!--akiadsense-->
Rosa Boladeras és la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Terrassa. La regidora de Tot per Terrassa explica a Món Terrassa com està vivint aquests dies de confinament:
“Des que em van deixar córrer sola pels carrers del meu poble, vaig descobrir una sensació que es va acabar convertint en vital i que encara practico: M’amago al bosc, en la boscúria. A vegades amb un llibre, moltes amb una llibreta i sovint senzillament, m’hi ajec i passen les hores.
No puc més amb el confinament. Però ho porto molt bé. Quan pugui tornar al bosc, serà catàrtic. Però ho porto molt bé… Sembla contradictori, i és així, perquè així som la nostra espècie, i aquesta és també la nostra esperança. El confinament té una part meravellosa: ens obliga a organitzar-nos, a cooperar, a crear rutines, disfrutem de sentir-nos molt a prop.
A casa som 6! Tots hem passat el Covid19, fins i tot la meva mare de 84 anys que viu amb nosaltres. L’hem tingut aïllada i per fortuna, l’ha superat. És a dir que, hem tingut l’hospital a casa, tenim l’escola a casa, per descomptat també la feina, un gos i un gat. El sofà del balcó treu fum, de fet, l’hem trencat. A les 20h sortim a aplaudir i durant el dia, escoltem la natura com guanya la partida i ens n’alegrem. Llegim, cuinem, tenim més temps per parlar, per discutir…sento que estem aprenent. I sobretot, em plantejo el després, que ja tinc la sensació que està essent ara.
Escriure aquest article no és fàcil a casa meva… Ara mateix totes les habitacions estan ocupades, ho estic escrivint a les notes del mòbil confinada al lavabo. De fons en sento un parell fent exercici i tres deliberant sobre la millor recepta de les torradetes de Santa Teresa. Sé que venen temps durs i no oblido que sóc afortunada. Procuraré des del lloc on m’han posat els ciutadans treballar fort i faré el possible perquè tothom pugui, d’una manera o altre, trobar en aquesta crisi, una oportunitat. No serà fàcil, però tampoc serà impossible.
A vegades abans d’adormir-me, somio coses que en altres moments podien semblar utòpiques… Ara són: Absolutament necessàries. Ara sí. Com a ésser humà, visc un confinament dual, conscient del dolor i a parts iguals visualitzant un món millor. Quant a la feina, absolutament lligada a aquesta voluntat. Reunions a diari, reprogramacions, trucades, mails, procurant ser un ciutadà més i aprofitant el càrrec per cuidar-lo com si fos jo mateixa. És el meu deure. I sobretot i amb una il·lusió inmensa: Nous projectes, per a una millor manera de viure.
Que per sempre, tinguem cura les unes de les altres”.
