Ahir vaig sentir un comentari a la ràdio que crec que defineix com hauríem de valorar la trobada Sánchez-Torra que ens ha tingut tan entretinguts aquesta setmana: “fins ara hem sentit poesia, veurem com sona quan es converteixi en prosa”. Perquè crec que les posicions de fons no s’han mogut gaire i només han canviat les formes, i perquè, a les dificultats inherents al diàleg Catalunya-España , a hores d’ara, ve a sumar-se la constatació que l’actual legislatura del Parlament català s’ha acabat i, encara que sigui sense data, tots els moviments es miren i, segurament, es planifiquen, amb perspectiva electoral.
En aquest sentit ja coneixem els noms dels números 1 de moltes de les llistes i, encara que no siguin públics, podem preveure quins seran els missatges de cara a com ha de ser el futur del procés a Catalunya d’Esquerra Republicana, la CUP, el PSC, els Comuns i, sense cap dubte, del Partit Popular o de Ciutadans. Però, quin serà el missatge de JxC? La unilateralitat continua identificant-se prioritàriament amb la CUP. A més, la CUP, a part d’estar convençuda del seu plantejament, s’ho pot permetre sense haver d’explicar massa com ho faria perquè no aspira a guanyar les eleccions. Esquerra, sí que aspira a guanyar, i ja ha deixat clar que el seu objectiu és posar el fre de mà i ampliar la base. El PSC no pensa moure’s dels seus plantejaments; i, els Comuns, tampoc.
Però JxC què defensarà? Ha viscut a les seves mateixes carns -com Esquerra Republicana- les conseqüències de la via unilateral sense pla “B”, i ha pogut comprovar no només la força destructiva de l’Estat, sinó la inacció d’Europa. Encetat un “sit and talk”, encara que de moment sigui poesia, mantindrà la viabilitat de l’opció unilateral? Tornarà a parlar d’un procés amb una durada de mesos per arribar a la República i la Independència? Ho farà sense explicar com? Amb un líder a l’exili? Uf! Quantes preguntes i quanta impaciència: “sit and wait”.
