Fou un sant francès, de finals del segle XIII i inicis del XIV. Moria molt jove (als 32 anys) i la seva devoció s’entronca amb què se’l considera un advocat contra la pesta. Per extensió, malgrat viure en un enton social cada cop més laic/agnòstic, jo el proposaria com a protector contra altres temes actuals prou greus: incendis, sequera i serrells associats al canvi climàtic. “Si vols que la pesta no et toc, encomana’t a Sant Roc “.
Encara sort que “quan Sant Roc tomba l’espatlla, el temps canvia”. Dit amb altres mots passada la Mare de Déu d’agost,les habituals tamborinades de capvespre ajuden a minvar la pressió termomètrica. Enguany, ho hem patit un gra massa. Els mateixos meteoròlegs de TV3 ens ho han documentat amb estadístiques contundents.
Com a terrassenc, em plau recordar que tal dia com ahir –fa exactament 213 anys– entrà a la vila una infecció de tifus. Es va estendre fàcilment arran les seqüeles de la invasió napoleònica i la pobresa de la gent, fent molts estralls. Aleshores, la vila tenia uns 3.0000 habitants. Entre març i setembre, morí, si fa no fa, un terç de la població…
El Consell de la vila acordà encomanar-se al sant, fent el vot de seguir-lo venerant sine die, en la diada que li marca el calendari. Tot i que el 16 d’agost deixà d’ésser festiu fa anys, la catedral/basílica del Sant Esperit manté una missa on es fa la renovació del vot de poble, amb l’encesa dun emotiu ciri votiu (a les nou del matí).
“Mantenir les tradicions fixa fites i arrels, de cara a saber qui som i d’on venim”
El poble va creure que se’n van sortir gràcies a Ell. De fet, ja s’hi havien encomanat dos segles abans (1589), en situació idèntica… I, alhora, lany 1652, en una experiència prou semblant. Els historiadors fixen el primer daquests dos punts històrics com a moment d’inflexió per l’enlairament industrial i demogràfic de la vila.Uns anys després, esclatà la revolució industrial. Així, convé recordar que la primera màquina de filatura s’introduí el 1832. Un any després, la de vapor i el telar Jacquard el 1845. El primer tren arribava a l’estació del Nord el 1856, provinent de Barcelona… I, quatre anys més tard, s’inaugurava el tram fins a la capital del Bages. Òbviament aquesta mecanització contribuí firça a arrelar una forta embranzida industrial a tot el Vallès. De fet, era eina fàcil per a transportar/exportar-ne la producció a altres punts de la geografia nacional.
Paral·lelament, es produí una primera allau d’immigració, a la recerca de feina estable en la incipient indústria tèxtil de la contrada. Molta gent provenia de l’entorn rural més immediat. Fins que, un segle més tard, ja podem referir-nos a l’arribada dels qui Paco Candel “batejà” com a “altres catalans”. Una definició genial, al meu entendre.
La història és un marc i una referència que mai no hem de perdre de vista. Mantenir tradicions fixa fites i arrels, de cara a saber qui som i d’ on venim. Que aquest sant ens ajudi en aquest sentit a gravar-nos-ho al cervell.
