Estem parlant de 12.300 treballadors, prop del 13% dels treballadors locals i que porten a terme activitats vinculades, sobretot, al sector serveis en multitud d’àmbits (hoteleria, comerç, restauració, serveis personals, serveis professionals…); estem parlant de treballadors que tenen clients i proveïdors, que paguen impostos i generen valor afegit. Si aquesta roda s’atura, el daltabaix serà esgarrifós.
Els treballadors autònoms de Terrassa tenen motius per estar queixosos de les administracions, sobretot de l’autonòmica: ¿com s’entén que els centres d’estètica tinguin restriccions per a l’obertura quan han desplegat mecanismes molt estrictes de protecció? ¿com s’entén que els bars no puguin servir menjar a taula si han desplegat mesures higièniques extremes? ¿per què els gimnasos, amb aforament restringit, han de tancar si tothom porta mascareta? ¿per què els clubs esportius, que tenen la salut com una màxima, són escanyats simplement perquè s’ajunten persones, sovint a l’aire lliure?
Les mesures que obliguen a tancar no poden posar en risc la continuïtat d’un negoci, així de clar. I no ho poden fer perquè el perjudici que provoca és molt superior al benefici, suposat, que pot provocar: no hi ha cap manera d’establir una relació causal entre l’obertura d’establiments comercials (que prenen tota classe de mesures de protecció als seus clients) i la propagació de la pandèmia. En canvi, sí que està molt clar que escanyar un negoci tot restringint la seva activitat posa en perill la supervivència de moltes famílies (i quan diem supervivència estem parlant de fer-los caure en la pobresa).
L’equilibri entre mesures sanitàries i manteniment de l’activitat econòmica no és fàcil, però justament perquè no ho és no podem recórrer a mesures fàcils: fem tancar els negocis i esperem a veure què passa. Anem prorrogant tancaments quinzenals, encara que no sapiguem si les modificacions en l’índex de transmissió hi tenen a veure. Avui sabem que el control de la pandèmia està vinculat a la realització d’activitats en espais on no hi ha renovació de l’aire, és a dir, a espais on la gent s’ajunta. D’espais d’aquest tipus n’hi ha molts, però les autoritats, de vegades, trien els que són més controlables, els que tenen més a mà i fan recaure sobre aquests espais el pes del control de la pandèmia sense evidències contrastades.
Ara ens anuncien una pròrroga del tancament i així continuarem mentre l’administració autonòmica opti per la via fàcil, la de fer tancar; enlloc dhaver posat en marxa mecanismes de detecció telemàtics per fer el rastreig dels malalts o dhaver-hi estat més estricte en el control al carrer de les reunions, clandestines o no. L’administració autonòmica adopta una mesura generalista sense donar cap oportunitat als sectors afectats perquè despleguin mecanismes específics de protecció.
Els autònoms no volen sentir parlar d’ajuts: no volen ajuts, volen treballar, adoptant les mesures preventives que calgui, però volen treballar i volen que la fiscalitat municipal i supramunicipal s’adapti a la situació en què estem. Fer-los tancar és fer-los morir. I és que aixecar un negoci costa molt, però enfonsar-lo és molt fàcil.
David Aguinaga, regidor del Grup Municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Terrassa
