova normalitat, i quan hi penso i reflexionant durant tot aquest temps tot el meu pensament qüestiona tal normalitat, de cop el meu cap s’inunda de preguntes, poso en dubte la ciència, la religió, la política i tot el que ens han anat ensenyant durant els anys, i res quadra. La majoria de llibres llegits i estudis ara són brossa intel·lectual.
Què s’ha fet i què es podria haver fet?
Un cribratge, una loteria, qui pot viure i qui ha de morir (residències de gent gran). Ara mateix estem patint els efectes junts i sobrevisquen per separat. Els que sobreviuen suposen una inversió important i els que moren són considerats innecessaris? Això agreuja l’escletxa social, la sotmet a la cultura de la por i la desconfiança i el tracte hostil d’allò que ens fa humans. El confinament no només va ser un estat de quarantena, ja que la gran majoria no sabia si patia alguna malaltia i per primera vegada a la història es confina persones sanes. La incertesa, la por i la falta d’informació sobre què passa fa que si ens agrada com si no ens hàgim de quedar a casa. “Queda’t a casa”. L’últim crit de la moda, i ja no tu diuen només les autoritats sinó els teus coneguts i éssers estimats.
S’han fet bé les coses?
Sí que s’han fet bé algunes coses, però està clar que no ha sigut suficient. Però sí que el que s’ha fet malament ha contribuït a agreujar la situació, Més que un confinament, va ser un arrest domiciliari encobert i imposat, així també com la usurpació de drets i llibertats fonamentals, a través del mecanisme governamental que li diuen estat d’alarma, que crea alarma en l’estat. Qualsevol que no compleixi és considerat un perill per la seguretat i la salut pública.
Es podria haver afrontat d’una altra manera?
Sí efectivament. Es podria haver afrontat d’una altra manera, on les decisions que afecten directament a la població s’haurien de prendre de forma sobirana. Parlem de la necessitat d’un Pla municipal de prevenció del rebrot de la crisi sanitària, econòmica i social així com d’un pla de recuperació. Un pla elaborat des de l’excel·lència científica que tenim a la nostra ciutat, juntament amb l’Ajuntament si té disposició d’actuar de manera sobirana i participativa comptant amb el conjunt de la ciutadania. Cal recordar que la responsabilitat i compromís de la gent és proporcional al rigor i eficiència dels qui ens governen. Per aquest motiu, fem una crida a una responsabilitat social, col·lectiva i institucional per superar aquesta crisi.
Terrassa mai més serà igual?
Res tornarà a ser igual, però tot pot anar a millor, la qüestió que és el que hem après d’aquesta crisi generalitzada. Els hàbits de consum, mobilitat, socials, laborals i fins i tot climàtica s’han hagut d’adaptar forçosament a la situació que vivim. Hem hagut de passar per una crisi sanitària que en provoca també una econòmica i social per aprendre que les necessitats bàsiques es poden cobrir mitjançant solucions alternatives i més sostenibles a les que coneixíem fins ara, però que en realitat sempre han estat allà, com el teletreball, i consum en el comerç de proximitat, tot i que empreses com Amazon, Glovo o Uber han crescut més que mai amb la venda de grans marques, i la manca d’un pla de recuperació just i pels més desfavorits. Els autònoms han patit danys irreversibles i molts tancaments, les relacions socials humanes també han hagut de reformular els seus codis i protocols socials, incorporant la distància física com a prevenció i la salutació amb els colzes, tot i que pot ser que passi a ser un fet anecdòtic i temporal. En l’àmbit institucional, estaria bé saber què ha après el nostre consistori i com planteja adaptar-se, quin és el balanç real dels efectes que la Covid ha provocat en la ciutat i la ciutadania i com es procedeix a la seva recuperació. També estaria bé saber-ne si està previst un pla per a les crisis que poden produir-se en el futur.
A partir d’ara, què?
A partir d’ara hem de ser conscients que quan ens posem malalts ens guarim, quan tenim alguna necessitat ens ajuden. A mesura que la població va creixent les malalties s’han apoderat del món i tot va canviant sense precedents. Els governs trontollen, esclaten noves guerres i emergeixen nous règims. Si tens diners, podries viure i tenir la cura, si existeix. Avui dia un “tot anirà bé” ja no és símbol d’esperança, sinó que és sinònim que ens hem acostumat als problemes. O que el temps ho cura tot. No és veritat. El que cura de debò és fer alguna cosa perquè hi hagi una cura. Millor que no fer res. A partir d’ara no pot ser una promesa impulsiva d’optimisme instantània i prou, a partir d’ara ha de ser acceptar la realitat i ser conscient de la situació, del que s’ha après i del que queda per descobrir, i si cal es comença de nou. És una segona oportunitat per fer les coses bé.
Com ho ha viscut l’ANC?
No només hem ajudat als més necessitats i fet costat els professionals que han estat en primera fila, sinó que també donem una resposta política i contundent a com es gestiona la crisi. L’ANC, juntament amb la resta d’entitats de base independentistes, com el Consell per la república i CDR’s i en col·laboració amb la resta d’entitats polítiques i d’associacionisme veïnal, van prendre la iniciativa de posar al servei de tota la ciutadania la seva capacitat d’autoorganització per fer front a la incertesa viscuda i que encara estem vivint. Ja no només per fer costat als centres sanitaris amb la confecció de mascaretes, bates i de més productes com vísceres sinó també, i el més important, ajudar els més necessitats i desfavorits, així com donar una resposta política a la situació i denunciar al govern un cop més per la seva incompetència. La solució de la Covid 19 no depèn només de la política, governs ni d’altres poders fàctics, sinó que és de tot el conjunt de la ciutadania. Cal veure la incoherència del govern espanyol que amb la seva mala gestió esdevé un negligent monumental. Tanta obsessió, per invertir en armament i forces armades per combatre un suposat enemic, i ara resulta que l’enemic que ens ha declarat la guerra no el frenen els tancs sinó la biomedicina la ciència i la salut, en la que Espanya no inverteix. Com a independentista que soc mai havia tingut tantes ganes de sortir de casa, però sobretot de sortir d’Espanya.
Mouad Essemmaa Marroc
1985
Despatx d’Arquitectura i disseny industrial propi i socis
Actual coordinador ANC Terrassa
