Quantes vegades hem vist i sentit en els darrers temps que els i les joves érem els responsables de la nova onada del coronavirus? A la televisió, als mitjans o en converses informals s’ha dit i repetit aquesta idea. La realitat, però, és tossuda: des dels inicis de la pandèmia, el jovent hem sacrificat la nostra vida per responsabilitat col·lectiva, renunciant a sortir i a trobar-nos amb els amics primer -recordem que vam ser els últims a poder sortir de casa- o no podent assistir presencialment a la universitat després, mentre vèiem com es reobria tota la resta. I tot, en un moment vital en què conèixer noves amistats, mantenir relacions sexoafectives o descobrir interessos i aficions és bàsic per al nostre creixement personal i emocional. Però ho hem fet i ho continuarem fent, per consciència col·lectiva i perquè sabem que cal protegir i cuidar les persones grans, el col·lectiu més vulnerable davant la COVID-19.

Això vol dir que ho hem fet tot correctament durant la pandèmia? No, ni millor ni pitjor que cap altre cicle vital, però nosaltres hem estat contínuament criminalitzats. Una criminalització que, a més a més, s’ha produït mentre es mantenia als i les joves a la cua de la gestió de la pandèmia: ni les mesures han estat pensades per a nosaltres ni la vacunació ens va prioritzar. I una altra vegada la realitat és tossuda: mentre els milers de monitors i monitores de Casals d’estiu del nostre país han estat aquest any l’únic col·lectiu de professionals que treballen amb la infància que no va ser vacunat prioritàriament, aquests mateixos joves l’any passat van ser els primers a reobrir l’activitat, estant al peu del canó i demostrant la qualitat de la seva feina i com n’és d’imprescindible per als nens i nenes de les nostres ciutats. Una altra mostra d’exemplaritat.

I, mentrestant, com ens impacta aquesta crisi als i les joves? Enmig d’una emergència sanitària, sovint és difícil obrir el focus i abordar les conseqüències d’una crisi que també és social i econòmica i que afecta amb més severitat a aquelles persones i col·lectius més precaritzats. Plou sobre mullat i, precisament per això, cal que ens esforcem a parlar-ne. El jovent som la generació de les crisis: mentre alguns començàvem a albirar el nostre futur laboral, ens va esclatar la del 2008 als morros i amb ella es van fondre les expectatives que havia alimentat un sistema en què ser mileurista era fracassar. Ens vam haver de ressituar, mentre el sistema s’adaptava per sobreviure: la precarització esdevenia la norma i ser mileurista, l’èxit de tenir feina. D’altres, han crescut directament en crisi i s’han habituat, amb l’impacte que això té per a la salut mental i emocional, a allò que no hauria de ser mai normal: unes perspectives de futur negres i precàries. Sigui com sigui, tant els uns com els altres patíem i patim una precarització estructural que la crisi de la COVID-19 no ha fet més que agreujar.

En aquest context és imprescindible impulsar polítiques públiques de joventut transformadores, que posin les necessitats, les il·lusions i els drets dels i les joves al centre de l’acció política. Polítiques emancipadores que, des d’una perspectiva feminista i interseccional, abordin els quatre eixos essencials per garantir que puguem construir un projecte de vida propi amb dignitat i llibertat: l’educació, l’ocupació, l’habitatge i la salut. Un repte que a Terrassa volem entomar proposant un Pacte per a l’Emancipació Juvenil que haurà de ser creat conjuntament amb els i les protagonistes en primer lloc i també amb tots els agents implicats de la ciutat. Un Pacte que posi el focus en aquest punt de partida i ens comprometi com a ciutat amb el camí a seguir per posar-hi solucions.

Perquè, sí, el jovent som el demà i precisament per això cal abordar els nostres problemes d’avui. Si no ho fem, estarem hipotecant el futur de la nostra societat. Si ho fem, l’estarem transformant.

Nou comentari