Al passat Ple de l’Ajuntament de Terrassa, mentre s’aprovava el nou inventari del Patrimoni Cultural de la ciutat, vaig demanar a l’alcalde Jordi Ballart que aturés urgentment les obres del Passeig perquè es complís el compromís adquirit fa un any per tots els partits polítics, també pels que formen el govern (TxT + ERC), de redactar un projecte integral de tot l’àmbit que incorporés i no destruís el conjunt arquitectònic i paisatgístic de l’any 1942 del reconegut arquitecte local Ignasi Escudé. Ja vaig escriure unes paraules explicant les raons.
L’alcalde no va respondre, com si la cosa no anés amb ell, per variar. En canvi, els seus col·laboradors (cap és tècnic), fora del saló, van justificar la destrossa dient que era una obra de l’època franquista feta per franquistes –pots llegir aquí l’opinió-. Els vaig contestar que per aquesta regla de tres hauríem d’enderrocar mitja ciutat i no crec que ens quedés gaire més bonica, sincerament. Aquí es va acabar la discusió. Si féssim cas a aquests “assessors” a sou de l’alcalde, hauríem de començar per enderrocar l’Escola Industrial (ara Escola d’Enginyeria de la UPC) del també reconegut arquitecte Lluís Muncunill, obra promoguda per l’Alfonso Sala, i seguidament continuar esbotzant les cases, fàbriques i vapors d’industrials tèxtils terrassencs, la majoria afins al règim.
La llista de patrimoni a enderrocar per aquests il·luminats és molt llarga i espero que algún historiador s’entretingui a fer-la. Per no parlar del patrimoni mundial construït en règims pre-democràtics i utilitzant esclaus, per exemple, mentre alguns mitjans intenten distreure el debat en si s’han de recuperar o no les llambordes aparegudes sota l’asfalt (que no em sembla malament, però sí secundari), el conjunt arquitectònic i paisatgístic del passeig del Comte d’Ègara, tal i com l’hem conegut en els darrers 80 anys, ja no existeix, l’han arrasat i no l’han incorporat a una reforma que reconec que convenia, però feta amb una mirada bastant més sensible envers el patrimoni de la nostra ciutat. DEP.
Historiadors de l’art com l’exdirector del Museu de Terrassa també hi han dit la seva, amb una anàlisi acurada.
